En marxa la campanya presidencial més estranya
La guerra d’Ucraïna marca unes eleccions franceses en què Macron té la continuïtat quasi assegurada pel paper que juga en l’esfera internacional
Els seus màxims rivals pateixen la relació ambigua amb Putin i el seu discurs populista
Els francesos sembla que estiguin assistint a una repetició de les eleccions presidencials del 2017, però amb una segona part més dolenta. Avui, comença oficialment la campanya per a la primera volta del 10 d’abril, però ja es vaticina que l’actual president, el centrista Emmanuel Macron, es tornarà a enfrontar en la segona, el 24 d’abril, a la ultradretana Marine Le Pen i la tornarà a vèncer de manera contundent.
Si ja feia mesos que s’anunciava així sota la crisi de la covid, la guerra d’Ucraïna i el protagonisme internacional de Macron encara ho han reforçat més. Davant seu, només apareixen candidats populistes i els més moderats estan anul·lats.
Ronda el 30% d’intenció de vot, mentre que Le Pen difícilment arriba, en aquesta ocasió, al 20%. Darrere seu, el nou rival ultradretà Éric Zemmour perd embranzida, mentre que l’insubmís Jean-Luc Mélenchon fa una revifalla acariciant la tercera plaça, un consol prou magre enmig d’una esquerra a la deriva. Per la seva part, la guanyadora de les primàries de la dreta parlamentària, Valérie Pécresse, s’estavella en cinquena posició i accentua el perill d’implosió del seu grup i el cordó sanitari que fins ara s’establia amb l’extrema dreta.
Una dinamitació en tota regla de l’espai polític clássic de l’esquerra i la dreta per part de Macron, que va començar el 2017 provinent del Partit Socialista i que, després d’escollir primers ministres de dretes, culmina el 2022 ocupant tot l’espectre moderat i obert a la globalització.
Un període de confinament i un conflicte bèl·lic a Europa li afegeixen una estela de protector en aquesta campanya en què el candidat no deixa en cap moment de ser president entre cimera i cimera de la Unió Europea o l’OTAN. Precisament, això és el que li retreuen els onze rivals, perquè, no només no accepta participar en un debat conjunt, sinó que tampoc vol afrontar cap cara a cara i les seves aparicions estan hipermil·limetrades. Si algun dia Le Pen, Zemmour o Mélenchon van tenir alguna possibilitat, la seva connivència directa o indirecta amb Putin els ha acabat de deixar fora de joc.
Pécresse i Hidalgo, dos noms tocats
És digne d’estudi el que ha passat a l’Estat francès amb la dreta i l’esquerra, que s’havien succeït al poder des dels anys seixanta. Pécresse, presidenta de la regió parisenca, al desembre semblava en bona posició per passar a la segona volta després d’haver guanyat les primàries d’Els Republicans. Però l’ala mes dretana del partit, encapçalada per Éric Ciotti, li ha pesat massa i l’ha acabada desdibuixant respecte als líders sense complexos ultradretans Le Pen i Zemmour. El risc és que Els Republicans es divideixin l’endemà de les presidencials i en les legislatives de juny part dels seus diputats vulguin pactar amb Zemmour per conservar l’escó.
Un cas encara més radical és el de l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo, la candidata del Partit Socialista que va camí de fer pitjor resultat que el seu antecessor el 2017, Benoît Hammon, que només va obtenir el 5%. I veient-se superada per l’ecologista Yannick Jadot i, fins i tot, el comunista Fabien Roussel. Un exemple de l’estat comatós del partit d’Hidalgo és que l’expresident socialista François Hollande, que va renunciar a tornar-se a presentar fa cinc anys, s’havia plantejat reemplaçar-la no fa gaire setmanes. De fet, tant en les files de Pécresse com d’Hidalgo es produeixen desercions de destacades figures, com ara exministres, cap a Macron. I l’expresident conservador Nicolas Sarkzoy, de moment, no ha donat consigna de vot ni per a Pécresse.
