Política poruga (i 2)

Els ciutadans poden preguntar-se (i de fet ho fan cada cop més): per a què serveix la política? O millor: per a què em serveix? Fins i tot aquells que manifesten estar al dia de la informació política, no acaben de treure l'entrellat de l'enigma. I malgrat tot, la nave va. El sistema funciona en els seus elements essencials. Els carrers estan il·luminats, els escombriaires passen cada nit, el país no ha fet fallida, els hospitals funcionen... Però hi ha quelcom que no va a l'hora, segons una part creixent de la ciutadania.

S'ha perdut el feeling, aquella connexió entre governats i governants. El canvi és palpable per a aquells que van viure els anys daurats de la política. No és estrany que els majors de cinquanta-cinc anys siguin avui els que engreixen els rengles del vot en blanc.

Per ells, la política d'ara és el reialme del totum revolutum, del qual només els arriben els crits, les baralles, les patacades i els insults, i els deixen una sensació de llunyania i buidor infinites. I mentre la política és una màquina de desafecció, segueixen guanyant els de sempre, cosa que encara genera més desafecció. Incapaç de trencar la lògica perversa, la política va venent trossos del seu antic poder (l'últim, entregar les caixes als campions de l'especulació) sense entendre que pot acabar com a objecte decoratiu, un caríssim gerro de porcellana abandonat en un racó de la realitat. I algú pot preguntar: per a què serveix?