L’enèsim fracàs del consens estratègic

1. Punt de partida

Després de les eleccions del 14-F, arran de les converses per a la investidura de Pere Aragonès, els partits, i de retruc les entitats que també havien allunyat posicions, van decidir donar-se una nova oportunitat. I precisament el paper que havia de tenir el Consell va ser un dels grans cavalls de batalla que ho va encallar durant setmanes. Finalment, l’anomenat “pacte de les masies” entre ERC i Junts certificava la creació d’un nou “espai de coordinació, consens i direcció estratègica”, que venia a ser la “taula de direcció col·legiada” prevista en l’acord signat abans entre ERC i la CUP. El formaven les tres grans forces parlamentàries independentistes, Òmnium i l’ANC, amb l’estat major que va fer possible l’1-O com a mirall. El nou espai tenia com a feina bàsica fixar els plans estratègics vers la república i concretar propostes d’acció política i mobilització ciutadana encaminades al seu assoliment. Es tractava de dissenyar “l’embat democràtic de confrontació cívica i pacífica” que s’anunciava com a eina de pressió –però alhora com a pla B en cas que no funcionés– per a la taula de diàleg a què es convenia donar almenys una oportunitat, i de la qual s’aniria donant compte aquí. “Cal preparar des de tots els ressorts a l’abast els diversos escenaris de confrontació democràtica”, deia el pacte, que també situa aquest espai com a punt de debat per assolir una major coordinació en altres fronts, com el de les Corts espanyoles.

L’acord final, a més, establia que el nou estat major buscaria “transitòriament la coordinació” amb el Consell “fins que aquest finalitzi la seva reformulació” en consens entre tots els actors. La idea final era que l’espai “es pugui situar en el seu marc”.

2. S’activen les converses

Aragonès era investit pel Parlament el 21 de maig del 2021, i les converses per formar aquest nou espai i reformular el Consell per la República començaven al cap de pocs dies, amb la participació dels cinc actors pactats i el mateix CxR com a sisè integrant de facto. Efectivament serien reunions “discretes, periòdiques i constants”, com es pretenia. Algunes telemàtiques, però, a mesura que es relaxaven les mesures contra la covid, la majoria serien presencials a Barcelona, si bé també n’hi va haver a l’Empordà, i fins i tot a la Catalunya del Nord. Nou mesos després, però, tots acordarien deixar-ho estar, sense haver pogut culminar cap acord. Havia fracassat l’últim intent ja no tan sols de retrobar el consens estratègic, sinó fins i tot de crear un espai permanent a aquest efecte. Per què? Ara, que estan formalment trencades i sense perspectives que es reprenguin a curt termini, alguns dels participants han accedit a explicar les converses a El Punt Avui.

3. Els participants

El pacte de les masies fixava que el nou espai es bifurcaria en una direcció estratègica política formada per dos o tres representants de cada organització, i un comitè tècnic amb un o dos integrants més per ens, que es responsabilitzaria de la preparació, seguiment i execució dels acords del primer. Aquest últim no s’ha arribat a crear mai, davant la manca de concrecions a desenvolupar, però el primer sí que va funcionar amb uns membres més o menys fixos. Per part d’ERC hi seria al principi Isaac Peraire, antic representant al CxR, que va passar el testimoni a l’exconsellera Alba Vergés i Marta Vilaret, vicesecretària de Lluita Antirepressiva del partit. Per part de Junts, el pes el durien el secretari general, Jordi Sànchez, i l’actual portaveu Josep Rius, amb alguna aparició del diputat Joan Canadell. Per part de la CUP hi passarien diversos membres, com els diputats Eulàlia Reguant i Carles Riera o les ara exdiputades Maria Sirvent o Natàlia Sànchez. Per part d’Òmnium, hi intervindrien l’aleshores vicepresident Marcel Mauri i l’actual president, Xavier Antich. Per part de l’ANC hi anirien la presidenta, Elisenda Paluzie; el vicepresident, David Fernàndez, i dos membres més del secretariat que es van rotar. I pel Consell per la República, el conseller a l’exili Toni Comín o els exdiputats Toni Castellà i Lluís Llach.

4. Primers recels

Només amb l’elecció dels noms, les fonts de Junts ara consultades expressen ja una primera recança: “Tothom hi va enviar gent del màxim rang dins la seva organització, i això vol dir que li donàvem importància. Tothom tret d’ERC.” “Les persones que poses a negociar són indicatives de l’interès que poses en una qüestió, els qui ja no s’hi van posar amb ganes d’un acord van ser ells”, conclouen. Els republicans, en canvi, presumeixen que els seus són lideratges més “corals”, a més que ja havien deixat clar en les negociacions d’investidura que no deixarien que ningú “tutelés” l’acció del president de la Generalitat, fet que podia ser incompatible amb el fet d’enviar representants de més pes a aquestes converses.

5. Per començar, punts d’acord

Conscients que la reformulació del Consell seguia sent una qüestió espinosa, les converses van aparcar-ho d’entrada i van començar posant les estratègies sobre la taula. “Es va veure que era més interessant començar per on estàvem tots d’acord, i es va fer bona feina,”, assenyalen des Junts. Al cap i a la fi, la idea era comparar els fulls de ruta de tots, i la cosa al principi va fluir prou bé, perquè van constatar que no estaven tan allunyats, i tenien “molts punts d’acord en la majoria de temes”, admeten. I és que llibrets com el Tornarem a vèncer, d’Oriol Junqueras i Marta Rovira, i el Preparem-nos, de Carles Puigdemont, coincideixen en major o menor grau que cal estar oberts sempre al diàleg, però alhora no s’ha de tancar la porta a la unilateralitat i preparar la confrontació. De fet, tothom d’entrada va coincidir que per assolir la independència caldria donar més pes a la confrontació, que caldria insistir en el front antirepressiu, van parlar del front internacional... “Vam avançar una mica per aquí, fins i tot més del que es podia esperar, i més fins i tot del que s’havia avançat en les converses d’abans de la sentència de l’1-O, que van acabar sense una resposta política institucional”, admeten fonts de l’ANC. Això sí, no es va arribar a parlar pròpiament de nou full de ruta ni d’accions concretes; només “de manera molt superficial”.

6. El Consell per la República, l’escull

“Inicialment l’objectiu no era crear una taula, les converses eren per veure com s’avançava en l’estratègia i veure quin havia de ser el rol del CxR, que és el que havia quedat pendent entre Junts i ERC. S’havia de parlar d’això”, expliquen, en tot cas, les fonts de l’ANC. I les coses es van començar a tòrcer quan va ser l’hora de superar un entrebanc ja conegut: el Consell per la República. Una reformulació en profunditat –a fi que el Consell en si fos, o integrés, l’espai de direcció estratègica– era el mandat d’entrada del pacte de les masies, però ja de seguida es va veure que serien complicades les opcions d’afrontar-la. “Junts volia que la taula estigués dins del CxR, que ja té una agenda pròpia, una estratègia molt marcada i que no vol renunciar a tenir la seva posició, cosa que trobem lícita”, exposen des d’ERC. “Volien que s’acceptés la seva versió, però no hi havia voluntat real de reformular”, justifiquen, tot assegurant que la CUP ho veia igual. Fonts cupaires consultades, que han declinat parlar-ne, s’han limitat a dir a El Punt Avui que no hi podia haver converses serioses mentre el president i cara visible del Consell fos el líder d’un partit polític.

La veritat és que, més enllà d’algunes consideracions genèriques, ningú va arribar a presentar una proposta concreta per refer el Consell a fi que tothom s’hi trobés còmode, tot i que aquest ens –que en paral·lel havia iniciat el seu propi procés de reestructuració amb la votació d’una assemblea d’electes– va arribar a ajornar, primer uns mesos i després unes setmanes a l’octubre, l’elecció per veure si això afavoria un consens. No va ser així, i al final va decidir tirar milles i completar el procés. “ERC seguia donant allargues, i la vida d’una entitat no pot parar”, justifiquen a Junts.

7. L’espai... i un nou referèndum?

El pla B a la reformulació del Consell, que ja no condicionava el seu procés intern i que ERC sí que veia amb bons ulls, era fer tot just a la inversa de la proposta inicial: el reconeixia com a actor amb veu pròpia i acceptava que s’afegís a l’espai a cinc que havien acordat en els pactes d’investidura, com de facto ja estava succeint en les converses que estaven mantenint. “Si el Consell era un actor més, això havia de fer passar les pors”, descriuen des de Junts. Aquestes mateixes fonts asseguren que estaven disposades a cedir-li tot el poder estratègic, renunciant fins i tot a punts que tenien en el programa electoral i que figuraven en el pacte amb ERC. “L’acord de govern diu que només un referèndum pactat pot substituir l’1-O, però en les converses vam pactar afegir-hi «o l’estratègia que decideixi per consens aquest espai»”. “Si entre tots sis arribàvem a un nou consens, Junts estava disposat a sortir de les seves posicions”, subratllen, amb la qual cosa un nou referèndum era una possibilitat. Fonts de l’ANC, en tot cas, matisen que, tot i que sí que ells demanaven impulsar “algun acte de sobirania”, no es va arribar a parlar de la possibilitat que Junts o ERC acceptessin promoure un nou referèndum unilateral.

8. Oficina ‘tècnica’

En tot cas, el pla B es va tòrcer quan Junts va acceptar que l’espai en qüestió estigués políticament desvinculat del Consell, però va proposar que s’hi lligués igualment a través d’una oficina tècnica, una mínima estructura permanent que s’encarregués de feines teòricament burocràtiques com ara convocar les reunions o aixecar acta de les conclusions. “La idea era que l’oficina fos un espai a part, i que cap dels òrgans de govern del Consell hi tingués influència”, argumenten. ERC, però, no ho va veure clar. “El Consell per la República no pot ser marc i part alhora”, resumeixen les seves fonts, que creuen en aquest com un òrgan que s’hauria de limitar a fer difusió i contactes en l’àmbit internacional. “Insistien que el nou espai estratègic seguís estant d’alguna manera sota el paraigua del Consell, intentant exhibir una transversalitat que és inexistent”, conclou ERC per justificar el seu rebuig. “Tenia un sentit que l’oficina estigués en el marc del Consell perquè és l’espai amb més gent i més transversal que existeix a l’independentisme, a més que és el fil que relliga el mandat de l’1-O amb la Catalunya interior”, responen des de Junts.

9. El trencament

Les posicions són òbviament contraposades, però les versions difereixen del tot a l’hora d’explicar el bloqueig definitiu de les converses i determinar-ne els culpables. Segons Junts, al final el consens era “quasi unànime” perquè els altres grups “s’havien bellugat del seu espai de confort”, però ERC va ser “l’únic” que va dir que no a aquesta solució. “Hi va haver una actitud de bloqueig per part seva, i no ens ho van justificar”, retreuen. “No era l’estructura òptima que tots hauríem preferit, però de manera pragmàtica era una solució que tots acceptàvem, perquè la veiem l’única mínimament viable”, confirmen les fonts de l’ANC, que admeten, això sí, que Junts “no volia una coordinació estratègica que no estigués sota un cert marc del Consell”, i que ERC en cap moment va dir que sí. “No vam rebutjar cap acord, simplement no es va arribar a cap acord”, puntualitzen des d’ERC, mentre que a l’ANC també constaten que “si no hi havia consens entre Junts i ERC, Òmnium no volia fer res”. L’entitat cultural ha declinat entrar en “misèries i interioritats” de les converses, però fonts consultades han resumit: “Hem constatat que s’estan tirant els plats pel cap els uns i els altres i que cada vegada que semblava que un acord podia ser possible, el rebentava un o el rebentava l’altre.” Des de Junts, en canvi, subratllen que fins i tot la CUP “s’havia sumat al preacord de cinc contra un”, que només hauria calgut dur a la ratificació dels òrgans interns de direcció de cada organització.

10. L’epitafi

Les converses es van suspendre indefinidament en una última reunió el 7 de febrer, asseguren les fonts consultades. “Quan Jordi Cuixart va passar el relleu a Xavier Antich el 26 de febrer ja vam dir que hem constatat que no hi ha possibilitat de treballar en aquest marc de manera conjunta amb una unitat estratègica de debò”, es resignen des d’Òmnium. “Arriba un moment que davant d’això diem que les ulleres amb què ens vam mirar l’1-O no són les mateixes ulleres que podem fer servir ara, el 2022, i que per tant cal fer canvis de lideratges”, conclouen amb certa amargor, en la línia que va expressar el seu expresident dies abans de predicar amb l’exemple i plegar.

El 5 de març, Carles Puigdemont era reelegit president del Consell per la República i, en un discurs inusitadament dur, certificava en públic la defunció del nou intent de bastir una unitat estratègica, tot culpant-ne les formacions polítiques, en al·lusió velada a ERC, que segons ell han estat “incapaces” de posar-se d’acord en el full de ruta. Puigdemont proclamava aquell dia que el Consell s’havia “emancipat” dels partits i que li toca tirar endavant el mandat de l’1-O “reduint-ne la dependència”. “La nostra relació amb els partits ha de canviar; els hem donat moltes oportunitats però el temps ja s’ha acabat”, declarava. Nou mesos després d’iniciar-lo, l’últim intent havia fracassat.