Sánchez, de Crimea al Sàhara

Dis­crepo dels que diuen que el govern espa­nyol ha can­viat de posició en el con­flicte del Sàhara, perquè des que el Mar­roc va començar a obs­ta­cu­lit­zar el 1996 el pla de l’ONU per fer un referèndum, Espa­nya mai havia vol­gut inco­mo­dar-lo. Un Mar­roc que podia qüesti­o­nar l’espa­nyo­li­tat de Ceuta i Meli­lla, els acords de pesca, tenia l’aixeta del flux de migrants, i la col·labo­ració del qual era necessària per com­ba­tre el ter­ro­risme giha­dista.

Quan Espa­nya es va desen­ten­dre del ter­ri­tori el 1975 va començar una guerra que es va atu­rar amb la Reso­lució 690 del Con­sell de Segu­re­tat del 1991, que esta­blia que els sah­rauís es pro­nun­ci­a­rien amb un referèndum fet per l’ONU sobre si volien ser inde­pen­dents o part del Mar­roc. El pla des­ple­gava una missió, la Minur­soI, que va fer el cens en què es van incloure unes 80.000 per­so­nes resi­dents als camps de refu­gi­ats de Tin­douf o al ter­ri­tori ocu­pats pel Mar­roc. Però aquí es va estan­car tot perquè Rabat va exi­gir que s’inclo­gues­sin els mar­ro­quins des­plaçats cap al Sàhara a par­tir del 1976. El secre­tari gene­ral de l’ONU, Kofi Annan, va enviar el 1997 l’exse­cre­tari d’estat nord-ame­ricà James Baker per des­en­ca­llar-ho. I després d’un infructuós pla Baker I, es va apro­var el pla Baker II, accep­tat pel Front Poli­sa­rio, pel qual man­te­nint-se ini­ci­al­ment el ter­ri­tori en mans del Mar­roc, retor­na­rien els refu­gi­ats de Tin­douf i s’ator­ga­ria una admi­nis­tració autònoma. I al cap de qua­tre anys se cele­bra­ria un referèndum en el qual podrien votar tots els resi­dents al ter­ri­tori. Però lla­vors el nou rei Moha­med VI s’hi va opo­sar, ja que es donava la para­doxa que molts dels fills dels colons mar­ro­quins també apos­ta­ven per la inde­pendència. En aquells anys vaig entre­vis­tar tres vega­des per a l’Avui el pre­si­dent del Front Poli­sa­rio i la República Àrab Sah­rauí, Moha­med Abde­la­ziz, i se’m quei­xava que Espa­nya havia aban­do­nat el seu paper com a potència que legal­ment encara en tenia la sobi­ra­nia. I tan cert que dipu­tats i regi­dors de tots els colors ana­ven als cam­pa­ments de Tin­douf a mos­trar la seva soli­da­ri­tat, tant els governs del PP com els del PSOE dona­ven l’esquena a la cele­bració del referèndum. Perquè la posició del govern de torn era dir que la solució més rea­lista, amb un referèndum impro­ba­ble o amb una nego­ci­ació fac­ti­ble, havia de ser un Sàhara amb auto­no­mia dins del Mar­roc. Però amb això el Mar­roc no en tenia prou. I després que Trump va reconèixer la mar­ro­qui­ni­tat del Sàhara, va empènyer milers de joves a sal­tar cap a Ceuta com a res­posta al fet que el líder del Poli­sa­rio, Bra­him Ghali, estava hos­pi­ta­lit­zat a Espa­nya. Però resulta incom­pren­si­ble que Pedro Sánchez hagi enter­rat el referèndum en plena guerra d’Ucraïna, no només perquè ha inco­mo­dat Algèria, necessària per garan­tir el gas, o pel fet de ser mal moment per legi­ti­mar anne­xi­ons com la de Cri­mea, sinó perquè amb Rússia mem­bre del Con­sell de Segu­re­tat sem­bla difícil que s’aprovi una reso­lució que liquidi el referèndum.