“El votant independentista està desorientat i cansat”

Per valorar aquesta pregunta, més que les enquestes, jo agafaria els resultats electorals, que són útils i serveixen. És veritat que en els resultats del 2021 hi havia molt més abstenció, però la composició del Parlament és ben clara i hi ha una majoria parlamentària que dona suport a una possible independència. Ara, no es pot caure en el cofoisme i potser cal fer autocrítica, ja que, potser el votant no es desdiu de ser independentista, però les enquestes sí que ens fan intuir una desafecció i una desmobilització que cal veure què passa i en què es tradueix en properes eleccions.

Sí, en les darreres enquestes sí que hi ha un punt de desafecció i una pèrdua de suport explícit respecte a la pregunta sobre si es vol que Catalunya sigui un estat independent. En la darrera enquesta publicada pel CEO, el sí té un 40,8%, que és el percentatge més baix registrat.

Jo diria que procés acabat és un oxímoron, ja que un procés és una cosa contínua. El que podem dir és que es troba en una etapa diferent, i això no és un joc de paraules. Ningú no pot dir si s’ha acabat o no. Sí que és veritat que, des del 2021, marcat sobretot per la qüestió dels indults, es pot dir que el procés està en una nova etapa. Bona part dels discursos o de com decidíem en aquell moment s’han transformat. Aquesta desorientació en què les forces independentistes es troben, sobretot a partir dels empresonaments, els judicis i els indults, és evident.

Hi ha menys mobilització i suport i un canvi de líders. Entre la divisió, manca de suport popular i el context més global de la pandèmia i guerra, hi ha una certa desorientació cap on avançar. Jo parlaria més de desorientació, com a conseqüència d’un esgotament o un cansament. Hi ha les conseqüències de la repressió, les divisions internes. Tot plegat ha provocat una certa fatiga. L’enfrontament i la manca estratègia han provocat un desencís. En veure estratègies diferents, la gent se sent traïda o enganyada.

Les baralles polítiques internes hi tenen a veure, però jo no ho desvincularia de moltes altres coses. Tot plegat és una suma de factors. Una cosa que diferencia les eleccions del 2013 de les del 2018 és la idea que hi havia uns partits polítics que compartien una estratègia comuna i hi havia dues grans entitats, l’ANC i Òmnium, quec ollaven molt. Ara, entra en escena l’estratègia de la repressió, que ha fet que la gent se senti intimidada i pressionada. Totes aquestes coses són importants. I a l’inici del procés no existien.

Exacte. Jo no perdria de vista els dos anys de pandèmia, i la crisi econòmica i social, que ara es veu agreujada per les conseqüències de la guerra a Ucraïna. Tenim un conjunt de situacions, algunes de pròpiament vinculades al procés, i han emergit una sèrie de noves realitats que han fet que aquella primera etapa passi a un segon pla. A més, el context actual per als joves és molt poc encoratjador, i això ho veiem a la universitat. Precarietat, dificultats per emancipar-se, per trobar feina. Els joves, probablement, tenen unes preocupacions que també van lligades a les expectatives de tenir la independència o no.

El fet de ser al govern pot ser un element que serveixi per sumar, però pot provocar un efecte totalment invers. Un dels arguments era disposar d’un estat propi i d’eines legals. Si mentre estàs exercint l’acció govern amb una autonomia no ets capaç de fer-ho coherentment, sembla que tampoc ho faràs en un estat independent. Vull dir que es pot eixamplar la base si la gent identifica bé que les polítiques públiques són adequades. El govern té dificultats per molts motius. Per legislar i avançar en àmbits que són de la seva competència.

És difícil de preveure, però podem imaginar tres possibles escenaris: un hipotètic retorn dels exiliats, i més en concret de Carles Puigdemont; uns resultats a les eleccions espanyoles de l’any que ho capgirin tot, com ara un govern del PP amb Vox que servís per agrupar tots els partits que demanaven el dret a decidir, o que hi hagi l’opció que pactin PSOE amb Podem i independentistes, amb unes contra partides una mica més contundents del que hem tingut fins ara, i encara un tercer escenari, que seria un hipotètic referèndum a Escòcia. De tots aquests, el factor més proper i realista és veure què passa en les eleccions espanyoles.