Torra redobla la desobediència

Gest polític contra la justícia espanyola. El 132è president de la Generalitat, Joaquim Torra, destituït el 28 de setembre per una sentència del Tribunal Suprem, va convertir ahir el segon judici en contra seva per un suposat delicte de desobediència en un acte polític de reafirmació de la seva estratègia de plantar cara a l’Estat espanyol.

“Cal col·lapsar les presons per aconseguir la independència”, sosté Torra, i si bé la seva actuació d’ahir no li comportarà presó, ni tan sols detenció, sí que l’acosta a una més que previsible condemna per la seva decisió de no retirar, en el seu dia, la pancarta a favor dels presos polítics que penjava del balcó del Palau de la Generalitat, a Barcelona.

Torra va sorprendre tothom, a primera hora del matí, difonent un vídeo a través de les xarxes socials en què anunciava que havia pres la determinació de no presentar-se al judici que s’havia de celebrar en contra seva al jutjat penal número 6 de Barcelona. Pel tipus de pena que es demanava, inhabilitació de 20 mesos i multa de fins a 30.000 euros, la presència de Quim Torra com a acusat en el judici no era inexcusable, per la qual cosa no rebrà una penalitat extra pel seu gest de desafiament.

Els jutges d’aquesta instància estan acostumats a jutjar amb la incompareixença dels acusats, al que potser no estan tan acostumats és al fet que aquests facin un vídeo carregant en contra seva.

“Sí, vaig desobeir unes instruccions il·legals, perquè no podia fer-ho d’una altra manera. El meu deure com a president de la Generalitat era respectar i obeir els drets fonamentals i universals”, deia Torra en la gravació, en què qualifica el seu judici de “nova expressió de repressió de l’Estat espanyol en contra de la minoria nacional catalana”.

El 132è president, destituït pel Tribunal Suprem, va voler subratllar en el vídeo que avui en dia hi ha una altra pancarta al Palau de la Generalitat, de suport a Ucraïna, causa que va dir compartir, va denunciar que “a Catalunya s’hi fan judicis polítics” i, davant aquesta realitat, va mostrar un cop més la seva decepció: “Lamento que l’independentisme no sigui capaç d’articular una resposta”, va dir.

De moment, qui ha donat resposta a l’estratègia desobedient és l’associació de caire espanyolista Impulso Ciudadano, dirigida per l’exdiputat de Ciutadans José Domingo, i la fiscalia, acusació popular i pública, que ahir van mantenir la petició de condemna contra Quim Torra

La fiscal va sostenir que l’acusat menteix quan es diu que s’atempta contra la seva llibertat d’expressió. “És una mentida que encara que es digui mil vegades seguirà sent una mentida”, va dir la fiscal, que va sostenir que el judici gira a l’entorn de “l’obligació que tenen les institucions de mantenir la neutralitat política” i que la llibertat d’expressió individual no es pot expressar en un edifici públic “amb simbologia partidista”.

La representant del ministeri públic va fer servir arguments que ja van ser utilitzats al principi del procediment quan la fiscalia va titllar Torra de “contumaç rebel”, i en va aportar un de nou quan va definir la forma de procedir de l’acusat “d’insubmissió institucional”.

La defensa de Torra la va assumir una vegada més el lletrat Gonzalo Boye, que, amb la seva vehemència habitual, va fer una argumentació tècnica i també política a favor del seu client. En el primer apartat, l’advocat va insistir que en el judici no s’havia presentat la prova suficient que permetés condemnar el seu client.

En la sessió del judici, hi van declarar dos mossos d’esquadra, que van anar al Palau de la Generalitat a instar la retirada de la pancarta amb el lema “Llibertat presos polítics”, i un col·laborador de Torra a Presidència que, a criteri de Boye, van aportar molt poques coses. També va recordar que el seu client no és reincident perquè quan va passar l’episodi de la pancarta encara no havia estat condemnat pel primer cas.

En desplegar l’estratègia política de defensa, Gonzalo Boye va plantejar el cas com una persecució contra el seu client, va donar “per fet” que se’l vol condemnar i en aquest sentit va preguntar-se, en clau irònica, si “no hauria estat més fàcil cremar-lo a la foguera”.