“Putin viu el moment més dolç del seu llarg mandat”

Sí, fins a l’extrem que diria que l’URSS exis­teix. Exis­teix en la men­ta­li­tat d’una gene­ració que hi ha pas­sat més de la mei­tat de la seva vida. I en alguns sen­tits, Putin vol recu­pe­rar coses de l’URSS, perquè si no, creu que per­dria una massa impor­tant de suports, com és la dels pen­si­o­nis­tes. Els ha promès tor­nar-los la segu­re­tat. Que mal­grat que les pen­si­ons siguin molt bai­xes, el mes que ve tor­na­ran a cobrar i pel mateix valor, que hi ha uns mínims garan­tits.

Amb l’annexió de Cri­mea: és més com­pli­cat que mai defen­sar els drets dels homo­se­xu­als o publi­car deter­mi­na­des coses als mit­jans perquè cada vegada hi ha més lleis que t’asse­nya­len com a ene­mic del poble. Pas­ses a ser una orga­nit­zació inde­sit­ja­ble si ets una ONG que s’apunta a cau­ses que al poder no li són còmodes, o si ets un mitjà de comu­ni­cació que explica fets que els mit­jans pro­pa­gandístics ama­guen. Tots pas­sen a ser agents estran­gers. I parlo també d’invo­lució en un altre sen­tit.

El país que va fer la revo­lució, el país on pri­mer es va poder avor­tar legal­ment, el país que va ins­pi­rar altres revo­lu­ci­ons és avui un país ultra­con­ser­va­dor. Orgu­llo­sa­ment con­ser­va­dor per part del poder. Rússia es con­ver­teix fins i tot en un model per als que vul­guin ser tan con­ser­va­dors com Putin.

Perquè alguns capítols que van donar glòria a l’URSS –com la victòria sobre el nazisme– van tenir lloc en l’època de Sta­lin. Quan se’n parla es fa de manera reve­ren­cial massa vega­des. M’ha sorprès entre­vis­tar algú que et diu: “Sí, va matar el meu avi, però s’havia de ser així de dur per poder gua­nyar Hit­ler. Si no hagués estat per aquesta victòria, tu i jo no estaríem par­lant avui aquí.”

Ara com ara, té la situ­ació en un punt ideal. No ha d’ata­car, no ha d’envair encara; man­te­nir el con­flicte al ralentí a l’est d’Ucraïna ja li va bé. Quan vol, eleva la tensió al màxim i té tot­hom pen­dent de si ata­carà i dema­nant-li que no ho faci. Tot ple­gat és un bon exem­ple que, avui, el que et dona molt poder en l’esfera inter­na­ci­o­nal és fer por. I davant de Putin hi ha la sen­sació que, si el por­tes al límit, actuarà, que no són parau­les. I aquesta sen­sació, real o no, li dona un poder bru­tal.

Men­tre esti­gui gover­nada per Putin, veu­rem una Rússia orgu­llo­sa­ment russa. S’ha aca­bat la il·lusió d’acos­ta­ment a Occi­dent. Putin veu que per man­te­nir el seu règim, Rússia ha d’estar com­ple­ta­ment aïllada. Això es com­bina amb el feno­men que el gran poder emer­gent, que és la Xina, no con­di­ci­o­narà els pac­tes comer­ci­als a l’ober­tura amb els drets humans. Per tant, té un esce­nari bas­tant ideal, en un moment en què les democràcies a Occi­dent tenen molts debats interns. Hem tin­gut l’experiència de Trump, que li ha anat per­fecte per aquest caos que li agrada veure en les democràcies més avançades. Diria que està en el moment més dolç dels vint anys de man­dat, amb l’opo­sició més ani­hi­lada que mai.

Hi ha tota una gene­ració de rus­sos, més joves, que per segons qui­nes coses no hi volen pas­sar. El règim els haurà de con­ce­dir unes quo­tes de lli­ber­tat perquè si no, perdrà aquesta capa. Anirà collant allà on cre­gui que cal­gui per con­ti­nuar en el poder, que és el seu objec­tiu, i s’anirà rela­xant on no li tron­to­lli la cadira. I pre­pa­rant el relleu. La gran pre­gunta és: i després de Putin, què? Un suc­ces­sor ele­git per ell mateix per man­te­nir més o menys el model de govern i la segu­re­tat jurídica sobre la seva per­sona? O una mica més d’ober­tura i que­dar com el gran esta­dista que ha gover­nat Rússia durant tants anys i ara que es bara­llin entre ells? S’obre un capítol interes­sant.