1-O: per què es tracta d’un mandat vigent?

Per què seguim defen­sant que el man­dat de l’1-O és vigent? Perquè som inde­pen­den­tis­tes? No, perquè som demòcra­tes. I un demòcrata s’hau­ria de carac­te­rit­zar, entre altres coses, pel res­pecte al man­dat dels ciu­ta­dans i als par­la­ments que els repre­sen­ten.

D’entrada, cal dei­xar clar que, si el referèndum de l’1-O va ser vàlid, legal i legítim és perquè es va cele­brar d’acord amb el que dis­po­sava una llei del Par­la­ment de Cata­lu­nya apro­vada a tal efecte. Una llei que en el seu arti­cu­lat (art. 3) es pro­te­gia pre­ven­ti­va­ment davant la seva més que pre­vi­si­ble impug­nació pel Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, un tri­bu­nal que fa massa anys que fa una inter­pre­tació clara­ment anti­de­mocràtica de la Cons­ti­tució del 1978.

En efecte, no és cert que la cele­bració d’un referèndum d’inde­pendència sigui incom­pa­ti­ble amb la Cons­ti­tució Espa­nyola. Tan sols és incom­pa­ti­ble amb la inter­pre­tació que d’aquesta en fa el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal, una inter­pre­tació contrària al prin­cipi democràtic –i això és el que separa el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol de la Cort Suprema cana­denca, que, davant d’una Cons­ti­tució simi­lar, en va fer una inter­pre­tació radi­cal­ment opo­sada en la seva cèlebre sentència sobre el referèndum uni­la­te­ral del Que­bec.

Una inter­pre­tació contrària, en fi, al Pacte de Drets Civils i Polítics de l’ONU, que en el seu arti­cle 1 diu que tots els pobles tenen dret a l’auto­de­ter­mi­nació. És la mateixa Cons­ti­tució la que diu que ella ha de ser inter­pre­tada en coherència amb els trac­tats inter­na­ci­o­nals que ha sig­nat l’Estat espa­nyol. És la mateixa Cons­ti­tució la que, en el seu preàmbul, reco­neix que a Espa­nya hi ha diver­sos pobles. No, que el referèndum d’auto­de­ter­mi­nació de Cata­lu­nya és incom­pa­ti­ble amb la Cons­ti­tució és la gran men­tida sobre la qual està ins­tal·lada la política espa­nyola des de fa dècades.

El referèndum, dèiem, és vàlid, legal i legítim perquè també ho és la llei que l’empara. Tan­ma­teix... si les for­ces polítiques que havien apro­vat aquesta llei hagues­sin con­si­de­rat que l’1-O, per les con­di­ci­ons de la seva cele­bració, no podia ser reco­ne­gut com a vàlid, legal i legítim, dis­po­sa­ven d’una opció per ser con­seqüents amb aquesta visió: no rati­fi­car-ne el resul­tat per mitjà de la Decla­ració d’Inde­pendència. Com ja hem expli­cat en alguna altra ocasió, la Decla­ració d’Inde­pendència té dues cares: la decla­ració mate­rial i la decla­ració for­mal. La pri­mera la van fer els ciu­ta­dans el dia 1-O amb el seu vot a les urnes, en cadas­cun dels col·legis elec­to­rals; la segona la van fer els dipu­tats el dia 27-O, amb el seu vot a l’hemi­ci­cle del Par­la­ment. En aquest sen­tit, la Decla­ració d’Inde­pendència del 27-O no és res més que la rati­fi­cació for­mal de la decla­ració mate­rial del dia 1-O.

Així, fer aquesta rati­fi­cació for­mal sig­ni­fica reconèixer la vali­desa, la lega­li­tat i la legi­ti­mi­tat d’aquesta decla­ració mate­rial; és a dir, del resul­tat del referèndum. I això vol dir, per tant, que el man­dat de l’1-O va ser reco­ne­gut pel Par­la­ment. I aquest reco­nei­xe­ment vin­cula els que el van fer. Puc enten­dre que els par­tits que es van absen­tar de la votació de la Decla­ració d’Inde­pendència, la nit del 27-O, no se sen­tin avui vin­cu­lats per aquell man­dat. Però costa d’enten­dre que els par­tits que la van votar se’n desen­ten­guin.

Tan­ma­teix... si els par­tits que van votar la Decla­ració d’Inde­pendència, després de la tar­dor del 27-O con­si­de­ren que, vista l’evo­lució dels esde­ve­ni­ments, el man­dat de l’1-O no està en vigor, que ha cadu­cat per alguna raó, tenen una manera de desen­ten­dre-se’n: fer un acte par­la­men­tari equi­va­lent a la Decla­ració del 27-O on es deci­deixi això. On expli­quin que con­si­de­ren que el man­dat de l’1-O no és vigent i que, en con­seqüència, ja no es con­si­de­ren vin­cu­lats per aque­lla Decla­ració que el va rati­fi­car i que ells van votar. La Decla­ració d’Inde­pendència va ser una reso­lució i només a un acte par­la­men­tari equi­va­lent –és a dir, una altra reso­lució– li hauríem de reconèixer el dret i la legi­ti­mi­tat de revo­car el que es deia en aque­lla reso­lució del 27-O.

Això no obs­tant, és de tots sabut que no hi ha hagut un altre referèndum que hagi subs­tituït o dero­gat el resul­tat de l’1-O. Ni hi ha hagut cap reso­lució del Par­la­ment de Cata­lu­nya que hagi subs­tituït o dero­gat la Decla­ració del 27-O. I men­tre cap d’aques­tes dues coses no hagin pas­sat, des d’una pers­pec­tiva sim­ple­ment democràtica cal­dria adme­tre que el man­dat de l’1-O con­ti­nua vigent i que la Decla­ració d’Inde­pendència segueix en vigor.

El man­dat de l’1-O i la seva vigència poden ser dis­cu­tits, sí. En aquesta dis­cussió alguns defen­sa­rem –amb una bate­ria alhora apas­si­o­nada i rao­na­ble d’argu­ments jurídics, polítics i històrics– per què con­si­de­rem que segueix en vigor. D’altres podran argu­men­tar en sen­tit con­trari. El que no em sem­bla assu­mi­ble és forçar-ne una dero­gació de facto, revo­car-lo a còpia de fets con­su­mats, per mitjà d’entre­vis­tes o de dis­cur­sos. Això és l’únic que els inde­pen­den­tis­tes no hauríem de per­me­tre’ns, crec. En tant que demòcra­tes. Per res­pecte als ciu­ta­dans de Cata­lu­nya. Per res­pecte al nos­tre Par­la­ment. Per res­pecte a nosal­tres matei­xos.

Si algú creu que cal donar per revo­cat el man­dat de l’1-O, si creu que cal dero­gar la Decla­ració d’Inde­pendència, que ho faci al lloc on cor­res­pon –el Par­la­ment– i amb la forma jurídica que cor­res­pon –per mitjà d’una reso­lució–. Si no, segui­ran tenint raó els que defen­sen que el man­dat de l’1-O con­ti­nua vigent, que la Decla­ració vin­cula tots aquells que la van votar i que, per tant, els obliga a actuar en coherència amb aque­lla decisió.

Amb el man­dat de l’1-O es poden fer dues coses: o se’l defensa o es pro­posa la seva dero­gació. El camí del mig –la revo­cació de facto, silen­ci­osa, implícita o per fas­ci­cles– en cap cas no l’hauríem d’accep­tar.