Si alguna cosa ara mateix pot resumir qui som en tan sols 160 caràcters, aquesta és sens dubte la nostra biografia de Twitter. El diputat del PSC David Pérez va ser dels primers polítics a unir-se a aquesta xarxa social, i actualment hi és força actiu. Ell, a la seva biografia, es defineix així (en castellà): “Soc pare i socialista. Diputat al Parlament català. Hem de recuperar els valors del respecte als grans i sobretot l’autenticitat.”
Per què aquesta frase?
La vaig escollir quan em vaig crear el compte per primera vegada, fa molts anys. Ja aleshores veia que bona part de la societat no valorava la gent gran de la manera que jo considero més adequada. Avui potser hi ha més respecte cap als grans, però llavors no tant. I pel que fa a l’autenticitat, per a mi una de les essències d’un bon polític és quan és de veritat, quan és autèntic. És igual el que digui o com pensi, si ho fa de manera autèntica, si és compromès, si no està fent un paper, si no dissimula.
Hi ha polítics així?
Porto molt temps a la política, he viscut tant la vella com la nova política, i crec que en la primera aquesta autenticitat a l’hora de fer les coses era un element central. Ara costa trobar aquest tipus de polític autèntic. Però n’hi ha.
Com bé diu, va començar molt jove en la política. Com recorda els inicis?
Va ser encara en el franquisme, l’any 1975, vivíem en una societat que era una dictadura. Mancaven tots els drets fonamentals, totes les llibertats públiques, i hi havia moltíssima feina a fer, entre altres coses, desenvolupar els partits democràtics. La del 1975 al 1980 va ser una de les etapes més apassionants de la meva vida.
I tot just després de començar a militar al PSC, va entrar a l’Ajuntament de l’Hospitalet.
Sí, el 1981 hi vaig aconseguir una plaça de funcionari.
Troba a faltar la política local?
La política local té moltes coses bones i dolentes, com també les té la política al Parlament. Ara mateix, la part de la proximitat amb els teus veïns és el que més trobo a faltar.
S’ha plantejat tornar-hi, després d’aquests més de vint anys al Parlament?
A mi m’apassiona la política. Si tinc un càrrec institucional, perfecte, i si no seré a la meva ciutat, a l’agrupació del meu partit treballant pels altres. De la vella política també recupero aquesta voluntat de servei, d’entrega als altres... Penso que no hi ha cap actitud més digna en l’ésser humà que aquesta, que treballar pels altres.
Ara fa quatre anys d’aquella tardor del 2017. Vostè era secretari segon de la mesa, quan es van celebrar els plens del 6 i 7 de setembre, els anomenats plens de desconnexió. Com ho recorda?
Amb molta tristor, amb molta preocupació, també amb molta responsabilitat, perquè tothom va fer el que creia que havia de fer, però sobretot amb una sensació que la nostra societat s’estava dividint de manera irreparable per un temps. Teníem clar que el que estava passant era molt gros, i va ser així. La societat des d’aquell moment està dividida. Allà vaig trobar a faltar una mica de la vella política, la política dels grans acords, del diàleg amb tothom, del pacte.
S’hi refereix molt, a la vella política.
Hi ha coses que abans hi havia i ara es troben a faltar, com la capacitat d’arribar a grans acords. Per això penso que la vella política potser té solucions a la situació en què ens trobem ara; t’ho diu el diputat més veterà del Parlament. Com ho farien els nostres gegants? Segurament amb diàleg, amb un “anem a dinar”. Això ja no es fa. M’ha sorprès molt que en aquest Parlament hi hagi gent que no es parla entre ella.
L’ambient no és més relaxat, fora l’hemicicle?
Això seria el més lògic, però sí que a vegades hi ha gent que fora no vol arribar a acords amb ningú.
Amb la taula de diàleg serà possible, arribar a l’acord?
Primer, cal dialogar. Després, negociar i pactar. En aquest ordre. Si comencem pel final, serà molt complicat. O parlem entre nosaltres de manera àmplia o seguim en aquesta situació en què es troba el país, la de perdre moltes oportunitats per no fer grans pactes de país entre nosaltres, i per descomptat també entre els que pensen diferent.
És el clam del PSC aquests dies, el diàleg no tan sols amb l’Estat sinó entre els catalans.
És clar, cal el diàleg entre catalans per fer un projecte de país. Si és que quan hem anat junts hem estat imparables. Potser no aconseguirem la unanimitat, però sí una mirada àmplia, no anar els uns contra els altres. Fins i tot amb la negociació amb Espanya: posem nosaltres primer quins són els mínims... Si ho fem, allà som molt forts, som imbatibles. Com deia, són els grans acords de país, una de les coses que més trobo a faltar en la política catalana i espanyola.
Com valora el paper que ha tingut el PSC? Vist en perspectiva, creu que decisions com la del suport a l’aplicació de l’article 155 es repetirien ara?
Recordo que Miquel Iceta va dir als independentistes que si seguien per aquest camí l’Estat actuaria i les conseqüències serien molt greus. Nosaltres vam avisar, i si tornés a haver-hi una declaració unilateral d’independència, tornaria a passar el mateix. El PSC ho ha fet tot perfecte? No, és clar. Però nosaltres aleshores ja ho dèiem, que calia negociar i arribar a acords, i no anar per la via unilateral, que no porta enlloc. Crec que el PSC no ha variat de discurs des d’aquells 6 i 7 de setembre. El camí és el diàleg. Per contra, vam tenir un govern de l’Estat que no va voler dialogar ni una sola paraula, i potser això també va ser un error. Però bé, mirem de superar-ho, no?
El líder del seu partit, Salvador Illa, afirmava fa unes setmanes: “Els darrers deu anys han estat els pitjors dels últims 300.” Ho comparteix?
Catalunya, fins i tot en moments de molta dificultat, en situacions extremes, sempre ha avançat políticament, econòmicament, socialment, culturalment..., sempre. Coincideixo amb Illa que en aquests darrers deu anys he vist una Catalunya estancada, que ha perdut moltes oportunitats; en alguns aspectes hem anat enrere. Jo interpreto així la seva frase. I és clar, hem passat una dictadura, però el moviment que hi havia a Catalunya llavors era increïble, i anàvem tots a l’una. Això ara ha canviat. Jo entenc la frase d’Illa en aquest context: abans, en el franquisme, en la República..., a Catalunya es van fer coses que van impressionar el món. I ara, a banda de barallar-nos entre nosaltres, què ha passat?
