L’enèsim fracàs del consens estratègic

1. Punt de par­tida

Després de les elec­ci­ons del 14-F, arran de les con­ver­ses per a la inves­ti­dura de Pere Ara­gonès, els par­tits, i de retruc les enti­tats que també havien allu­nyat posi­ci­ons, van deci­dir donar-se una nova opor­tu­ni­tat. I pre­ci­sa­ment el paper que havia de tenir el Con­sell va ser un dels grans cavalls de bata­lla que ho va enca­llar durant set­ma­nes. Final­ment, l’ano­me­nat “pacte de les masies” entre ERC i Junts cer­ti­fi­cava la cre­ació d’un nou “espai de coor­di­nació, con­sens i direcció estratègica”, que venia a ser la “taula de direcció col·legi­ada” pre­vista en l’acord sig­nat abans entre ERC i la CUP. El for­ma­ven les tres grans for­ces par­la­mentàries inde­pen­den­tis­tes, Òmnium i l’ANC, amb l’estat major que va fer pos­si­ble l’1-O com a mirall. El nou espai tenia com a feina bàsica fixar els plans estratègics vers la república i con­cre­tar pro­pos­tes d’acció política i mobi­lit­zació ciu­ta­dana enca­mi­na­des al seu asso­li­ment. Es trac­tava de dis­se­nyar “l’embat democràtic de con­fron­tació cívica i pacífica” que s’anun­ci­ava com a eina de pressió –però alhora com a pla B en cas que no fun­cionés– per a la taula de diàleg a què es con­ve­nia donar almenys una opor­tu­ni­tat, i de la qual s’ani­ria donant compte aquí. “Cal pre­pa­rar des de tots els res­sorts a l’abast els diver­sos esce­na­ris de con­fron­tació democràtica”, deia el pacte, que també situa aquest espai com a punt de debat per asso­lir una major coor­di­nació en altres fronts, com el de les Corts espa­nyo­les.

L’acord final, a més, esta­blia que el nou estat major bus­ca­ria “tran­sitòria­ment la coor­di­nació” amb el Con­sell “fins que aquest fina­litzi la seva refor­mu­lació” en con­sens entre tots els actors. La idea final era que l’espai “es pugui situar en el seu marc”.

2. S’acti­ven les con­ver­ses

Ara­gonès era inves­tit pel Par­la­ment el 21 de maig del 2021, i les con­ver­ses per for­mar aquest nou espai i refor­mu­lar el Con­sell per la República començaven al cap de pocs dies, amb la par­ti­ci­pació dels cinc actors pac­tats i el mateix CxR com a sisè inte­grant de facto. Efec­ti­va­ment serien reu­ni­ons “dis­cre­tes, periòdiques i cons­tants”, com es pre­te­nia. Algu­nes telemàtiques, però, a mesura que es rela­xa­ven les mesu­res con­tra la covid, la majo­ria serien pre­sen­ci­als a Bar­ce­lona, si bé també n’hi va haver a l’Empordà, i fins i tot a la Cata­lu­nya del Nord. Nou mesos després, però, tots acor­da­rien dei­xar-ho estar, sense haver pogut cul­mi­nar cap acord. Havia fra­cas­sat l’últim intent ja no tan sols de retro­bar el con­sens estratègic, sinó fins i tot de crear un espai per­ma­nent a aquest efecte. Per què? Ara, que estan for­mal­ment tren­ca­des i sense pers­pec­ti­ves que es repren­guin a curt ter­mini, alguns dels par­ti­ci­pants han acce­dit a expli­car les con­ver­ses a El Punt Avui.

3. Els par­ti­ci­pants

El pacte de les masies fixava que el nou espai es bifur­ca­ria en una direcció estratègica política for­mada per dos o tres repre­sen­tants de cada orga­nit­zació, i un comitè tècnic amb un o dos inte­grants més per ens, que es res­pon­sa­bi­lit­za­ria de la pre­pa­ració, segui­ment i exe­cució dels acords del pri­mer. Aquest últim no s’ha arri­bat a crear mai, davant la manca de con­cre­ci­ons a desen­vo­lu­par, però el pri­mer sí que va fun­ci­o­nar amb uns mem­bres més o menys fixos. Per part d’ERC hi seria al prin­cipi Isaac Peraire, antic repre­sen­tant al CxR, que va pas­sar el tes­ti­moni a l’excon­se­llera Alba Vergés i Marta Vila­ret, vice­se­cretària de Lluita Anti­re­pres­siva del par­tit. Per part de Junts, el pes el durien el secre­tari gene­ral, Jordi Sànchez, i l’actual por­ta­veu Josep Rius, amb alguna apa­rició del dipu­tat Joan Cana­dell. Per part de la CUP hi pas­sa­rien diver­sos mem­bres, com els dipu­tats Eulàlia Reguant i Car­les Riera o les ara exdi­pu­ta­des Maria Sir­vent o Natàlia Sànchez. Per part d’Òmnium, hi inter­vin­drien l’ales­ho­res vice­pre­si­dent Mar­cel Mauri i l’actual pre­si­dent, Xavier Antich. Per part de l’ANC hi ani­rien la pre­si­denta, Eli­senda Palu­zie; el vice­pre­si­dent, David Fernàndez, i dos mem­bres més del secre­ta­riat que es van rotar. I pel Con­sell per la República, el con­se­ller a l’exili Toni Comín o els exdi­pu­tats Toni Cas­tellà i Lluís Llach.

4. Pri­mers recels

Només amb l’elecció dels noms, les fonts de Junts ara con­sul­ta­des expres­sen ja una pri­mera recança: “Tot­hom hi va enviar gent del màxim rang dins la seva orga­nit­zació, i això vol dir que li donàvem importància. Tot­hom tret d’ERC.” “Les per­so­nes que poses a nego­ciar són indi­ca­ti­ves de l’interès que poses en una qüestió, els qui ja no s’hi van posar amb ganes d’un acord van ser ells”, con­clo­uen. Els repu­bli­cans, en canvi, pre­su­mei­xen que els seus són lide­rat­ges més “corals”, a més que ja havien dei­xat clar en les nego­ci­a­ci­ons d’inves­ti­dura que no dei­xa­rien que ningú “tutelés” l’acció del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, fet que podia ser incom­pa­ti­ble amb el fet d’enviar repre­sen­tants de més pes a aques­tes con­ver­ses.

5. Per començar, punts d’acord

Cons­ci­ents que la refor­mu­lació del Con­sell seguia sent una qüestió espi­nosa, les con­ver­ses van apar­car-ho d’entrada i van començar posant les estratègies sobre la taula. “Es va veure que era més interes­sant començar per on estàvem tots d’acord, i es va fer bona feina,”, asse­nya­len des Junts. Al cap i a la fi, la idea era com­pa­rar els fulls de ruta de tots, i la cosa al prin­cipi va fluir prou bé, perquè van cons­ta­tar que no esta­ven tan allu­nyats, i tenien “molts punts d’acord en la majo­ria de temes”, adme­ten. I és que lli­brets com el Tor­na­rem a vèncer, d’Oriol Jun­que­ras i Marta Rovira, i el Pre­pa­rem-nos, de Car­les Puig­de­mont, coin­ci­dei­xen en major o menor grau que cal estar oberts sem­pre al diàleg, però alhora no s’ha de tan­car la porta a la uni­la­te­ra­li­tat i pre­pa­rar la con­fron­tació. De fet, tot­hom d’entrada va coin­ci­dir que per asso­lir la inde­pendència cal­dria donar més pes a la con­fron­tació, que cal­dria insis­tir en el front anti­re­pres­siu, van par­lar del front inter­na­ci­o­nal... “Vam avançar una mica per aquí, fins i tot més del que es podia espe­rar, i més fins i tot del que s’havia avançat en les con­ver­ses d’abans de la sentència de l’1-O, que van aca­bar sense una res­posta política ins­ti­tu­ci­o­nal”, adme­ten fonts de l’ANC. Això sí, no es va arri­bar a par­lar pròpia­ment de nou full de ruta ni d’acci­ons con­cre­tes; només “de manera molt super­fi­cial”.

6. El Con­sell per la República, l’escull

“Ini­ci­al­ment l’objec­tiu no era crear una taula, les con­ver­ses eren per veure com s’avançava en l’estratègia i veure quin havia de ser el rol del CxR, que és el que havia que­dat pen­dent entre Junts i ERC. S’havia de par­lar d’això”, expli­quen, en tot cas, les fonts de l’ANC. I les coses es van començar a tòrcer quan va ser l’hora de superar un entre­banc ja cone­gut: el Con­sell per la República. Una refor­mu­lació en pro­fun­di­tat –a fi que el Con­sell en si fos, o integrés, l’espai de direcció estratègica– era el man­dat d’entrada del pacte de les masies, però ja de seguida es va veure que serien com­pli­ca­des les opci­ons d’afron­tar-la. “Junts volia que la taula estigués dins del CxR, que ja té una agenda pròpia, una estratègia molt mar­cada i que no vol renun­ciar a tenir la seva posició, cosa que tro­bem lícita”, expo­sen des d’ERC. “Volien que s’acceptés la seva versió, però no hi havia volun­tat real de refor­mu­lar”, jus­ti­fi­quen, tot asse­gu­rant que la CUP ho veia igual. Fonts cupai­res con­sul­ta­des, que han decli­nat par­lar-ne, s’han limi­tat a dir a El Punt Avui que no hi podia haver con­ver­ses seri­o­ses men­tre el pre­si­dent i cara visi­ble del Con­sell fos el líder d’un par­tit polític.

La veri­tat és que, més enllà d’algu­nes con­si­de­ra­ci­ons genèriques, ningú va arri­bar a pre­sen­tar una pro­posta con­creta per refer el Con­sell a fi que tot­hom s’hi trobés còmode, tot i que aquest ens –que en paral·lel havia ini­ciat el seu propi procés de rees­truc­tu­ració amb la votació d’una assem­blea d’elec­tes– va arri­bar a ajor­nar, pri­mer uns mesos i després unes set­ma­nes a l’octu­bre, l’elecció per veure si això afa­vo­ria un con­sens. No va ser així, i al final va deci­dir tirar milles i com­ple­tar el procés. “ERC seguia donant allar­gues, i la vida d’una enti­tat no pot parar”, jus­ti­fi­quen a Junts.

7. L’espai... i un nou referèndum?

El pla B a la refor­mu­lació del Con­sell, que ja no con­di­ci­o­nava el seu procés intern i que ERC sí que veia amb bons ulls, era fer tot just a la inversa de la pro­posta ini­cial: el reco­nei­xia com a actor amb veu pròpia i accep­tava que s’afegís a l’espai a cinc que havien acor­dat en els pac­tes d’inves­ti­dura, com de facto ja estava suc­ceint en les con­ver­ses que esta­ven man­te­nint. “Si el Con­sell era un actor més, això havia de fer pas­sar les pors”, des­cri­uen des de Junts. Aques­tes matei­xes fonts asse­gu­ren que esta­ven dis­po­sa­des a cedir-li tot el poder estratègic, renun­ci­ant fins i tot a punts que tenien en el pro­grama elec­to­ral i que figu­ra­ven en el pacte amb ERC. “L’acord de govern diu que només un referèndum pac­tat pot subs­ti­tuir l’1-O, però en les con­ver­ses vam pac­tar afe­gir-hi «o l’estratègia que deci­deixi per con­sens aquest espai»”. “Si entre tots sis arribàvem a un nou con­sens, Junts estava dis­po­sat a sor­tir de les seves posi­ci­ons”, subrat­llen, amb la qual cosa un nou referèndum era una pos­si­bi­li­tat. Fonts de l’ANC, en tot cas, mati­sen que, tot i que sí que ells dema­na­ven impul­sar “algun acte de sobi­ra­nia”, no es va arri­bar a par­lar de la pos­si­bi­li­tat que Junts o ERC accep­tes­sin pro­moure un nou referèndum uni­la­te­ral.

8. Ofi­cina ‘tècnica’

En tot cas, el pla B es va tòrcer quan Junts va accep­tar que l’espai en qüestió estigués política­ment des­vin­cu­lat del Con­sell, però va pro­po­sar que s’hi lligués igual­ment a través d’una ofi­cina tècnica, una mínima estruc­tura per­ma­nent que s’encar­regués de fei­nes teòrica­ment burocràtiques com ara con­vo­car les reu­ni­ons o aixe­car acta de les con­clu­si­ons. “La idea era que l’ofi­cina fos un espai a part, i que cap dels òrgans de govern del Con­sell hi tingués influència”, argu­men­ten. ERC, però, no ho va veure clar. “El Con­sell per la República no pot ser marc i part alhora”, resu­mei­xen les seves fonts, que cre­uen en aquest com un òrgan que s’hau­ria de limi­tar a fer difusió i con­tac­tes en l’àmbit inter­na­ci­o­nal. “Insis­tien que el nou espai estratègic seguís estant d’alguna manera sota el parai­gua del Con­sell, inten­tant exhi­bir una trans­ver­sa­li­tat que és ine­xis­tent”, con­clou ERC per jus­ti­fi­car el seu rebuig. “Tenia un sen­tit que l’ofi­cina estigués en el marc del Con­sell perquè és l’espai amb més gent i més trans­ver­sal que exis­teix a l’inde­pen­den­tisme, a més que és el fil que relliga el man­dat de l’1-O amb la Cata­lu­nya inte­rior”, res­po­nen des de Junts.

9. El tren­ca­ment

Les posi­ci­ons són òbvi­a­ment con­tra­po­sa­des, però les ver­si­ons dife­rei­xen del tot a l’hora d’expli­car el blo­queig defi­ni­tiu de les con­ver­ses i deter­mi­nar-ne els cul­pa­bles. Segons Junts, al final el con­sens era “quasi unànime” perquè els altres grups “s’havien bellu­gat del seu espai de con­fort”, però ERC va ser “l’únic” que va dir que no a aquesta solució. “Hi va haver una acti­tud de blo­queig per part seva, i no ens ho van jus­ti­fi­car”, retre­uen. “No era l’estruc­tura òptima que tots hauríem pre­fe­rit, però de manera pragmàtica era una solució que tots acceptàvem, perquè la veiem l’única mínima­ment via­ble”, con­fir­men les fonts de l’ANC, que adme­ten, això sí, que Junts “no volia una coor­di­nació estratègica que no estigués sota un cert marc del Con­sell”, i que ERC en cap moment va dir que sí. “No vam rebut­jar cap acord, sim­ple­ment no es va arri­bar a cap acord”, pun­tu­a­lit­zen des d’ERC, men­tre que a l’ANC també cons­ta­ten que “si no hi havia con­sens entre Junts i ERC, Òmnium no volia fer res”. L’enti­tat cul­tu­ral ha decli­nat entrar en “misèries i inte­ri­o­ri­tats” de les con­ver­ses, però fonts con­sul­ta­des han resu­mit: “Hem cons­ta­tat que s’estan tirant els plats pel cap els uns i els altres i que cada vegada que sem­blava que un acord podia ser pos­si­ble, el reben­tava un o el reben­tava l’altre.” Des de Junts, en canvi, subrat­llen que fins i tot la CUP “s’havia sumat al pre­a­cord de cinc con­tra un”, que només hau­ria cal­gut dur a la rati­fi­cació dels òrgans interns de direcció de cada orga­nit­zació.

10. L’epi­tafi

Les con­ver­ses es van sus­pen­dre inde­fi­ni­da­ment en una última reunió el 7 de febrer, asse­gu­ren les fonts con­sul­ta­des. “Quan Jordi Cui­xart va pas­sar el relleu a Xavier Antich el 26 de febrer ja vam dir que hem cons­ta­tat que no hi ha pos­si­bi­li­tat de tre­ba­llar en aquest marc de manera con­junta amb una uni­tat estratègica de debò”, es resig­nen des d’Òmnium. “Arriba un moment que davant d’això diem que les ulle­res amb què ens vam mirar l’1-O no són les matei­xes ulle­res que podem fer ser­vir ara, el 2022, i que per tant cal fer can­vis de lide­rat­ges”, con­clo­uen amb certa amar­gor, en la línia que va expres­sar el seu expre­si­dent dies abans de pre­di­car amb l’exem­ple i ple­gar.

El 5 de març, Car­les Puig­de­mont era ree­le­git pre­si­dent del Con­sell per la República i, en un dis­curs inu­si­ta­da­ment dur, cer­ti­fi­cava en públic la defunció del nou intent de bas­tir una uni­tat estratègica, tot cul­pant-ne les for­ma­ci­ons polítiques, en al·lusió velada a ERC, que segons ell han estat “inca­pa­ces” de posar-se d’acord en el full de ruta. Puig­de­mont pro­cla­mava aquell dia que el Con­sell s’havia “eman­ci­pat” dels par­tits i que li toca tirar enda­vant el man­dat de l’1-O “reduint-ne la dependència”. “La nos­tra relació amb els par­tits ha de can­viar; els hem donat mol­tes opor­tu­ni­tats però el temps ja s’ha aca­bat”, decla­rava. Nou mesos després d’ini­ciar-lo, l’últim intent havia fra­cas­sat.