JORDI MUÑOZ
DIRECTOR DEL CENTRE D’ESTUDIS D’OPINIÓ (CEO)
“Terratrèmols com el del 2012 són excepcionals”
esclat ·
“A vegades, hi ha circumstàncies històriques que provoquen una sacsejada, però el més normal és que els corrents de fons canviïn molt lentament”
“En recerca és inevitable prendre petites decisions, i vist això el millor és fer-les públiques i que es puguin avaluar”
“Donar una falsa aparença de precisió en les enquestes fa més mal que bé”
L’expert de la demoscòpia
El politòleg Jordi Muñoz (València, 1979) va ser nomenat a l’octubre director del CEO –ja hi era a la junta rectora–, que penja del Departament de la Presidència, en substitució de Jordi Argelaguet, que el va dirigir durant deu anys. Muñoz, doctor en ciències polítiques per la UPF i professor, des de fa anys, d’aquesta matèria a la Universitat de Barcelona, havia estat investigador a la mateixa UB i a la Ramón y Cajal i, abans, havia fet el postdoctorat a la UAB. També va ser un any als EUA i un temps a Suècia fent recerca. Per passar revista al procés, el 2020 va publicar l’assaig ‘Principi de realitat’ (L’Avenç). Quan va ser nomenat per al CEO, era a la junta d’Òmnium Cultural.
L’Ohio català? El Vallès Oriental és una representació bastant equilibrada del conjunt del país
Ara, la qüestió de la independència és un tema polític madur, i són poc previsibles canvis a curt termini
Veig molt difícil una reforma de la llei electoral si no es posen d’acord el PSC i Junts, que són els que tenen interessos més irreconciliables
V
ostè havia fet molta feina acadèmica, i ara ha fet el salt de la teoria a la pràctica. Ho viu així?
A veure, en la meva feina acadèmica també dissenyava i analitzava enquestes, però, evidentment, l’ús i el tipus de preguntes que ens fem allà és diferent, tot i que he fet recerca acadèmica en qüestions relacionades amb opinió pública i comportament polític bastant properes a les del CEO. Però, evidentment, la naturalesa de la feina és diferent, sobretot per la dimensió de gestió pública de l’organisme.
El CEO externalitza la realització d’enquestes. No hi arriba?
El CEO és un organisme autònom, ens ho fem tot nosaltres: tenim un informàtic, una periodista, un responsable de l’arxiu (perquè també gestionem el registre d’estudis d’opinió de tota la Generalitat, a banda de les que fem nosaltres), tres persones d’administració i recursos humans i cinc analistes que són al cor i que, els propers mesos, ampliarem amb dos més. Per la nostra naturalesa, hi ha altra gent que fa més coses a banda de les anàlisis, perquè es va crear així per llei i necessites fer-t’ho tot tu. S’intenta externalitzar el mínim possible, que és estrictament enviar enquestadors a les cases. Tota la resta, que és el disseny de l’enquesta, les mostres, seleccionar on aniran els enquestadors, supervisar-los, formar-los, escoltar gravacions d’enquestes per comprovar que s’estiguin fent correctament, anar revisant la mostra dia a dia, rebre les dades, processar-les, depurar-les, presentar-les… tot això es fa dins. L’única part que es feia molt difícil gestionar directament és aquesta, perquè necessites durant unes setmanes determinades molta gent que va per tot arreu a fer preguntes, a picar portes, i això des del sector públic és impossible.
Durant tot un any, el 2021, no hi ha hagut baròmetre, que és el pols de l’actualitat política…
Sí, això ha passat perquè en fer l’adjudicació del baròmetre del 2021 una empresa va presentar recurs perquè no estava d’acord amb uns criteris de puntuació que s’havien donat, i com que el contracte superava els 100.000 euros no es podia executar, el recurs era suspensiu. Llavors hi va haver un retard en la seva resolució per part del tribunal català de contractes del sector públic, que no és judicial, sinó administratiu, però que per càrrega de feina, falta de recursos o el motiu que fos, en lloc de 15 dies a resoldre en va trigar 300. El recurs ha donat la raó al CEO, però és clar, ja ha passat l’any i no s’ha pogut executar el baròmetre. És una llàstima, perquè tenim aquest forat en la sèrie històrica i és una pèrdua irreparable, perquè una de les contribucions importants del baròmetre del CEO és tenir el monitoratge periòdic al llarg del temps, des de fa ja força anys, de l’opinió pública catalana.
Des del 2020, però, no han canviat gaires coses, sembla… O sí que es detecta que la pandèmia ha fet variar comportaments?
En termes de valoració de la situació econòmica, sí que es va veure un efecte molt clar, que s’ha anat matisant, però és cert que no hem tornat a l’alegria del punt de partida previ a la pandèmia. Quan era a la universitat vam fer un projecte consistent a enquestar les mateixes persones just abans, el gener del 2020, durant el confinament, a l’estiu i després cada tres mesos durant un any i mig. I davant la incertesa vam observar que sobretot al principi de la pandèmia es van reforçar posicions de suport a lideratges forts, concentracions de poder, restriccions de llibertats i el suport també a la idea de governs tecnocràtics i no tant polítics. Va ser transitori, però hi va haver un moment en què la població estava molt alineada amb la idea de posar-se en mans d’algun líder. És clar que tot això va ser molt marcat al començament, però al cap d’uns mesos la majoria de factors van tornar a la normalitat, tret d’aquest aspecte de la tecnocràcia: ara tendim a preferir més governs tècnics que abans de la pandèmia.
La fotografia de les relacions Catalunya-Espanya, en tot cas, és estanca respecte a l’últim baròmetre de l’octubre del 2020...
Sí, quan fem enquestes comparables, amb les mateixes preguntes i el mateix mètode, trobem força estabilitat. Com a politòleg no em sorprèn, perquè en el fons la qüestió de les relacions Catalunya-Espanya en un moment donat va canviar molt en l’opinió pública, molta gent es va moure cap a l’independentisme, però una vegada això ha estat tan present en les converses i en l’agenda política durant tants anys, la gent s’ha format opinió i han anat cristal·litzant i estabilitzant-se les posicions.
Així ho diu l’últim baròmetre.
És que terratrèmols en l’opinió pública com el que vam veure els anys 2011, 12, 13… són més excepcionals que habituals. Si seguim l’actualitat política, ens fa l’efecte que tot està canviant tota l’estona, però en realitat el que recollim amb el baròmetre són les tendències de fons, els corrents que hi ha sota les ondulacions de la superfície. I a vegades hi ha circumstàncies històriques que provoquen una sacsejada, però el més normal és que canviïn molt lentament. Per això mantenim les preguntes nuclears al CEO; s’ha fet així i ho continuarem fent, perquè ens interessa veure aquesta foto al llarg del temps, i per això necessites preservar la manera de preguntar. L’altre tema és que anem innovant i afegint preguntes noves, però sempre fugim de fets molt conjunturals. Sobre el debat de la setmana passada no preguntarem, perquè primer sempre ens preguntem nosaltres: “D’aquí a un any, si podem tornar a fer aquesta pregunta, tindrà sentit?” Poso sempre l’exemple de la mar: no ens interessa capturar les ondulacions, perquè té un valor molt limitat. Entre que fas l’enquesta i la publiques, potser ja ha caducat... A nosaltres ens interessa prendre el pols dels corrents de fons, i canvien molt lentament.
Deia que, de sacsejades, n’hi ha poques generalment, però la de fa deu anys ho va ser…
Exacte. Hi va haver un moment històric en què, per una sèrie de raons, es va produir aquest canvi. Molta gent es va fer la pregunta per primera vegada de si volia la independència de Catalunya, i es van donar respostes en sentits diferents: uns, que sí; d’altres, que no. Però una vegada t’has fet la pregunta, ho has compartit amb el teu entorn i has reforçat les teves conclusions, ha cristal·litzat l’opinió. Quan apareixen temes nous, l’opinió pública és més volàtil, i la independència no era un tema nou estrictament, però per a molta gent sí. Per exemple, és més volàtil l’opinió pública sobre els trans que sobre l’avortament, perquè, en això, fa més temps que la gent hi ha pensat. Ara la qüestió de la independència és un tema polític madur, i per tant és poc previsible trobar gaires canvis. A curt termini n’hi pot haver, però crec que podem esperar tendències lentes.
Diu que els joves ja no abracen l’independentisme com fa uns anys… A què es pot atribuir?
El que trobem és que en el grup generacional més jove, de 18 a 24 anys, ha crescut significativament el “no sap / no contesta” davant la pregunta. S’ha d’entendre que per a aquest grup concret els anys 2011 i 12 queden lluny, tenien entre 8 i 14 anys, i per tant l’experiència formativa dels moments més intensos del procés no l’han viscut de la mateixa manera que les altres generacions. Per tant, és lògic que encara estiguin en un procés de formació d’opinió. Per això dic que les coses poden canviar, però lentament. Ara sí que els canvis que observarem seran més per reemplaçament generacional que no pas per canvis d’opinió de les mateixes persones. Per això és interessant anar seguint què passa amb aquests sectors, perquè ells s’estan fent les mateixes preguntes que es va fer la gent fa deu anys, perquè és quan adquireixen consciència política, i se les fan ara, en un context diferent del que hi havia llavors.
Ha fet fortuna entre l’independentisme la premissa, o el mite, de dir “no conec cap independentista que ho hagi deixat de ser”. Continua sent cert?
A grans trets, és veritat. Potser n’hi ha alguns, igual que d’altres que no ho eren han passat a ser-ho, però en relacions relativament petites. És el que dèiem abans: és una posició ja cristal·litzada, sempre hi ha gent que es mou en posicions intermèdies que pot caure d’un costat o l’altre, però a grans trets és veritat. No diria “cap”, però hi ha molt pocs independentistes que ho hagin deixat de ser, igual que hi ha pocs no independentistes que ho hagin passat a ser.
Segons una enquesta de Catalonia Global Institute aquests dies, més del 70% d’independentistes, és a dir, un terç de la població, estan disposats a fer accions de desobediència civil.
No vull valorar l’enquesta perquè no sé com s’han formulat les preguntes, però per la meva experiència són coses difícils de preguntar de manera hipotètica. Funcionen molt millor quan són coses concretes, molt tangibles, i decisions reals a les que s’ha hagut d’enfrontar la gent.
Veiem sovint com experts en demoscòpia assenyalen ciutats o regions que identifiquen com a referents de tot el país pel seu comportament electoral. N’hi ha cap a Catalunya?
Preguntes per l’Ohio català, oi? [riu] Això certament no té gaire base científica, però jo ho vaig mirar al seu moment, i llavors la ciutat que històricament més s’assemblava al conjunt del país en eleccions al Parlament era Granollers, i també Palau-solità i Plegamans… Si hi ha algun Ohio a Catalunya, diria que és el Vallès Oriental. Tot i així, als Estats Units mateix cada vegada que ho miren surten llocs diferents, és més un entreteniment que una altra cosa. Però sí que és cert que dins de Catalunya el Vallès Oriental és una comarca heterogènia sociològicament, lingüísticament i políticament, i és una representació bastant equilibrada del conjunt del país. Hi ha comarques que són molt d’un tipus i d’altres, molt d’un altre, i el Vallès Oriental té aquesta barreja en unes proporcions molt semblants al que és el conjunt de Catalunya.
Vostè vol introduir canvis en les enquestes, i de fet l’últim baròmetre ja n’inclou alguns. En què consisteixen a grans trets?
Per la seva naturalesa d’enquesta que es fa des de fa molts anys, el baròmetre ha de respectar el gros del mètode i del qüestionari. Hem introduït unes quantes novetats, però hem volgut preservar sempre la sèrie històrica i la comparativitat al llarg del temps, i per tant no són els canvis que hauríem fet si comencéssim de zero. En els marges hem fet millores en la selecció de la mostra i hem internalitzat la selecció de les seccions censals on van els entrevistadors, a través d’un procediment aleatori i públic, ja que hem publicat el codi que hem fet servir per seleccionar-les. El resultat ha estat molt bo quant a l’ajust de la mostra a la població. També hem introduït preguntes noves que no s’havien fet mai al CEO, no només sobre preferències per la independència, sinó també sobre percepcions de la probabilitat de diferents escenaris, en un horitzó de tres i deu anys; sobre la segona preferència; sobre coneixement factual; sobre partidaris de la solució negociada i la unilateralitat, tant entre partidaris com contraris a la independència…
Es critiquen molt les enquestes, per exemple les del seu homòleg espanyol del CIS, José Félix Tezanos, per la seva ‘cuina’. Vostè ha parlat de fer ‘cuina oberta’. S’hi pot fer molta trampa?
Si se’n fa, no ho sé; en tot cas, és amb les portes tancades i costa de saber. Jo, en això, penso que la millor defensa de la feina que fem és fer-la transparent. Per això tot el que hem fet amb les dades, des que hem dissenyat la mostra i ens arriben fins que generem unes estimacions, es pot resseguir i reproduir. Una persona que tingui els coneixements tècnics necessaris ho pot replicar i podrà identificar en quins passos hem pres unes decisions, i podrà qüestionar si potser en prendria unes altres i veure com canviarien els resultats. Això es pot fer perfectament, i de fet esperem que ho faci gent que tingui els coneixements, perquè ens ajudarà a millorar. Tu quan fas unes estimacions prens decisions, normalment amb el criteri que creus que és millor, però petites decisions poden afectar el resultat final. En recerca, quan et poses a treballar amb dades, hi ha moltes petites decisions que vas prenent i que poden acabar afectant l’estimació final, com per exemple decidir si els que et diuen que votaran nul i en blanc els ajuntes o els poses per separat. És inevitable fer-ho, perquè aquesta és la feina de l’analista. I moltes vegades prens la que et penses que és millor, però l’alternativa també podria ser raonable i potser una altra persona la prendria, encara que no hi hagués cap intencionalitat al darrere. Davant d’això, que és inevitable, penso que el millor és fer públiques aquestes decisions i que es puguin avaluar.
En cas de preferències sobre la independència, és més complicat posar-hi ‘cuina’, suposo…
Sí, els procediments que s’entenen com a cuina els apliquem quan fem estimacions de resultats electorals. En cas de preferències polítiques com aquesta, bàsicament ens hem de preocupar que la mostra estigui ben feta i sigui representativa de la població, i que les preguntes mesurin el que realment volen mesurar: que estiguin funcionant bé, que la gent estigui entenent el que realment volem preguntar… Són coses que fas a priori i no a posteriori de l’enquesta, tot i que no vol dir que alguna vegada no puguis tenir alguna desviació en la mostra que hagis de corregir donant diferents pesos, però en el cas del baròmetre la mostra és molt ajustada i no ha fet falta fer res més.
Ara també heu presentat intervals més amplis, heu tret els decimals dels resultats…
Sí. Tot això té a veure amb el fet de reconèixer que les enquestes tenen un marge d’error, que sempre surt en les fitxes tècniques. És la incertesa estadística. Al final, estem entrevistant 2.000 persones d’una població de 5 milions i mig d’electors; llavors és una foto, però no a molta resolució, de la realitat. El que diem és que som conscients que hi ha aquesta incertesa i la incorporem a les estimacions. Les dades finals les presentem així perquè entenem que és el més honest, ja que donar una falsa aparença de precisió fa més mal que bé. Nosaltres tenim l’instrument que tenim, i té la precisió que té. Pretendre que en té més no és apropiat.
Catalunya està pendent d’una llei electoral pròpia des de fa més de 40 anys, i l’encallen precisament els càlculs dels partits pel comportament electoral diferent entre territoris. Hi veu algun desllorigador?
No té gaire a veure amb la feina del CEO, però com a professor de Ciència Política ho havia mirat, perquè feia classes d’anàlisi electoral i explicava sistemes electorals. Sobre això d’entrada és lògic que els partits facen els seus números, però tendeixen a mirar a curt termini. I sabem dels sistemes electorals que tenen efectes no només sobre com es reparteixen els vots, sinó en com la gent vota. És a dir, la gent aprèn com funciona el sistema electoral, i pren les seues decisions en funció d’això. Per exemple, si fas circumscripcions més petites on els partits petits no tenen tantes possibilitats d’entrar, aleshores els seus partidaris van a votar el seu segon partit preferit, més gran, per no llençar el vot. La gent adaptaria el seu comportament al nou sistema, i per això és molt difícil preveure a priori els resultats, no n’hi ha prou agafant la calculadora com fan els partits, perquè en realitat es mourien més coses de les que sembla. Dit això, és difícil que es posen d’acord perquè hi ha un comportament d’incertesa i de risc, i els partits tenen aversió al risc. Hi ha partits que tenen el seu vot molt concentrat a Barcelona i altres que el tenen en altres circumscripcions, i els primers volen un pes més homogeni, i els altres volen més pes als altres territoris. I ja està, davant d’aquest dilema es produeix el bloqueig. Possibilitats de desbloqueig? Una seria que canviessen els patrons de vot: per exemple això li ha passat a ERC últimament, de ser un partit que tenia el vot molt concentrat al territori, ara el té repartit de manera força homogènia a les quatre circumscripcions, per tant calculadora en mà passa a ser un actor força indiferent, qualsevol sistema li va igual de bé o malament. En canvi al PSC li va bé un sistema, i a Junts un altre, aquests serien els dos extrems entre els partits grans. Sobre els números, un acord ERC-Junts seria possible i un acord ERC-PSC també, però veig molt difícil que hi haja una reforma si no es posen d’acord PSC i Junts, que són els que tenen interessos més divergents i irreconciliables, això és el que ho fa difícil. Ara el panorama és aquest, fa uns anys la geografia electoral d’ERC i Junts era més semblant i ara s’ha anat diferenciant, Junts s’ha especialitzat a Girona i a Lleida. No veig un fàcil desbloqueig d’això.
k
L’entrevista sencera, a www.elpuntavui.cat
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.