“El discurs, al mestre, li va sortir del cor”

Va ser un acte extraordinari i molt emotiu que va durar més d’una hora! Casals anava convidat a les Nacions Unides per tercera vegada, ja ho havia fet el 1958 i el 1963, però aquesta ocasió va ser molt significativa perquè estrenava l’Himne a les Nacions Unides que U Thant li havia demanat. El que no ens esperàvem era que li donessin la Medalla de la Pau, que Casals va acceptar amb molt d’honor i després de la qual va improvisar el discurs.

El discurs, al mestre, li va sortir del cor. Casals ho va viure amb molta emoció i agraïment.

Era un home ple d’energia i vitalitat. Continuava amb la seva activitat musical, dirigint els Festivals Casals de Puerto Rico, participant als Festivals de Marlboro, dirigint el seu Pessebre arreu del món i participant dels concerts i activitats en pro dels seus ideals, com la lluita per la pau i ajudant els refugiats espanyols a través de l’Spanish Refugee Aids, que des del seu exili a Prades hi havia col·laborat. Fins als últims anys va estar molt actiu! Un mes abans de morir va anar a Israel per dirigir el festival que s’organitzava allà. Tenia 96 anys!

Casals era un home profundament català. Estimava la seva terra natal, la seva gent, la seva llengua i les seves tradicions. Sempre que podia defensava la seva estimada i enyorada Catalunya, de la qual va viure molts anys allunyat pel seu exili. Va estar sempre en contacte amb el món català i va participar en nombroses iniciatives, com els Jocs Florals de la Llengua Catalana. Amb la frase “I am a catalan” Casals va voler donar a conèixer la significació històrica de Catalunya al món.

Casals no oblidava els seus orígens humils i tot el que els seus pares li havien ensenyat, sobretot la seva mare, que li va inculcar un sentit de la justícia molt gran. Això, sumat a la seva sensibilitat i a tots els conflictes que va viure, va fer que creixés en ell un compromís per la lluita social i per la pau al món molt gran. La Primera Guerra Mundial el va afectar molt, no podia entendre el sentit de la guerra, i després va viure la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial d’una manera molt directa. Tot això sumat després a la Guerra Freda... Com no podia dedicar la seva vida a la pau mundial? Per ell era un deure i una obligació fer servir el seu do més preuat, la música, per lluitar per un ideal que considerava sagrat.

Casals era un home de profundes conviccions, i la música era l’arma que tenia per lluitar en contra de les injustícies. Ho va fer el 1917 quan va dir que no a tocar a Rússia, ho va fer el 1933 quan va dir que no a tocar a l’Alemanya nazi i el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, als països aliats per protestar contra la seva actitud davant del règim de Franco. Casals creia que l’artista no ha de viure en una torre d’ivori, aïllat de les lluites i els sofriments dels altres homes. I creia sobretot en la força de la música per fer un món millor.

No, mai. Era valent en les seves conviccions i sempre va fer el que creia que s’havia de fer o dir. Al llarg de la seva vida en podem trobar nombrosos exemples, però potser el més destacat és la visita que li van fer dos generals de la Gestapo a Prada de Conflent per mostrar- li la seva admiració com a músic i demanar-li que anés a tocar a Alemanya. Malgrat que la visita va ser respectuosa amb Casals, ell s’hi va negar argumentant que no anava a tocar a països amb règims totalitaris i sense principis democràtics. Casals va aguantar sense por la seva determinació. I miri, fins als últims anys de la seva vida!

Era una relació nascuda d’un respecte i una admiració mutus. Malgrat ser de diferents generacions, nacionalitats, cultures i disciplines, els dos creien apassionadament en les mateixes coses, en la col·laboració humana, la llibertat i la democràcia. Les seves vides es van unir mútuament durant un moment notable de la història en què la música i la pau eren necessàries i buscades amb urgència.

Casals va ser un grandíssim músic, un dels més importants del segle XX, gran violoncel·lista, director d’orquestra, un magnífic mestre, però també un gran humanista. Es va relacionar amb els més grans músics del moment i l’aportació que va fer al món del violoncel va ser extraordinària. Va viure molts anys i la seva trajectòria en tota la seva totalitat encara és desconeguda per molta gent. Una trajectòria que va anar unida sempre a una excel·lència musical i alhora a un compromís humà que ha esdevingut exemple per a moltes generacions.

Jo diria que en tots, no només en l’aspecte musical, sinó sobretot en l’humà. Si Casals avui fos viu el seu esperit de lluita per un món millor i en pau seria més vigent que mai. Va lluitar per enfortir la democràcia, per defensar els drets humans, per un món millor sense guerres i en pau, i tot a través d’aquest llenguatge universal que és la música. Hem de continuar mantenint viu el seu llegat perquè és més vigent que mai!