Els Verds es desinflen

“L’elecció no està decidida. Hem de trepitjar molt carrer”, deia aquest cap de setmana Bettina Jarasch al congrés dels Verds de Berlín. Jarasch és la candidata a l’alcaldia de la capital, on hi ha eleccions regionals també aquest diumenge, coincidint amb les nacionals. Fa uns mesos, era la favorita dels sondejos. Arriba al final de la cursa empatada amb la socialdemòcrata Franziska Giffey, una exministra d’Angela Merkel.

Jarasch va pujar com l’escuma a la primavera, enmig de l’eufòria desfermada amb la designació com a candidata a la cancelleria d’Annalena Baerbock. Quan van desinflar-se les perspectives que arribés al poder, van baixar també els pronòstics a favor d’una alcaldessa verda.

“Hem rebut cops de totes bandes. Les xarxes socials i els mitjans han estat implacables amb Annalena”, admet la candidata a alcaldessa en una pausa del congrés. La truita s’ha girat. Van acaronar el cel i ara qualsevol altra opció sembla un desastre.

Els sondejos per a les generals els atorguen entre el 16% i el 17% dels vots. Si és aquest el resultat, gairebé hauran doblat el del 2017 –un 8,9%–. Serà el màxim històric en una formació que només un cop, el 2009, va superar en unes generals i per unes dècimes la barrera del 10%. De cop, però, tot sembla poqueta cosa en un partit que al març era líder en intenció de vot.

Va ser quan Baerbock, copresidenta del partit amb Robert Habeck, va ser designada candidata a la cancelleria. El partit nascut a principis dels 80 com a moviment antijeràrquic i amb fama de caòtic decidia per consens –prèvia renúncia de Habeck– que Baerbock, sense cap mena d’experiència de govern, lluitaria per succeir Merkel.

És difícil saber si va ser una relliscada dels instituts demoscòpics o un foc d’encenalls. En aquells moments, els conservadors estaven en plena baralla de galls entre el centrista Armin Laschet i el dretà Markus Söder, tots dos entossudits a ser el candidat del bloc de Merkel. També aleshores, el socialdemòcrata Olaf Scholz, ara el preferit dels sondejos, anava en tercera posició.

El consens a favor de Baerbock semblava que l’afavoria. I també el fet que l’emergència climàtica està entre les primeres preocupacions del ciutadà alemany, tant d’esquerres com de dretes, amb l’única excepció de la ultradreta, que la nega.

Els Verds feia dos anys que estaven en ascens a escala regional. L’any electoral s’havia obert amb una forta empenta als comicis regionals de Baden-Württemberg, on va ser reelegit l’ecologista Winfried Kretschmann, un veterà dels Verds.

Les mirades es van clavar en Baerbock, amb 40 anys, mare de dues criatures i disposada a fer història. De cop van sorgir els problemes. Van sortir a la llum una sèrie d’imprecisions al seu currículum acadèmic, unes pagues de Nadal que va declarar tard al Bundestag i un llibre sota sospita de plagis. Pecats menors, si es vol, en un país on sorgien escàndols per negocis de mascaretes anti-Covid entre els conservadors i on Scholz ha hagut de declarar com a ministre de Finances per haver badat en el cas de Wirecard, l’empresa de pagaments electrònics, insolvent després d’haver presentat balanços inflats.

La premsa groga es va llançar sobre Baerbock; la seriosa no es va quedar enrere. Al partit que reclama transparència i una nova forma de governar no se n’hi perdona ni una. Baerbock ha hagut d’encaixar tot això i, alhora, anar als debats televisius com a aspirant descartada. Per primer cop, aquests espais s’havien ampliat a tres candidats. Abans només hi anaven el conservador i el socialdemòcrata, els dos partits que s’han alternat al poder. S’hi va incloure Baerbock quan era la favorita. D’una banda, els Verds han guanyat així presència. De l’altra, a la seva candidata li ha tocat exhibir-se com a aspirant sense possibilitats entre els rivals “de debò”.

Potser no va ser tan bona idea decidir per consens qui seria el candidat. Els Verds són un partit de tradició assembleària, en què les decisions es prenen en congressos o consultes que poden ser eternes, però que palesen el pes de les bases. Tampoc no ho deu haver estat que, per tal de donar una impressió de partit renovat, hagin pràcticament desaparegut de la campanya els pesos pesants. És com si la generació de Habeck i Baerbock hagués engolit gent com Joschka Fischer, ministre d’Afers Estrangers amb el socialdemòcrata Schröder, o altres noms representatius d’un partit petit, però lluitador.