“Amb Ucraïna, la UE ha creat resiliència”

Si aga­fem la dècada i mitja de cri­sis que arros­se­guem fins avui, hi ha una diferència entre les dues pri­me­res cri­sis i les dues sego­nes. Les dues pri­me­res –l’econòmica i de l’euro, i la de refu­gi­ats– es van sal­dar amb més divisió entre estats mem­bres –frac­tura nord-sud, en el pri­mer cas; est-oest, en el segon–. Van ser dos ele­ments abso­lu­ta­ment dis­rup­tius de la política euro­pea, i aquí podem par­lar del crei­xe­ment del popu­lisme, de l’euro­es­cep­ti­cisme, de les democràcies il·libe­rals, dels fenòmens que hi ha hagut al dar­rere de la crisi dels valors euro­peus, etc.

En canvi, les altres dues cri­sis –la del Bre­xit i la del coro­na­vi­rus– han cons­truït una certa resiliència euro­pea. En el cas del Bre­xit, no s’ha produït el temut efecte con­tagi cap a altres països més euro­escèptics. I en el cas del coro­na­vi­rus, en bona mesura també hi ha una per­cepció que, mal­grat els errors en la gestió ini­cial i les des­a­fec­ci­ons que en alguns països hagin pogut pro­pi­ciar els movi­ments més anti­va­cu­nes, l’alter­na­tiva a l’acció euro­pea hau­ria estat pit­jor, tant pel que fa a l’obtenció i dis­tri­bució de vacu­nes com a la sor­tida con­junta en clau Next Gene­ra­tion i el fons de recu­pe­ració.

Aquí també hauríem de par­lar de resiliència. L’euro­pea ha estat una res­posta bas­tant ambi­ci­osa i unitària, que ha tren­cat un tabú amb l’envi­a­ment d’armes a Ucraïna i l’adopció d’un paquet de san­ci­ons molt coor­di­nat. Dit això, quant de temps aguan­tarà aquesta uni­tat? Quant tri­ga­ran a sor­tir veus que advo­ca­ran per una relació més pro­pera amb Rússia i veus que defen­sa­ran una línia dura?

És pro­ba­ble que ens tro­bem, d’una banda, els països bàltics i de l’Europa cen­tral i ori­en­tal, més atlan­tis­tes, que defen­sa­ran el man­te­ni­ment de les san­ci­ons con­tra Mos­cou –tal com ja va pas­sar amb l’annexió de Cri­mea–, i, de l’altra, França i Ale­ma­nya, més par­ti­da­ris de la lògica de la nego­ci­ació. Ja hem vist com avui mateix [4 de març], per exem­ple, Macron ha par­lat amb Putin.

Jo sem­pre penso que la UE s’ha d’ava­luar mol­tes vega­des basant-nos en l’alter­na­tiva, que és l’absència d’UE. I aquesta absència és clara­ment pit­jor, cosa que no vol dir que les solu­ci­ons de la UE siguin sem­pre òpti­mes. És el cas també del fons Next Gene­ra­tion, en què, per pri­mera vegada, ens endeu­tem de manera con­junta i som capaços que els països amb més difi­cul­tats d’endeu­ta­ment públic puguin tenir una recu­pe­ració i una trans­for­mació ambi­ci­o­ses.

Merkel, més que una gran líder de la cons­trucció euro­pea, va ser una líder de la resistència euro­pea, és a dir, va haver de lide­rar en epi­so­dis de crisi molt exis­ten­ci­als i dis­rup­tius entre estats mem­bres i a l’inte­rior dels estats mem­bres. Merkel va acon­se­guir man­te­nir la UE, cosa gens menys­te­ni­ble, però tam­poc va ser una gran refor­mista euro­pea. Va ser una líder con­ser­va­dora.

Evi­dent­ment, fer de la reforma euro­pea el prin­ci­pal objec­tiu polític, és a dir, refor­mar les regles de fis­ca­li­tat, les regles migratòries i d’asil i reforçar el paper de la UE com a actor exte­rior.