Persistir és vèncer

Qua­tre anys després del referèndum del Pri­mer d’Octu­bre, som en un atzu­cac. Les divergències i la falta d’uni­tat no ens han permès d’apli­car de manera efec­tiva la victòria del sí a la inde­pendència en aque­lla jor­nada històrica, plena de lluita i dig­ni­tat col·lec­tiva, que tots con­ser­va­rem per sem­pre a les nos­tres reti­nes. La impor­tantíssima victòria de les for­ces inde­pen­den­tis­tes en les elec­ci­ons del 14 de febrer pas­sat, en què es va superar per pri­mera vegada el 52% del vot popu­lar, a més d’ampliar la majo­ria abso­luta al Par­la­ment de Cata­lu­nya, va reva­li­dar el resul­tat de l’1-O i ha de tenir con­seqüències durant aquesta legis­la­tura. Cal refer la con­fiança mútua, gover­nar bé i per a tot­hom, des­ple­gar defi­ni­ti­va­ment el Con­sell per la República i pre­pa­rar-nos per al nou embat.

Durant aquests qua­tre anys, l’Estat espa­nyol ha pro­vat d’humi­liar-nos, amb presó, exili, mul­tes i múlti­ples per­se­cu­ci­ons con­tra polítics, fun­ci­o­na­ris i acti­vis­tes. Però som aquí, dem­peus, en lluita i sense defa­llir. Només pot humi­liar-se qui s’ha ren­dit, i nosal­tres no ho hem fet. I no ho hem fet perquè per­sis­tim, i per­sis­tir és vèncer. Com han per­sis­tit els pre­sos polítics, avui en lli­ber­tat gràcies al fet de man­te­nir-se ferms en la defensa dels seus ide­als i dels nos­tres drets i lli­ber­tats com a poble. Com ho hem fet des de l’exili a Bèlgica, Escòcia i Suïssa per posar de mani­fest la repressió de l’apa­rell judi­cial espa­nyol i denun­ciar a totes les instàncies inter­na­ci­o­nals com se’ns ha apli­cat el dret penal de l’ene­mic per silen­ciar-nos. Avui, la nos­tra causa és més cone­guda que mai, i la repressió espa­nyola con­tra la mino­ria naci­o­nal cata­lana s’ha pale­sat arreu. N’hem tin­gut una mos­tra més fa pocs dies a Sar­de­nya, amb una ope­ració de l’Estat espa­nyol que només ha tri­gat unes poques hores a fer aigües i a pro­ta­go­nit­zar un nou ridícul euro­peu.

El poble català, tot i la ferotge repressió de l’Estat espa­nyol, manté el coratge i lluita pels seus drets i lli­ber­tats. Una lluita, pacífica i democràtica, que hem de fer a cada pam de ter­reny, als car­rers i a les ins­ti­tu­ci­ons. Només des de la con­fron­tació democràtica amb l’Estat espa­nyol en tots els fronts podrem aspi­rar a asso­lir una nego­ci­ació real, sense xan­tat­ges ni renúncies. És la nos­tra for­ta­lesa la que ens per­metrà d’afron­tar aquesta nego­ci­ació, no pas la divisió i la debi­li­tat en què hem cai­gut els últims temps. Cal ser-ne cons­ci­ent. Orwell ens va ense­nyar que “per veure què tenim davant dels nos­tres nas­sos neces­si­tem una lluita cons­tant”. Els polítics inde­pen­den­tis­tes no ens podem per­me­tre el luxe de dei­xar-nos enga­nyar una altra vegada, rei­te­rar errors i creure’ns que Cata­lu­nya pot sub­sis­tir com a nació en una hipotètica nova Espa­nya. L’únic futur pos­si­ble per al nos­tre país passa per la inde­pendència. Per això cal que el con­junt de l’inde­pen­den­tisme, a través de la ins­ti­tució repu­bli­cana que és el Con­sell per la República, acordi una estratègia com­par­tida i vic­to­ri­osa com ja va fer-ho per orga­nit­zar, cele­brar i gua­nyar el referèndum de fa qua­tre anys.

L’Onze de Setem­bre pas­sat vau tor­nar a mobi­lit­zar-vos de manera mul­ti­tu­dinària i cívica, units per un sol clam: la inde­pendència. Tot i la pandèmia i la repressió, l’inde­pen­den­tisme con­ti­nua essent el movi­ment popu­lar amb més capa­ci­tat de mobi­lit­zació a Europa. Faríem bé tots ple­gats d’escol­tar les vos­tres rei­vin­di­ca­ci­ons i d’atu­rar el par­ti­disme a les ins­ti­tu­ci­ons, als mit­jans i a les xar­xes. Només des de la uni­tat estratègica i d’acció, des de la diver­si­tat, asso­li­rem el nos­tre alli­be­ra­ment naci­o­nal per dei­xar una Cata­lu­nya més democràtica, lliure i pròspera a les pròximes gene­ra­ci­ons.