“Ningú no ha convençut ni ha tret una majoria sòlida”

Jo en des­ta­ca­ria tres aspec­tes. Un, que m’ha cri­dat l’atenció i del qual crec que s’ha par­lat poc, és el retrocés dels extrems. Tant L’Esquerra com la ultra­dre­tana AfD han bai­xat clara­ment. En ter­mes polítics, AfD ja no és la líder de l’opo­sició i això li res­tarà visi­bi­li­tat. Quant a L’Esquerra, ha superat per ben poc la bar­rera del 5% dels vots per entrar a la cam­bra.

En segon lloc, al marge que hi ha uns gua­nya­dors –que, en ter­mes de per­cen­tatge de vot, són l’SPD i els Verds–, cap can­di­dat ha con­vençut, ningú ha gua­nyat amb una majo­ria con­si­de­ra­ble. Scholz s’ha impo­sat per la mínima. Això vol dir que un 75% no li dona suport, o sigui que la seva victòria és rela­ti­va­ment dèbil. I, en ter­cer lloc, defi­ni­ti­va­ment assis­tim a un canvi d’era, de pai­satge polític.

Fins ara la democràcia cris­ti­ana s’havia sal­vat del feno­men que li va tocar afron­tar a l’SPD a les elec­ci­ons del 2017: la lle­ial­tat de l’elec­to­rat s’esfuma cada vegada més. El temps dels dos grans par­tits, els Volks­par­tei, que apor­ta­ven segu­re­tat i esta­bi­li­tat al sis­tema, ha can­viat. Ens hau­rem d’acos­tu­mar a par­tir d’ara a més vola­ti­li­tat. Per pri­mer cop, la coa­lició de tres serà la nova nor­ma­li­tat.

És un feno­men social que s’ha vist ja en altres països i que a Ale­ma­nya ha entrat amb retard. Con­sis­teix en una fle­xi­bi­li­tat, una rela­xació de posi­ci­ons res­pecte a les ins­ti­tu­ci­ons en gene­ral, com poden ser els par­tits o també l’Església o els sin­di­cats. Res­pon a aspec­tes econòmics, demogràfics, cul­tu­rals... En aquest sen­tit, Ale­ma­nya s’està adap­tant al que en altres països és nor­mal.

Diu­menge a la nit, durant la tro­bada de líders que es coneix com la ronda dels ele­fants, els Verds i els libe­rals, tot i que socis menors d’una futura coa­lició, ja van avançar la dis­po­sició a par­lar entre ells pri­mer, a coor­di­nar-se per poder son­de­jar després pos­si­bles coa­li­ci­ons. El que està clar és que amb AfD no hi pac­tarà ningú i L’Esquerra no dona. Els can­di­dats volen una majo­ria i, com que SPD i CDU-CSU no volen con­ti­nuar gover­nant junts, la gran coa­lició està pràcti­ca­ment des­car­tada. Les pos­si­bles opci­ons que tenim són: SPD, Verds i libe­rals, o bé, CDU-CSU, Verds i libe­rals.

Per llei, cor­res­pon al gua­nya­dor, l’SPD, i si no pogués for­mar govern, la ini­ci­a­tiva pas­sa­ria als cris­ti­a­no­demòcra­tes. El que pre­o­cupa ara és que sigui una nego­ci­ació tan llarga com la de l’última vegada, que va durar gai­rebé sis mesos. Tots els impli­cats han par­lat de Nadal com a ter­mini màxim.

La CDU-CSU ha per­dut un milió de vots en bene­fici de l’SPD, això vol dir que haurà de rede­fi­nir el seu per­fil polític. Quant a Scholz, caldrà veure si l’SPD, situat més a l’esquerra, li manté el suport i no el des­ca­valca com va fer amb altres can­ce­llers que no es cor­res­po­nien del tot amb el sen­tit del par­tit.

No en veig el perill. Anna­lena Baer­bock, líder dels Verds, que for­ma­ran part molt pro­ba­ble­ment del futur govern, va dir anit [diu­menge] que no són temps per a l’aus­te­ri­tat, que cal inver­tir en el futur.