NÚRIA PICAS
DIPUTADA D’ERC
“Cada dia penso a tornar a ser bombera”
“Ens costarà més o menys, però acabarem veient la independència de Catalunya”
“La millor victòria és haver donat el millor d’un mateix”
COMPARTIR UNA MANERA DE VIURE
A la fotografia, Núria Picas somriu al costat de l’Arç i en Roc, els seus dos fills bessons, de 10 anys. El dia de la fotografia, es van aixecar a les cinc del matí per fer el cim de l’Aneto, el sostre dels Pirineus. Per a la diputada, mostrar la muntanya als seus dos fills i transmetre’ls els valors de l’esport és, tal com afirma, impressionant.
Tinc claríssim que no vull viure de la política, perquè ni soc política ni he nascut per ser-ho
El que està vivint el nostre país és una cursa de llarga distància, una autèntica ‘ultratrail’
Era al desert del Sàhara corrent la Titan Desert, una cursa de bicicleta de muntanya, quan es va assabentar que seria diputada al Parlament. En les eleccions del 21-D del 2017, Núria Picas era la número 25 de la llista d’ERC per Barcelona, però per circumstàncies excepcionals la llista va anar corrent fins a tocar-li l’escó a ella.
Com va rebre la notícia?
Bé, jo soc una persona intrèpida; m’agrada descobrir, explorar… Vaig pensar que era una oportunitat que potser no se’m tornaria a donar, i vaig acceptar.
Professionalment, la política era un món nou. Li ha costat adaptar-s’hi?
He viscut moments bons i dolents. És una època que anomeno “de ressaca de l’1-O”, amb aquesta mala maror, aquesta judicialització... I, a més, hi va haver la pandèmia pel mig, ens van inhabilitar el president... És que déu-n’hi-do... No va ser una legislatura fàcil.
I llavors va arribar el 14-F.
A les eleccions següents, dubtava si tornar-m’hi a presentar o no, però com que l’etapa anterior havia estat molt estranya, vaig pensar que em donaria una altra oportunitat per conèixer millor el funcionament del Parlament, per viure l’etapa. Visc molt les etapes de la vida.
Manté l’optimisme de fa uns anys sobre la independència de Catalunya?
Honestament, el 2017 érem molt més optimistes que ara. Perquè també desconeixíem la resposta no només de l’Estat, sinó a escala europea i global. Ho hem dit moltes vegades: nosaltres, després d’aquell referèndum reeixit, esperàvem una altra resposta i ens hem trobat només amb presó, amb cops de porra… I, és clar, l’optimisme no és el mateix d’abans. Però de mica en mica hem de buscar altres estratègies i continuar remant.
Confia, doncs, que arribarà a bon port.
Jo soc independentista des que tinc ús de raó. Quan tenia 14 anys, a Manresa érem quatre gats els que sortíem al carrer. La independència era una utopia. És evident que el suflé del 2017 ha baixat com a conseqüència d’aquesta repressió infame, però no som en el mateix punt que fa 30 anys, partim d’una força molt més gran. Que el moment actual no és bo? Doncs no. Però soc optimista: ens tenim a nosaltres, tenim gent jove que colla des de darrere i això va creixent.
La preocupa la falta d’acord actual entre ERC, Junts i la CUP?
Les desavinences que hi ha dins l’independentisme, en clau personal, em preocupen molt. Hauríem d’anar tots a l’una i deixar-nos d’hòsties, parlant malament. Però també he de dir que al Parlament, entre els diputats dels tres partits, hi ha una relació excel·lent; jo no percebo aquesta mala maror. Potser és per la meva manera de ser, però per a mi són els mateixos, em sento una més tant quan estic amb uns com amb els altres.
La seva figura s’ha pres com a model de la visibilització de les dones en l’esport. En aquest sentit, es considera un referent feminista?
És cert que el que faig és en pro del feminisme, però sense fer-ne bandera. Jo soc bombera i practico un esport que és un món d’homes; igual que som un 2% de bomberes, en una ultratrail no arribem ni al 10% de dorsals femenins. Per tant, jo estic molt orgullosa de ser així, però ho faig d’una manera natural, igual que el tema LGTBI, etc. A mi no em cal omplir el Twitter de proclames feministes, perquè considero que ja en si actuo així.
La moció d’ERC sobre la feminització del cos de bombers, aprovada pel Parlament, la va proposar vostè. Què cal perquè s’implementi?
Primer de tot, fer veure a les aspirants que aquesta és una feina tant d’homes com de dones; que s’hi presentin, i que siguin valentes. A partir d’aquí, ja s’anirà normalitzant. Si no hi ha dones, no es normalitza. Per tant, és un treball en equip, on tothom pot aportar moltes coses, tant els homes com les dones. També cal que la gent que fa anys que està al cos vegi que estem en una realitat diferent, que la societat avança, és lliure i feminista, i que el món dels bombers, com el dels Mossos i el d’altres estaments, al final és un reflex de la societat, en què hi ha homes i dones.
Ha pensat a tornar a exercir de bombera?
Sí, i tant, hi penso cada dia. Hi ha dies que penso: “D’aquí a un mes tornaré a ser bombera.” I d’altres penso: “Potser d’aquí a quatre mesos...” És una feina que m’encanta, i a la qual puc tornar, perquè estic en excedència per assumptes especials. Hi ha moltes etapes de la meva vida que tinc clar que he acabat, però aquesta no, perquè vaig ser nomenada bombera el 2007 però el 2014 vaig agafar una excedència per poder desenvolupar tota la meva carrera professional d’atleta. Ara va venir això del Parlament… És la millor feina del món, és brutal.
Per tant, no veu una durada gaire més llarga a la seva etapa política?
Jo penso que la feina d’un polític hauria de ser intensa i de curt termini. Considero que s’han d’aportar idees noves, amb molta força i intensitat, i després deixar pas a altres generacions. I jo en el meu cas ho tinc claríssim: no vull viure de la política, perquè ni soc política ni he nascut per ser-ho. Sé que ara hi puc aportar moltes coses. Però no per sempre.
Què és, per a vostè, l’èxit?
A banda de ser feliç a la vida i veure que els que t’envolten són feliços, per a mi l’èxit també és posar-me objectius i anar-los complint, amb esperança i fent-ho de la millor manera possible. A mi m’il·lusiona molt fer coses que m’agraden, que no són fàcils però tampoc impossibles, com ara entrar al cos de bombers, tenir una carrera d’atleta professional o treure’m el títol de guia de muntanya. Il·lusionar-te, saber desgranar què t’agrada a la vida i posar-hi tot l’esforç per aconseguir-ho. La millor victòria que hi ha és haver donat el millor d’un mateix. Que després arribin o no els èxits, moltes vegades ja no depèn de nosaltres.
Pel que explica, encara té moltes il·lusions per complir. Tem no poder assolir-les totes?
No, perquè, com deia, els objectius han de ser difícils però no impossibles. Potser no serà fàcil, però tard o d’hora tot acaba arribant. Això és el que jo he après de la vida. I això també és el cas del que passa al nostre país: és una autèntica ultratrail, una autèntica cursa de llarga distància.
I, en aquest cas, quan s’arribarà a la meta?
Ens costarà més o menys, però hi acabarem arribant. Jo crec que ho veurem. La meva àvia, potser no, però els meus fills i jo, sí. Si més no, un referèndum... I encreuem els dits perquè vagi bé!
Noves etapes d’alt nivell
Des de ben petita, la vida de Núria Picas ha estat lligada a l’esport i a la natura. Filla de Manresa, veia cada dia des de la seva habitació la cara nord de Montserrat, una muntanya amb la qual sent una connexió especial. Allà és on va començar a desenvolupar la seva màxima passió, però també és el lloc on va tenir un greu accident d’escalada als 22 anys. Es va trencar l’os astràgal del peu esquerre i els metges li van dir que no podria tornar a córrer. Només cal veure on ha arribat per saber que no va ser així. Tanmateix, la lesió al peu és una cosa que encara arrossega. Tot i que l’operació a què es va sotmetre el febrer passat semblava que havia anat bé, l’actual diputada d’ERC afirma que al seu cos li costa acceptar aquesta nova situació. Després de nou anys corrent de manera professional, Picas no es planteja tornar a l’alt nivell. “S’ha de saber dir prou i obrir altres finestres. Intento sempre practicar el millor nivell que jo pugui oferir”, diu. Per això, des de fa dos anys es prepara per iniciar una nova etapa que l’apassiona: ser guia de muntanya. “És una responsabilitat molt gran i molt exigent, i per tant considero que això també és estar a l’alt nivell, que no sempre vol dir competir.”
Núria Picas i Albets
Nascuda a Manresa el 1976. Atleta i bombera de professió, i amant de l’escalada i l’alpinisme, és coneguda per haver estat campiona del món d’ultratrails. Des del 2019, exerceix de diputada al Parlament.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.