“Cal apujar els salaris als investigadors o marxaran”

Vint anys com a professor, deu anys com a eurodiputat i deu mesos com a conseller, que van ser un màster molt intens. I he de dir que dels deu anys de Parlament Europeu vaig gaudir-ne molt.

Les independències se les fa cadascú. Alguns eurodiputats em deien que aniríem més de pressa si les majories eren molt clares. Per tant, hi ha feina a fer. Hem superat el 52% en les últimes eleccions i això és una bona línia. Crec que com que Madrid és una màquina de fer separatistes anirem a més, malgrat nosaltres. Recordem que la piulada de Charles Michel, aleshores primer ministre de Bèlgica, va aturar les càrregues policials a Barcelona l’1-O. Més tard va aclarir que amb aquella piulada la majoria de primers ministres europeus hi estaven d’acord. També Merkel va interrogar Rajoy aquell octubre, i al compte de Twitter de l’ambaixada alemanya a Brussel·les, on hi posen l’ordre del dia, un dels punts era “Catalonia”. Günter Oettinger, comissari alemany des de fa deu anys, va dir que el federalisme alemany és una solució per a Catalunya. Però, és clar, això voldria dir recaptar tots els impostos, gestionar totes les infraestructures, les competències de supervisió financera a la banca, els tribunals i la instància última, com hem vist a Schleswig Holstein. Catalunya no té res d’això, per tant som molt lluny del federalisme alemany.

En el meu últim llibre, Catalunya, potència logística natural, faig una entrevista a l’Anna Gener, l’alta executiva de Savills Aguirre Newman, que recorda que Madrid ha aconseguit centralitzar la banca, després de dècades de buscar-ho, però que la banca és un sector que s’evapora. I és que el hub tecnològic del sud d’Europa ha nascut de manera natural a Barcelona.

El més important del projecte de pressupost és l’increment de la dotació de Recerca i Universitats, que representava un 5% del pressupost el 2010 i que l’any passat només n’era el 4%. La Politècnica està competint amb universitats franceses i italianes que tenen el triple de pressupost i això és insostenible. Si no augmentem el salari als nostres investigadors, marxaran. I això no seria un gran problema si hi hagués una estratègia de retorn. Pot ser bo sortir a fora per aprendre encara més, però cal que puguin tornar.

Entre les coses de les quals estic més content d’aquells deu mesos hi ha haver aconseguit, després de sis anys, culminar la signatura amb Endesa sobre la pobresa energètica. L’empresa va posar 40 milions per eixugar el deute de 35.000 famílies. Vam evitar 35.000 judicis, 35.000 congelacions de comptes bancaris i que aquestes famílies molt precàries fossin expulsades del sistema. També celebro haver culminat, després d’estar aturat molts anys, el traspàs a Ferrocarrils de la Generalitat de Boí-Taüll. El Pirineu català va ser l’únic a Europa obert l’hivern passat. França, Itàlia, Aragó... tancats, i tot Europa esquiant aquí. Estic content d’haver implantat el sistema de semiobertura de comerços i de restauració, a mig camí entre el tancament i l’obertura total que ha tingut un cost molt alt en vides a Madrid, per exemple... En deu mesos de conseller cal agafar el toro per les banyes, perquè si es tenen quatre anys al davant es pot caure en el “ja ho trobarem”. Em va fer feliç comprovar el potencial de les empreses catalanes, com Oryzite, companyia de les Terres de l’Ebre que ha descobert un substitut del plàstic per a automòbils fet amb closca de l’arròs amb resina, cent per cent biodegradable, que ha rebut un premi europeu. Potser la indústria de l’automòbil serà clau per salvar el delta de l’Ebre. Si ho aconseguim tindrem més eines de pressió a l’Estat espanyol per tenir mesures i recursos per protegir-lo.

He tingut, junt amb el president Aragonès, reunions amb responsables d’un grup de bateries que manifestaven el desig d’instal·lar-se a Catalunya. En la mesura de les nostres capacitats, vam oferir totes les facilitats, i ells ens deien que, si no era a Catalunya, per l’ecosistema d’empreses i universitats, que no anirien a cap altre territori de l’Estat, sinó a un altre país. Però quan anaven a Madrid a concretar fons europeus, els deien “ja veurem”...

No en tinc proves, només dic que jo he tingut reunions amb una empresa i que a Madrid els han donat allargues. Algú ha de respondre per això. Ara són el president Aragonès i el conseller Torrent els qui han de rematar la feina. Ja que poden, ja que són decisius a Madrid, que facin com els bascos i que cobrin per avançat... Jo vaig voler-ho denunciar públicament per deixar constància que havíem fet els deures. Vam oferir fins a quatre emplaçaments, en quatre comarques diferents...

Tenim bones xifres de creixement, però la pujada de preus de l’energia pot deixar tocades moltes pimes. Tenim, amb tot, una sortida: les centrals elèctriques reversibles, espais que poden generar salts d’aigua quan hi ha puntes de demanda. L’estany Gento, per exemple, va ser clau perquè Catalunya i Barcelona tinguessin llum durant la Guerra Civil. N’hauríem de fer uns quants com aquest. Permeten estalviar i acumular energia, cosa que l’eòlica i la fotovoltaica no són capaces de fer. A Flix hi ha el projecte de la central elèctrica reversible més gran del món, equivalent a una nuclear. Totalment verda. A més, un cop plenes les basses, ja no cal més aigua. Es cobriran amb fotovoltaica flotant, que és doblement eficient, perquè evita l’evaporació de l’aigua, i aquesta les refresca i les fa el triple d’eficients. És un win-win-win-win.