L’1-O, un dia que durarà anys

Quan la nit del 6 de setem­bre del 2017 tots els mem­bres del govern vam sig­nar el decret de con­vo­catòria del referèndum de l’1 d’Octu­bre, teníem dues coses molt clares: la pri­mera era que amb aque­lla decisió iniciàvem un camí de no retorn que, més tard o més d’hora, ens per­metrà asso­lir l’objec­tiu de la inde­pendència; la segona era que el que vin­dria a par­tir d’aquell moment no seria ni fàcil ni ràpid i que, pro­ba­ble­ment, tin­dria con­seqüències per­so­nals i col·lec­ti­ves, però sabíem del cert que votar no és cap delicte.

Amb la con­vo­catòria del referèndum va començar el compte enrere fins a l’1 d’Octu­bre. L’esforç col·lec­tiu per fer pos­si­ble que pel dia asse­nya­lat hi hagues­sin les 6.000 urnes i les pape­re­tes als 2.300 col·legis elec­to­rals arreu de Cata­lu­nya va ser mai vist. Van ser dies d’emo­ci­ons que mai no obli­da­rem. L’Estat va fer de tot i més per impe­dir-ho, dete­nint setze càrrecs del govern el 20 de setem­bre i retorçant els fets i el dret per pre­sen­tar la mani­fes­tació pacífica davant la con­se­lle­ria d’Eco­no­mia com un acte de sedició. La rea­li­tat, però, és que no van tro­bar ni una sola urna i a les nou del matí, enmig d’una pluja de por­res i violència poli­cial, començava un dia que durarà anys, com magnífica­ment va resu­mir el foto­pe­ri­o­dista Jordi Borràs.

L’1 d’Octu­bre és un dels fets més trans­cen­dents de la nos­tra història política, i tots els que hem pogut ser-ne part ens en sen­tim enor­me­ment orgu­llo­sos. Res, abans, havia acon­se­guit situar la nos­tra causa a la pri­mera pàgina de l’actu­a­li­tat mun­dial. L’error de l’Estat espa­nyol de res­pon­dre amb violència i repressió a un acte polític com és el de votar va donar-nos una gran força i una gran legi­ti­mi­tat. I els 2,3 mili­ons de cata­lans i cata­la­nes, un 43% del cens, que van vèncer la por de les por­res per dipo­si­tar el seu vot van demos­trar una dig­ni­tat immensa, posant de mani­fest que a Cata­lu­nya hi ha un con­flicte polític de pri­mer ordre, que va més enllà de sigles i par­tits, i que mereix una solució.

La res­posta política de l’Estat ha vin­gut a través dels tri­bu­nals en forma de repressió. Alguns hem patit presó, reti­ra­des de pas­sa­port, un judici infame, inha­bi­li­ta­ci­ons, mul­tes i la per­se­cució del Tri­bu­nal de Cuen­tas, però encara són molts els que patei­xen l’exili o estan pen­dents de judici. L’Estat espa­nyol, en un exem­ple para­digmàtic de law­fare, fa una causa gene­ral con­tra l’inde­pen­den­tisme, uti­lit­zant tots els poders i ins­ti­tu­ci­ons per legi­ti­mar una autèntica per­se­cució política als adver­sa­ris i a la dis­sidència sota l’apa­rença de lega­li­tat i de fal­ses garan­ties. Con­fiem que la justícia euro­pea, com ja està pas­sant amb els com­panys de l’exili, desem­mas­cari tots aquests abu­sos i acabi tom­bant també la sentència del Tri­bu­nal Suprem.

Segur que és molt més com­pli­cat fer una república que fer un referèndum, però la fita de l’1 d’Octu­bre serà un capítol des­ta­cat quan s’escri­gui la història de la lli­ber­tat del nos­tre país. Pas­sats qua­tre anys de l’1-O, l’inde­pen­den­tisme ha rebut per totes ban­des, però resis­teix. Sabem que per fer la inde­pendència no hi ha un manual d’ins­truc­ci­ons, però és impres­cin­di­ble fer un diagnòstic com­par­tit de les nos­tres for­ta­le­ses i de les feble­ses per defi­nir una estratègia gua­nya­dora, apro­fi­tant els apre­nen­tat­ges de l’1 d’Octu­bre. No tenim dret a desa­ni­mar-nos; si mirem enrere veu­rem que en només una dècada l’inde­pen­den­tisme ha fet un salt de gegant i ha mul­ti­pli­cat per cinc la seva força. Per això els que hem vis­cut l’1-O sabem que podem gua­nyar i ningú no ens podrà pren­dre mai la moral de victòria.