Deu anys de guerra i l’anhel d’un nou Gaddafi

El jove capità Muammar al-Gaddafi va arribar al poder a Líbia amb només 27 anys. Era el 1969 i les anteriors turbulències del país a través de la colonització italiana i d’una monarquia imposada per forces estrangeres van propiciar que el cop d’estat del jove militar estigués lliure d’oposició o de protestes significatives. La carta del petroli, llançar una campanya de repressió i tortura contra Al-Qaeda a dins del seu territori i limitar la migració cap a les costes europees van permetre a Gaddafi fer navegar l’ordre imposat per l’11-S de manera favorable als interessos de les potències d’occident, que van veure amb bons ulls que l’excèntric líder –a qui aleshores ja s’acusava de sagnants crims contra civils– es mantingués al poder. I així va ser fins al 2011, quan els mateixos poders que l’havien blindat van aprofitar l’onada de les primaveres àrabs per liderar l’expulsió del mandatari mentre especulaven amb incrementar els seus beneficis a costa del territori. El 20 d’octubre del 2011 Gaddafi protagonitzaria una persecució humiliant en què arribaria a amagar-se en una obra de drenatge fins que les forces opositores el van trobar i assassinar.

Una dècada després, Líbia travessa un procés de pau tortuós i liderat per l’ONU, que pretén convocar eleccions presidencials al desembre i legislatives el gener del 2022. El projecte, materialitzat a través d’un govern d’unitat que molts veuen com poca cosa més que una façana, vol posar fi a deu anys de profunda fractura social en què milícies armades amb patrocinadors internacionals dispars rivalitzen sobre el terreny pel control del territori.

Part de la població menciona aquesta inseguretat com a motiu per anhelar el retorn d’una governança com la de Gaddafi: “La revolució de 2011 no va portar res més que guerres, catàstrofes, divisió i violacions de la nostra sobirania”, deia ahir un manifestant a France24 des del municipi de Bani Walid, situat 100 quilòmetres cap a l’interior. Al poble, un antic fortí de Gaddafi, s’hi veuen pòsters amb el rostre de Seif al-Islam, fill de l’antic dictador i desaparegut de l’arena política des del 2011. En una entrevista al New York Times, Al-Islam reconeixia al juliol la seva potencial candidatura a presidir el país. Està perseguit pel Tribunal Penal Internacional per crims durant la repressió del 2011, però l’absència durant l’última dècada negra i la manca de seguretat al carrer són les seves millors cartes perquè es treballi l’aspecte de salvador que sedueix molts libis. “El retorn s’ha de fer a poc a poc”, advertia en l’entrevista: “És com un striptease. Has de jugar una mica amb les seves ments.”