Ha recuperat l’acta de diputat aquesta legislatura després de dues renúncies, la de Damià Calvet, que va deixar-la per presidir el Port de Barcelona, i la de Lourdes Ciuró, que també hi va renunciar pocs dies després quan va ser nomenada consellera de Justícia.
Es veia fora del Parlament?
Anava al número 21 i era difícil entrar directament, però com a força política nova ens havíem fet el propòsit de no acumular càrrecs.
Estava preparat per entrar?
Em sento preparat des del moment en què decideixo fer el pas des del meu món professional, després de 30 anys dedicat al periodisme. Arran de la proposta del president Puigdemont, vaig entrar al servei del país en un moment molt complicat. M’hi poso en un moment transcendental perquè el que volem és aconseguir la independència. Per mi és un honor i volia aprofitar tota la meva trajectòria i experiència professional per aplicar-la al servei del país.
Ha canviat molt l’ambient parlamentari aquesta legislatura?
No essencialment. Els partits unionistes mantenen la guàrdia alta per evitar que ens en sortim amb la independència i tanquen files. Tenim un govern espanyol que, governi qui governi, està igual i la repressió fins i tot s’incrementa.
Com es porten les discrepàncies entre els socis de govern?
És cert que s’han evidenciat discrepàncies sobretot a l’hora de fer front a com arribar a l’objectiu de la independència, que continuem compartint, i com afrontem les dificultats que posa l’Estat amb tota la seva maquinària. Hem de fer l’esforç de dir-nos la veritat cara a cara. El mandat de les urnes del 14 de febrer és clar.
Darrerament on pateix més, en una sessió de control de l’actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals o al camp del Barça?
Ara mateix evidentment a la feina perquè a les sessions de control, encara que no interactuem com en altres comissions perquè fem preguntes als compareixents, la tensió es palpa. Hi ha grups que són molt agressius amb els mitjans públics. Nosaltres ens els creiem i els hem de defensar íntegrament. Des d’aquesta defensa costa trobar escletxes per dir coses que creiem que són millorables o que no ens acaben d’agradar dels mitjans públics. Hem de defensar els mitjans i els seus professionals perquè creiem que han de treballar amb plena llibertat, però alhora volem ser exigents amb el compliment dels mandats fonamentals que tenen els mitjans públics, amb la llengua, amb la configuració d’un espai comunicatiu català i en català i amb una mentalitat de televisió i ràdio nacional.
Des del Parlament és més crític amb la feina dels companys que cobreixen l’actualitat política?
M’és difícil de respondre perquè em sento part implicada. M’he endut decepcions de la política, encara que ja t’esperes que no serà allò que t’agradaria, però també m’he endut algunes decepcions amb el periodisme. Crec que falta aprofundir en les coses que passen i per què passen. Per exemple, no quedar-se en la superfície quan hi ha enfrontaments amb els socis parlamentaris. Caldria anar més al fons de les qüestions. S’hi pot arribar perquè no és tan opaca la política o almenys alguns no volem ser tan opacs.
Si no fos per Puigdemont, es dedicaria a la política?
No ho crec. Quan el president Puigdemont va marxar a l’exili, al cap de deu dies tenia un viatge prèviament programat a Bèlgica per qüestions familiars i vaig aprofitar per anar-lo a veure per donar-li suport, més a l’amic que al president. D’aquella trobada surt la proposta d’anar a les llistes.
Li va dir: “aniràs al número 14, el número del Johan”; finalment va ser el 13. Li va costar molt acceptar?
Va ser després que hi vaig pensar. Va ser una trobada semiclandestina perquè eren els primers dies a l’exili i la situació dels que estaven allà era molt precària. Va ser una reunió molt d’amics i al final em va dir que estaven preparant les llistes i que volia que hi fos. No vaig tenir temps de pensar-ho. Ho vaig acceptar perquè sempre que he fet coses amb ell m’ha anat bé.
Quina vinculació té ara amb Puigdemont?
Continuo fent de vincle amb els grups d’amics comuns a nivell més personal, amb els companys d’institut i de filologia. Des d’un punt de vista més polític miro d’estar amb ell allà on pugui, com ara per exemple al Consell per la República com a membre electe de l’Assemblea de Representants. Crec que és el líder que ens ha d’arrossegar per fer el camí que ens falta per culminar la independència.
Li consulta decisions?
No directament perquè les decisions que em pertoquen al Parlament són molt concretes i no em sembla que ell tingui temps ni li correspongui entrar al detall.
Creu que encara exerceix una tutela sobre la política catalana?
No en el sentit que s’ha dit des d’alguns àmbits polítics o periodístics. Ell ha d’exercir el lideratge com a president que va fer possible l’1 d’octubre i que arribéssim a la declaració d’independència del 27 d’octubre, que després es va suspendre. Se li ha de reconèixer aquest lideratge i que el que està fent des de l’exili és el que ens ha permès encara avançar més per poder fer realitat l’objectiu en un curt o mitjà termini, no a llarg termini com alguns proposen.
Clara Ponsatí reclama nous lideratges per l’independentisme. Hi està d’acord?
Els nous lideratges ja hi són perquè el president i el govern legítim van ser apartats pel 155 i, per tant, es va haver de fer un relleu a la primera línia. El que se’ns ha d’exigir, més que anar cremant líders, és el compliment de les promeses electorals. El 52% dels votants ens van dir que hem de fer la independència.
Aquest hauria de ser l’objectiu principal d’aquesta legislatura?
Sens dubte.
Es va pel bon camí?
Espero que sí, però que fem tantes voltes no és bo. Tot l’independentisme en conjunt hauríem de fer més coses tangibles que demostrin a la gent que estem per això i que anem cap aquí. Em va costar molt assumir que la legislatura passada no féssim els passos que corresponia, començant per la investidura del president Puigdemont; crec que va ser el gran error de la legislatura. Encara estem en marrades que no porten enlloc.
Cal tirar pel dret?
Tampoc, es tracta de preparar-nos per al que volem fer. El president Puigdemont ho explica molt bé cap on anar; a través de les decisions dels tribunals europeus intentar restituir la legitimitat del 27 d’octubre, tornar a aquell dia i posar en marxa la independència que es va proclamar.
La legislatura anterior va ser curta, aquesta durarà quatre anys?
Si és per aconseguir l’objectiu, m’és igual el que duri. La durada estàndard de les legislatures és per a situacions estàndard i fa molts anys que la situació no ho és en aquest país. Hi ha un conflicte i una majoria política i social que vol la independència i hem de trobar la manera.