MÒNICA RÍOS I GARCIA
PSC
“M’agraden els reptes, i el Parlament n’és un de gran”
“Quan hi vaig aterrar, em vaig dir: «Què faig jo aquí?»”
“És cert que tres dies a la setmana com a fixos els tinc, però de vegades hi he d’anar més i tot”
L’empenta del pare
“Si no fos per ell, potser no hi seria [en política].” Ríos reconeix que el pas d’entrar en política el deu a l’empenta del seu pare, en Juan Ríos, que va morir el 2017. La fotografia de tots dos vol ser un homenatge a la persona –diu la diputada– que va fer que ella deixés enrere el menfotisme i accedís d’entrar al grup del PSC després de l’oferiment de l’exbatllessa Dolors Padilla. Ríos entén la gent que no creu en els polítics i la política. Va canviar d’idea i no se’n penedeix. Per cert, la germana i la mare de la diputada es diuen Pilar, i avui és el seu sant. Felicitats!
Estic aprenent i encara em queda molt per aprendre. La part que m’amoïnava era la part personal
Les propostes [de les comissions] es voten i s’aproven, però la realitat és que després no es fa res
E
l 14 de febrer s’esperava que el PSC trauria tres diputats per Girona?
Sabíem que, amb l’efecte [Salvador] Illa, teníem possibilitats. Vam estar molt contents, perquè veníem d’una representació d’un diputat a Girona. El fet que siguem tres dona més força per lluitar pel territori i reclamar aquelles coses que considerem que són necessàries. Estic encantada perquè l’objectiu final és treballar per Catalunya però també amb la consideració que tots portem el nostre territori, el més directe, per defensar-lo en el que faci falta. Cada territori és diferent, perquè Catalunya és molt gran i ara ho estic comprovant perquè faig molts quilòmetres d’aquí cap allà.
Com és ara la seva vida dedicada a la política, fent de regidora i diputada, i com a mare? Quins equilibris ha de fer?
Sí que és veritat que la part que més m’ha preocupat ha estat la personal, pel tema que tinc un fill i, evidentment, a l’hora d’entrar al Parlament, tinc més responsabilitat i segurament hi he de dedicar més temps i he de compaginar l’Ajuntament i el Parlament. I he de dir que no em preocupava tant la feina…
Es veia preparada, vol dir?
M’agrada molt parlar amb la gent, el contacte, el territori, i aquest és un dels encàrrecs d’en Salvador [Illa]. En Salvador ha fet una llista molt municipalista, o sigui amb molta gent de trepitjar carrer, i jo la primera. Jo soc molt del poble, una persona normal. Fins i tot quan vaig aterrar allà [al Parlament], em vaig sorprendre i em vaig dir: “Què faig jo aquí? Ostres, el Parlament de Catalunya, amb el respecte que li tinc…” Per això aquesta feina constant de moure’m i d’anar pel territori no em preocupava, em preocupava potser més la part familiar. Aquelles hores que dediqui a això no les puc dedicar al meu fill i a la logística de totes les mares de portar-lo a cole, de les extraescolars i, com que el meu nen juga a futbol, el futbol..., tot això.
L’atabalava més això que no la feina en si?
Sí, perquè en aquest sentit jo soc una persona que m’agraden molt els reptes. Evidentment, el Parlament és un gran repte per mi. En circumstàncies adverses, jo soc molt resilient. Soc una persona molt resilient. Ho hem comprovat i hem fet un màster amb la pandèmia. Aquí, amb responsabilitats de govern, cada dia calia reinventar-ho tot, adaptar-te al dia a dia. Vull dir que et genera una experiència i una capacitat i una seguretat a l’hora d’afrontar els reptes. La feina en si, no, perquè jo soc una persona que m’agrada molt aprendre. Al Parlament estic aprenent i encara em queda molt per aprendre. I això em motiva molt, però sí que la part que m’amoïnava més era la personal.
És la presidenta de la comissió de Drets Socials del Parlament. Com va anar aquest nomenament?
Ho va decidir el partit, el nostre grup parlamentari, com es repartien les comissions. Hi ha presidència, vicepresidència i secretaria i, a més, es negocia amb els partits. M’ho va comunicar el partit. En el moment que m’ho va dir, en aquell moment no sabia ni què suposava fer de presidenta.
Què fa la comissió?
És la comissió de Drets Socials, que comprèn infància, gent gran, discapacitats, col·lectius desafavorits. L’habitatge també forma part d’aquesta comissió. Ara treballem en una ponència d’emergència habitacional, i és legislativa. I en surten lleis. Com a presidenta, dirigeixo la comissió, i també hi intervinc com a diputada. Tot està molt pautat. Les propostes es voten i se suposa que en quatre mesos han d’estar en marxa, executades. El que passa és que en realitat s’aproven i després no es fa res. I això m’ha sobtat bastant perquè hi ha una feina de fons i prèvia, i penso: “Home, per respecte institucional i per respecte al Parlament i als ciutadans, si es vota i surt a favor, com a mínim cal portar-ho a terme.”
Això passa?
Això passa constantment. A la meva comissió encara no ha passat. És molt frustrant perquè, si no, queden en simples mocions, com les mocions dels ajuntaments, que queden en simples declaracions d’intencions.
Quants dies va al Parlament, essent regidora a l’equip de govern de Platja d’Aro?
Sí que és cert que tres dies a la setmana com a fixos els tinc, però de vegades hi he d’anar més i tot. Per qüestions d’agenda, demano que les coses d’aquí [del municipi] me les posin dilluns i dimarts perquè els plens [del Parlament] són quinzenals (dos dies de ple) i les comissions de Drets Socials i Salut, on soc com a membre normal del meu partit, també són quinzenals. Una setmana hi ha comissió i la següent hi ha ple. I després tenim les meves reunions del grup parlamentari, que són els divendres.
Hi va físicament en cotxe?
Al principi hi anàvem junts [amb la Sílvia Paneque i l’Òscar Aparicio]. Amb ells, com que són a Girona, de vegades quedàvem a Vidreres i anàvem cap a allà. Però no coincidim per connexions, pel que passa al territori: ells ho tenen bé des de Girona perquè poden agafar l’AVE i és còmode. Jo, si pogués anar-hi en tren hi aniria, perquè pots treballar durant el trajecte i aprofites l’estona. Però hauria d’anar a Caldes i agafar el tren… I també per una qüestió d’optimització del temps, pel que et deia: tinc el meu fill i el que vull és sortir d’allà i venir cap aquí.
En cotxe, quant hi té fins a Barcelona?
Una hora i mitja. I depèn de com vagi... L’altre dia vaig estar a les rondes una hora i quart.
El PSC va guanyar les eleccions en vots, però no governa [té 33 diputats, igual que ERC]. Ha paït vostè el resultat i que són a l’oposició?
Aquí, a l’Ajuntament, això també va passar. No vam guanyar, però estem governant. Nosaltres [al Parlament] no vam tenir suport per formar govern, això ja és conegut. Assumim el que han marcat les urnes i la democràcia, com no pot ser d’una altra manera. El que estem fent és aquest govern alternatiu. Jo soc a l’equip tècnic i el meu conseller és en Raúl Moreno, de drets socials.
Què fa aquest govern alternatiu?
Jo ho explico. És una manera d’organitzar l’oposició. Fiscalitzem l’acció del govern i hem fet un pla d’acció social que el nostre president, el senyor Aragonès, va dir que es faria. El seu encara l’estem esperant, però nosaltres ja l’hem fet. No, no l’hem fet de cara a la galeria, sinó que l’hem fet quantificat, fins i tot especificant d’on surten els diners perquè es pugui aplicar un pla de xoc.
La vocació de servei
Amb l’empenta del seu pare i sense arribar-se a plantejar mai d’entrar en política, Ríos va fer el pas i ara treballa per “fer polítiques per a la gent” com a regidora de Dinamització Comunitària, Participació Ciutadana i Recursos Humans i com a diputada. Nascuda a Sevilla el 1977 per circumstàncies familiars, Ríos està separada i té un fill de 12 anys. Amb un títol superior en ergonomia i psicosociologia aplicada al treball, la diputada del PSC va ser gerent durant quinze anys de l’empresa familiar, de construcció. Valora que, fent de regidora, comprova com les hores esmerçades tenen la seva recompensa de tant en tant i pot ajudar un veí a trobar una feina, per exemple. Assumeix que el sistema “és millorable”: “Segur que en molts aspectes ho és, però és el que tenim.” Ríos, que havia dit “Jo, passo [de la política]”, s’hi sent a gust ara. Diu que ha conegut gent de gran valor. Per desconnectar, acostuma a anar al gimnàs i, si pot, surt a caminar per la muntanya, “a relaxar-me i carregar piles”. Les últimes vacances ha estat en un càmping a Torroella de Montgrí. Considera que viure a la Costa Brava és un privilegi. Li encanta anar a la platja i prendre el sol.
Mònica Ríos
Ríos és diplomada en ciències empresarials per la UdG. És regidora a Castell-Platja d’Aro des del 2011. El PSC ocupa l’alcaldia des de fa dos anys amb un pacte amb ERC i els comuns.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.