Pau Casals a les Nacions Unides

El context

La influència de la mare, Pilar Defilló, en la formació, la vida, el pensament de Casals, és determinant. Una frase, a tall d’exemple, va dir al seu fill Enric, que no havia nascut per matar ni perquè el matessin, i que marxés a l’Argentina en lloc d’anar a fer la guerra per un estat. La mare no acceptava lleis perquè abans hi ha la moral. Aquest principi Pau Casals l’hereta i aplica tota la vida.

A començaments de la dècada dels setanta els conflictes internacionals, d’Israel al Vietnam, són ben presents i feia poc de la terrible crisi dels míssils a Cuba i, amb l’amenaça nuclear de fons, Casals emprèn una croada per la pau amb El pessebre.

La posició dels Estats Units i el silenci i la complicitat de les democràcies occidentals respecte al règim franquista consolidat no fa modificar el pensament de Pau Casals. Molts exiliats han tornat i altres s’han rendit, però molts continuen ferms en les conviccions. Casals, trenta anys després del 1939, continua inflexible en un pensament inalterable i coherent.

El xoc del final de la Segona Guerra Mundial amb la Guerra Freda va significar un gerro d’aigua freda a uns ideals, com explica en una carta al seu gran amic Josep Trueta, on li diu el 28 d’abril del 1948: “Per desgràcia, els governs i la política insisteixen a voler ignorar els sentiments dels pobles.”

L’acte

Amb la sala de l’Assemblea General plena de gom a gom, sense cartel·les ni banderes dels estats, per palesar el que serà un auditori que vol simbolitzar la humanitat, i amb molts periodistes assistents, té lloc el concert d’ara fa cinquanta anys amb un parlament del llavors secretari general, el birmà Maha Thray Sithu U Thant.

U Thant remarca que s’estrena l’Himne a les Nacions Unides com a obra que uneix la inspiració i el talent de Pau Casals i agraeix que tant Casals com el poeta anglès William H. Auden, autor del text, facin donació de tots els seus drets a l’Escola Internacional de les Nacions Unides. Constata l’absència del poeta, que és a Europa, però diu que escoltarà el concert per ràdio. Han passat vint-i-sis anys des de la fundació de l’organització a San Francisco i U Thant fa un cant a la pau.

El concert fou reeixit i Pau Casals, que ha compost l’himne, hi és present com la gran figura central dirigint, tocant el violoncel i amb el parlament d’agraïment en lliurar-se-li la medalla.

El programa del concert és anunciat, uns dies abans, el 29 de setembre, en un document interior: està prevista la intervenció de The Casals Festival Orchestra, de The United Nations Singers i del Chorus of The Manhattan Scholl of Music, amb direcció de Pablo Casals i Alexandre Schneider. Les intervencions: l’Himne a les Nacions Unides per Casals, un parlament del secretari general, el concert de Bach en do major per dos violins amb Isaac Stern i Schneider, Dumbarton oaks de Stravinsky, un altra peça de Bach amb Mieczylaw Horszowski, Eugene Istomin i Rudolf Serkin i la repetició de l’himne. Aquest programa no se seguirà totalment. Casals pronunciarà uns breus mots espontàniament fora del protocol amb l’aquiescència d’U Thant.

La Medalla de la Pau

Que s’atorgui aquest prestigiós guardó de l’ONU és una iniciativa d’U Thant, que ja havia convidat Pau Casals el 1963. De la nombrosa correspondència de Casals, una joia, que conserva l’Arxiu Nacional de Catalunya. Citem la carta de l’11 de març del 1970 en què U Thant el convida a un acte del 17 d’abril i ho fa apel·lant, escriu el birmà, secretari general des de deu anys abans, per la coincidència dels principis de cooperació i comprensió que tenen tant Casals com les Nacions Unides.

Agraïment d’U Thant

Segurament el moment de màxima emoció de l’acte és quan U Thant li lliura la Medalla de la Pau a Casals. El parlament d’U Thant és llarg, de poc més de dos folis, solemne en el to. No s’ha divulgat, fora d’alguna frase. En reproduïm el paràgraf final: “Vull aprofitar aquesta ocasió per homenatjar especialment el mestre Casals i el senyor Auden: don Pablo, heu dedicat la vostra vida a la veritat, a la bellesa i a la pau. Tant com a home com a artista, encarnes els ideals que simbolitza aquesta medalla de la pau de les Nacions Unides. Us l’entrego amb el meu profund respecte i admiració.”

El parlament de Casals

Casals, després de rebre la medalla, parla, i molt bé. Les seves paraules, espontànies, són un molt breu discurs, intens i carregat d’emoció on apareix, davant el món, un pensament sempre lineal. Catalunya hi és esmentada sis cops mentre que Espanya una i en clau negativa. És el moment de més projecció del segle XX de la causa catalana.

Casals parla de manera contundent i emotiva, segurament improvisadament, amb un discurs que li surt del cor, però que estableix una connexió plena amb l’auditori. És el clam d’un home sol contra un estat que oprimeix la seva pàtria catalana. Arrenca amb la seva mare, un cant a l’amor filial i al reconeixement al seu esforç d’una vida, que el va forjar, i entra a fons en els dos aspectes vitals, les dues qüestions que representen el seu signe vital: el combat per la pau i el desig que Catalunya esdevingui una terra lliure sempre amb la fraternitat que atorga la música. I no és estrany, més enllà d’algun matís historiogràfic, que el discurs esdevingui un emblema, un signe d’identitat. Sense representants a les Nacions Unides i amb un estat en contra sempre, tot el que hem fet els catalans –deia sovint l’enyorat Josep Faulí, director fundacional del diari Avui– és sovint fruit d’un esforç individual. Casals és un exemple d’això. Més enllà de la dimensió conjuntural política, el seu discurs fa sentir l’orgull de la pertinença.

Eco de l’acte

En la continuació de la sessió, sobre la restitució dels drets de la Xina, important qüestió, J. Baroody, diplomàtic libanès delegat d’Aràbia, diu: “Ahir a la tarda, en aquesta mateixa sala assistírem al concert dirigit per l’il·lustre músic de fama mundial Pablo Casals, i tots ens sentírem eufòrics, no només per la música o per la manera magistral en què es va interpretar, sinó també perquè un artista de la talla de Pablo Casals ens va fer a tots una crida perquè treballem en pro de la pau. Dels concerts a què he assistit a moltes capitals del món, crec que aquest fou un dels més commovedors. I l’endemà d’aquest concert, què estem fent si no és tornar a posicions que semblen fossilitzades?”

L’eco de l’acte fou notable i remarquem com el documental de noranta minuts fou retransmès per les televisions de trenta països. Tot i això, a Espanya ni la nota de l’agència oficial Efe ni la premsa, com les pàgines senceres aparegudes a l’Abc o El Correo Catalán, comenten el parlament de Casals i, d’aquesta manera, se silencia la reclamació de llibertat per a Catalunya.

Tot i això, diversos periodistes catalans –Salvador Corberó, el fotògraf Postius, Josep M. Massip o Sempronio– hi seran presents, així com Joan Alavedra, el seu biògraf i amic, i faran que “la veu i imatge de Casals ressoni arreu el món”.