“He arribat al Parlament gràcies al meu pare”

A Cor­nellà tenim un vin­cle molt gran amb Nica­ra­gua. Jo havia estat regi­dora de Coo­pe­ració i Soli­da­ri­tat del 2003 al 2007. Estem ager­ma­nats amb Jino­tega, i les famílies amb qui jo tenia més con­tacte, peri­o­dis­tes locals, eren resi­dents del muni­cipi i havien adop­tat nens nica­ragüencs. I em vaig ani­mar. El 2007 vaig començar a fer els tràmits. En aquell moment jo feia el trànsit a la política però, per­so­nal­ment, tenia el cor posat en aquell fill o filla –mai vaig triar què havia de ser–. Ja era tinenta d’alcalde de Cul­tura, Edu­cació i Joven­tut i fins i tot alguns com­panys em pre­gun­ta­ven com m’ho faria. “Doncs, sola, i ho faré segur perquè és un desig molt gran i m’acom­pa­nya la meva família.”

Sí.

Sí. Però no m’ho vaig plan­te­jar. Jo la pre­gunta que em vaig fer és si m’agra­dava estar en política. Vaig estar medi­tant-ho més d’un any, no va ser una pre­ci­pi­tació. M’agra­dava la gestió pública, cons­truir la meva ciu­tat. Jo vaig néixer al barri de Sant Ilde­fons. Els meus pares van migrar d’Extre­ma­dura. Em van cri­dar per anar a bus­car la nena al mig de la cam­pa­nya muni­ci­pal del 2011. Després de la junta de govern, ràpida­ment vaig anar a veure l’alcalde Balmón per dir-li que me n’anava a Nica­ra­gua. Em va dema­nar que m’esperés a aca­bar la cam­pa­nya i a cons­ti­tuir els ajun­ta­ments. Por­tava cinc anys de tràmits i ja no venia d’uns dies. Recordo la frase d’un com­pany: “Aca­bes d’enge­gar a rodar el teu futur polític.” Vaig pen­sar: “Pro­ba­ble­ment estic fent el cor­recte si algú creu que una dona està renun­ci­ant al seu futur polític per ser mare sol­tera.” Sem­pre recordo, de petita, tenir la sen­sació d’anar con­tra cor­rent com el salmó. Ara el cor­rent acom­pa­nya, però en aquell moment no.

Jo ho entenc dife­rent. La res­pon­sa­bi­li­tat que m’enco­mana ara Sal­va­dor Illa no és única­ment ser por­ta­veu de Cul­tura sinó for­mar part d’aquest govern alter­na­tiu. No és venir un dia i lle­gir una pro­posta de reso­lució sinó fer de con­se­llera de Cul­tura del govern alter­na­tiu. Des del meu punt de vista, i és el que intento fer, és conèixer tot el ter­ri­tori. Ahir [diu­menge] vaig estar a Lleida. Conèixer-lo, fer pro­pos­tes, fer segui­ment dels temes, fer una opo­sició útil i cons­truc­tiva al govern i, a més, soc a altres comis­si­ons com ara Edu­cació i a Afers Exte­ri­ors, on porto Soli­da­ri­tat i Coo­pe­ració Inter­na­ci­o­nal. I com a peri­o­dista soc a la comissió de con­trol de la CCMA, on tenim un com­promís de refun­dació dels mit­jans públics.

No ho sé. La pri­mera sor­presa he estat jo. Soc molt de Cor­nellà i baix­llo­bre­ga­tina i, evi­dent­ment, molta gent em conei­xia i ha con­fiat en mi. No tinc dub­tes que la pro­posta de la meva fede­ració va ser pen­sar en mi com una dona que podia apor­tar valor en dife­rents àmbits on he tin­gut res­pon­sa­bi­li­tat pública. De fet, ara seré la dipu­tada per repre­sen­tar la meva comarca perquè la pri­mera era l’Eva Gra­na­dos. Aquesta res­pon­sa­bi­li­tat és molt impor­tant per a mi. De fet, ja ens hem vist amb tots els muni­ci­pis i tenim la llista de man­can­ces en matèria edu­ca­tiva, salut, ser­veis soci­als o equi­pa­ments cul­tu­rals.

No m’ho havia plan­te­jat mai, no en tenia l’ambició, que és ben legítima. Com que hem començat amb les res­tric­ci­ons per la Covid-19, no ens podíem rela­ci­o­nar, tam­poc entrar a l’hemi­ci­cle. Com en la cam­pa­nya elec­to­ral, a través de pan­ta­lles. Quan vaig pujar les esca­les del Par­la­ment, vaig pen­sar: “Com és pos­si­ble venint d’una família molt humil?” El meu pare va arri­bar a Cata­lu­nya als anys 60, va par­tir de zero, després es va casar amb la meva mare i també ella va venir. Vaig pen­sar: “Com he pogut fer aquest camí i arri­bar a pujar per aques­tes esca­les?” El meu pare va morir fa nou anys i penso en ell cada dia. Vaig pen­sar que era gràcies a ell. Era un home que va patir una dura repressió a Extre­ma­dura durant la post­guerra per ser d’esquer­res i soci­a­lista. Ell va arri­bar a Cata­lu­nya i va dir: “Jo soc català i els meus fills ho seran.” Això als anys 60 era visi­o­nari, quan ningú par­lava d’aquesta inte­gració. A Sant Ilde­fons ningú par­lava català. Ell va bus­car una escola pri­vada cata­la­nista, laica, fun­dada per tres matri­mo­nis de Lleida i València. Jo parlo català des dels cinc anys, quan estava pro­hi­bit. Vaig apren­dre a ballar sar­da­nes i la cul­tura popu­lar cata­lana, i l’esport també, perquè era una escola molt visionària i inclu­siva. El que més he enyo­rat des del pri­mer dia és la gent. Soc molt de la gent. Aquesta absència, aquest silenci, per mi bui­dor. Aquest gran edi­fici [el Par­la­ment], la casa de la democràcia cata­lana i no hi és la ciu­ta­da­nia. Crec que si no has tin­gut una gestió muni­ci­pal activa no pots ser par­la­men­tari.

Sí, intento fer-ho amb els com­panys de les dife­rents demar­ca­ci­ons. Intento estar molt activa en la vida cul­tu­ral de Bar­ce­lona i Cata­lu­nya. Fins ara crec que tot era bas­tant política de Bar­ce­lona. Des del punt de vista cul­tu­ral hi ha pro­jec­tes, acti­vi­tat, cre­ació i inno­vació més enllà de Bar­ce­lona. Han de sen­tir que se’ls escolta, se’ls atén.

En política cul­tu­ral és la gran crítica que ens han fet sem­pre, no a nosal­tres, els soci­a­lis­tes, sinó a tots, al cen­tra­lisme de Bar­ce­lona. S’ha donat suport a pro­jec­tes impor­tants a Girona o Tar­ra­gona però t’apro­pes al ter­ri­tori i encara et diuen: “Us mireu massa el melic.” Una de les pro­pos­tes que vam apro­var al pla de tre­ball del govern alter­na­tiu és un pla de xoc per a la recu­pe­ració de la cul­tura al país. És urgent un incre­ment del pres­su­post el 2022. El sec­tor cul­tu­ral no pot resis­tir més: els períodes de tan­ca­ment, la manca d’afo­ra­ments, totes les obres que han hagut de fer per adap­tar-se a la Covid. Hem de fer una aposta enda­vant amb els ense­nya­ments artístics i estu­diem crear el bonus cul­tu­ral català per esta­bi­lit­zar les pro­gra­ma­ci­ons. Hem de gene­rar nou públic. Si les famílies no són habi­tu­als de la cul­tura, no la con­su­mi­ran. Cal aju­dar els espais cul­tu­rals però també les famílies perquè hi acce­dei­xin en con­di­ci­ons econòmiques. La igual­tat d’opor­tu­ni­tats en la cul­tura avui no exis­teix.