Fa un any, Brussel·les respirava alleugerida per la imminent sortida de Donald Trump de la Casa Blanca. Entraria un nou inquilí amb un tarannà més afí i diplomàtic amb qui pensaven que es podrien entendre millor. Sens dubte, els polítics europeus estan molt més còmodes amb l’actual president dels EUA, però la lluna de mel amb el demòcrata Joe Biden ha estat més curta del que probablement s’imaginaven.

Sabien que les disputes comercials i la regulació del creixent sector digital no serien fàcils d’abordar, però el que realment ha acabat fallant en aquesta relació, i no s’ho esperaven, és la comunicació. Si bé a Brussel·les són conscients que els problemes domèstics acaparen gran part de l’atenció, els molesta que Biden vagi una mica a la seva.

Per exemple, la Comissió Europea (CE) es va indignar quan, contra tot pronòstic, Biden va decidir donar suport a l’aixecament de les patents de les vacunes contra la Covid-19 que reclamaven els països del sud. En part, perquè van quedar com els dolents de la pel·lícula en negar-se a fer el pas, però es van enfadar especialment perquè, segons deien, Washington no els va informar ni els va tenir en compte a l’hora de canviar radicalment de posició. Un sentiment similar ha tornat a aflorar recentment amb el polèmic pacte dels EUA amb el Regne Unit i Austràlia per construir submarins propulsats amb energia nuclear. “És una punyalada per l’esquena”, van dir els francesos, que han vist per terra el seu acord multimilionari per renovar aquesta flota. A Brussel·les també es va veure com un acte de “deslleialtat”.

La caòtica retirada de l’Afganistan també va ampliar les desconfiances. Aquestes diferències van centrar el primer viatge oficial de l’alt representant de la UE, Josep Borrell, a Washington a l’octubre. “La falta de comunicació i consultes ha generat dificultats reals per als aliats i no han mostrat Occident en el millor moment”, recriminava Borrell a la tornada.

“Les dues parts han d’acceptar que la seva alineació serà imperfecta i no deixar que això s’interposi en els seus objectius més amplis”, apunta en un article l’analista del German Marshall Fund Noah Barkin. I és que la UE i els EUA també han compartit bons moments aquest últim any. S’entenen prou bé en les polítiques de recuperació econòmica i, sobretot, en la transició climàtica. Fins i tot, les converses comercials s’han reactivat. Fa poc, van decidir obrir negociacions sobre la disputa per l’acer i l’alumini que, durant l’etapa Trump, havia escalat a una guerra d’aranzels. “És una fita important per a la nostra relació renovada”, va dir la cap de la CE Ursula Von der Leyen. Amb tot, un tercer actor en discòrdia pot complicar el retrobament: la Xina. Tot i que la CE es resisteix a posar-se en cap dels dos bàndols, abordarà al desembre amb els EUA aquest delicat triangle geopolític.