El programa d’Emmanuel Macron per aspirar a un segon i últim mandat continua el seu trànsit de l’esquerra a la dreta i no amaga decisions socials que li poden tornar a posar el país en contra. La més rellevant és el pas de la jubilació dels 62 als 65 anys en el seu objectiu de situar “el valor treball” com a eix del seu projecte que, segons diu, és el que “uneix l’individu a la nació”. L’altra proposta en aquest sentit és obligar les persones que reben el mínim vital garantit a efectuar de quinze a vint hores d’activitat setmanal per facilitar la seva inserció laboral.

Simultàniament, introdueix un alleugeriment dels drets de successió, després que en els seus primers cinc anys de presidència ja hagués suprimit l’impost sobre el patrimoni. En total, promet 50.000 milions d’euros de rebaixes fiscals a particulars i empreses. I una altra mesura que ja ha posat en guàrdia els mitjans de comunicació públics és l’eliminació de l’impost audiovisual per finançar-los tot assegurant que ho farà directament des de l’Estat. La gran por d’aquest exministre d’Economia, que només tenia 39 anys quan va guanyar el 2017 com a candidat rupturista i sense partit, és que ara sigui reelegit per defecte, amb una gran abstenció, perquè el context polític el col·loca com l’únic candidat creïble. I que, entre les presidencials i les legislatives al juny, es produeixi qualsevol incident intern o amb la guerra d’Ucraïna que li impedeixi revalidar una majoria absoluta a l’Assemblea amb la formació hereva de La República en Marxa. El joc d’aliances d’aquest moviment tan heterogeni encara s’ha de fer i la temptació hi és d’avançar les legislatives unes setmanes. Per evitar ser un president que no mana.