“La feina del polític és més ingrata però té més impacte”

Va ser l’any 1995. Venia a fer un doctorat en història de l’art, perquè, a més de periodisme, havia estudiat estètica, una carrera relacionada amb història de l’art. I també feia de corresponsal per al diari en què treballava a Xile. Era jove, tenia 25 anys, anava a l’Ovella Negra i a tertúlies. En aquell moment hi havia més ambient literari que ara, que potser s’ha anat traslladant a Madrid. Recordo les tertúlies literàries a la llibreria Canuda, una llibreria meravellosa que ja ha tancat. Aquesta és una de les coses tristes que han passat a Barcelona, que aquesta llibreria hagi hagut de tancar a causa de la pressió immobiliària. Ara és un Mango.

Per descomptat. Jo vaig néixer, a més, un 11 de setembre [dia del cop d’estat a Xile]. La meva vida ha estat marcada pel fet que aquell dia hi va haver el cop d’estat. Em considero upelienta, que és la forma despectiva amb què la dreta xilena es referia als partidaris d’Unidad Popular [el partit d’Allende]. Soc part d’aquell projecte. Xile és com si sempre estigués esperant un horitzó de justícia social, perquè és un país amb molta desigualtat, però mai no arriba.

Vaig entrar a la universitat el 1987, encara en dictadura. Fins al dia del plebiscit les mobilitzacions van ser molt importants i van ser la causa que caigués la dictadura, que ja era insostenible. Si anaves a les manifestacions havies d’assumir que et podien disparar. Alguna gent ja no en tornava, o la detenien i la traslladaven a centres de tortura, que van funcionar fins que Pinochet va marxar. Però les mobilitzacions no es van fer només per poder votar i triar un govern, sinó també perquè hi hagués un sistema social més just, i això no ha passat. Xile ha millorat econòmicament i és veritat que ja no hi ha pràcticament gent que visqui en barraques, però les desigualtats s’han eixamplat. Els rics s’han fet molt més rics. Tothom hauria de tenir dret a una educació i una salut públiques. Jo tinc amics i familiars a qui hem hagut de pagar el tractament de càncer entre les amistats. Per tant, aquelles mobilitzacions no eren només per aconseguir votar cada quatre anys, sinó per canviar el sistema. El problema és que continuem amb la constitució heretada de la dictadura, que és neoliberal. La Constitució empara aquestes desigualtats. Ara s’ha obert un procés constituent per redactar una nova constitució.

Eren opositors a la dictadura però tampoc gaire militants. Jo era molt petita, però recordo alguna cosa del cop d’estat i dels dies posteriors. De nit veia gent que fugia corrents perquè els anaven a detenir a casa seva. La meva mare posava uns matalassos de llana al mur exterior per aturar les bales, perquè els militars disparaven a matar. Vivíem en una trinxera de matalassos i, tot i que era molt petita, en tinc molt record perquè va ser tal el grau de violència que em va quedar a la memòria. A casa la més polititzada era la meva àvia materna. La gent no s’atrevia a parlar, però ella no tenia cap por de fer-ho. El meu oncle li deia que se l’endurien detinguda per parlar i ella deia que ja era tan vella que segur que es moriria mentre la traslladessin.

Jo estava involucrada en entitats com el Moviment Democràtic de Dones i Federalistes d’Esquerres, de la qual soc fundadora, i no m’havia vist mai en un càrrec polític. Va ser Miquel Iceta qui va pensar que jo podria ser una persona adequada. He reflexionat molt sobre això. Quan ets activista tothom t’elogia, però l’impacte que aconsegueixes és poc. És còmode i sempre quedes bé, però exhibint un cartell al carrer aconsegueixes molt poc. Saltar a la política suposa intentar aconseguir el que he demanat com a activista, en el meu cas des de l’oposició. I t’adones que les coses són molt més difícils d’aconseguir. I potser no aconsegueixes tot allò que voldries, perquè has de negociar, però el poc que aconsegueixis té més impacte que un cartell en una manifestació o que un documental de denúncia. És menys agraït pel desprestigi que té la política. La feina del polític és més ingrata però té més impacte. És més fàcil ser un activista que un polític que es veu obligat a negociar una llei o uns pressupostos. I no sé si això la gent ho valora prou. La política és difícil perquè t’obliga a posar-te a negociar amb un altre que pensa molt diferent que tu. Has d’intentar portar l’aigua al teu molí en la mesura del possible.

Quan t’asseus a negociar amb un altre partit i aconsegueixes posar-te d’acord en un tema que provocarà un canvi, això genera satisfacció. Veure’t obligada a tenir vida política amb gent que pensa molt diferent que tu és una cosa positiva perquè t’ajuda a ser més tolerant. Amb el diàleg, s’avança. En un parlament és un exercici interessant veure que hi ha gent de diferents colors polítics amb qui estàs d’acord en un tema. I en tots els grups parlamentaris trobes gent amb qui tens una pila d’afinitats. I això és positiu per a la vida en general.

El moviment feminista a Xile sorgeix del mateix moviment que lluita contra la dictadura i la justícia social, amb reivindicacions pròpies. En aquest sentit, sí. Alguns temes allà es donen per descomptats, com ara que les dones trans són dones i s’ha acabat. Aquest debat essencialista allà no s’ha produït. Ha passat, també, una cosa molt important, que és que el moviment feminista ha aconseguit que la tortura sexual sigui un delicte específic del Codi Penal. Hi havia centres en l’època de la dictadura focalitzats en la tortura contra les dones. Si et torturen, et torturen, però la tortura sexual en les dones va tenir unes característiques específiques. A les dones les violaven gossos o els posaven rates a la vagina. Era una tortura amb perspectiva de gènere per generar terror, perquè sabies que si t’empresonaven podies patir aquestes atrocitats. Això s’ha reconegut gràcies al moviment feminista.

Jo he entrevistat prostitutes com a periodista. La prostitució és una cosa que ningú vol per a qui estima. Que la prostitució s’exerceix lliurement no és veritat. I en això coincidim amb les feministes regulacionistes. Per posar fi a la prostitució és important una llei abolicionista, perquè ja només simbòlicament llances el missatge que no és legítim que un home compri el cos d’una dona. Però una llei abolicionista s’ha d’acompanyar de moltes mesures perquè aquestes dones tinguin una sortida. Necessiten molt ajut i acompanyament per reiniciar la seva vida d’una altra manera. Per concebre’s a si mateixes fent una altra cosa. Tot això és un procés lent, però el fet d’anunciar-ho és esperançador.