L’independentisme s’encalla
Tot i l’esclat a l’inici del procés, deu anys després els partidaris d’un estat propi no han aconseguit fer el ‘sorpasso’ definitiu per tenir l’hegemonia social
Els dos blocs s’han estancat i des de fa tres anys domina el no per un 48% a 44%
L’independentisme s’ha encallat. Després de l’onada d’indignació a principis de la dècada passada per la sentència del TC del juliol del 2010 que retallava l’Estatut aprovat en referèndum, la manifestació de la Diada del 2012 va marcar l’esclat del moviment i l’inici del procés sobiranista, que va tenir el punt àlgid l’octubre del 2017. Avui, deu anys després del boom, l’aspiració d’un estat propi s’ha consolidat en xifres molt altes dins la societat catalana, però alhora s’ha estancat i no ha aconseguit fer el sorpasso definitiu, el clic final que li doni una majoria social nítidament hegemònica, com indiquen totes les enquestes i en concret els baròmetres trimestrals del governamental Centre d’Estudis d’Opinió (CEO).
Des de l’estiu del 2019, de fet, el sí ja no ha sortit més al davant del no en la pregunta directa sobre si l’enquestat vol que Catalunya sigui un estat independent. Passat l’impacte emocional inicial de l’1-O i de tota la repressió posterior, amb baralles constants dins l’independentisme i amb una pandèmia entremig, la fotografia gairebé s’ha congelat en els últims tres anys i presenta xifres similars que es resumeixen en l’últim baròmetre d’aquest març: 48% pel no i 44% pel sí. “Al principi del procés, la gent hi donava més voltes, ja que molts era el primer cop que s’ho plantejaven seriosament; en canvi, ara l’actitud ja és molt pensada i estructurada i, si hi ha canvis, seran molt lents”, exposava en la seva presentació el nou director del CEO, Jordi Muñoz. “Des del 2019, no hi ha diferències significativament estadístiques; observem certa estabilitat”, resumia.
Ell mateix aclaria que les dades no són comparables amb les de l’enquesta òmnibus que el mateix CEO publicava al febrer, que donava diferències molt més grans: 52,3% de nos i 40,8% de sís. “Històricament, l’òmnibus es fa a un univers de població resident a Catalunya, mentre que el baròmetre és només a població amb dret a vot”, distingia. A més, el qüestionari és diferent (el baròmetre és més polític) i és més difícil tenir detalls del procediment de mostreig.
Una altra enquesta del CEO al gener, en aquest sentit, treia a la llum una dada simptomàtica de la caiguda de l’interès per la política, i per tant pel procés, que seria fruit de la pandèmia: si el desembre del 2019 un 56% deia que la prioritat del govern havia de ser resoldre el problema polític entre Catalunya i l’Estat, per un 36,8% que prioritzava gestionar els serveis públics que són competència seva, el setembre del 2020 s’havia capgirat la tendència (56,6% de gestió i 39,9% de resolució del conflicte) i el desembre passat es consolidava (59,5%, gestió; 37,5%, conflicte).
Sèrie històrica
En tot cas, si s’observa la sèrie històrica del baròmetre, es veu que –amb una excepció puntual el juny del 2016– el sí només va ser majoritari durant encara no dos anys, amb xifres inverses a les actuals –48% a favor i 44% en contra– tot just a partir de l’octubre del 2017, quan hi hauria el punt d’inflexió. El 2015 i el 2016 en general, el no es mantenia per sobre, mentre que en els anys previs la comparació es complica perquè les preguntes eren diferents. El 2014, així, es va enquestar dos cops amb la pregunta en format arbre del procés participatiu del 9-N (amb les respostes de sí-sí, sí-no o no, a la doble pregunta de si es volia que Catalunya fos un estat i, en cas d’un sí, si havia de ser independent), que va donar xifres força altes a favor del sí-sí en els dos casos (al voltant d’un 60% el primer sí i d’un 80% el segon). En canvi, les mateixes enquestes preguntaven també si l’enquestat “se sentia” independentista, i el resultat ja no era tan concloent, ja que es va donar pràcticament un empat tècnic al voltant del 48%-49% entre sís i nos.
L’enunciat, doncs, té sovint efectes en la resposta i les conclusions. Abans del 2014, la pregunta del CEO era encara una altra: “Si demà es fes un referèndum per decidir la independència de Catalunya, vostè què faria?” En vista d’això, la resposta “hi votaria a favor” va ser molt alta a partir del 2012, en nivells netament superiors al 50% i doblant de molt el no. Era també el moment d’esclat independentista, i això explicaria l’aclaparadora majoria respecte a un unionisme encara desconcertat. D’altra banda, Muñoz explica les diferències de resultats per dos factors. Per un cantó, si es planteja què es votaria en un referèndum, molta gent contrària a la independència diu que no votaria, “i això fa créixer els percentatges del sí”. Per l’altre, un segment potser més partidari d’altres formes de govern, com un estat federal, “es decantaria pel sí” en la dicotomia d’independència sí o no.
LES DUES VOTACIONS REALS
El preferit dels 4 possibles models
Per fer la comparació de l’evolució de l’independentisme al llarg dels últims deu anys, l’indicador més fiable segurament és la pregunta més oberta, amb quatre possibles opcions sobre com l’enquestat creu que hauria de ser el model de relació de Catalunya amb Espanya, ja que s’ha formulat sempre de la mateixa manera. “L’evolució és en paral·lel a la d’una resposta dicotòmica”, constata Muñoz. En aquest cas, així, sí que es pot observar clarament un esclat de la resposta “un estat independent” des del 2012, ja que aquell juny fa el sorpasso com a primera preferència,i ja no ho ha deixat de ser mai des de llavors. Això sí, els nivells més alts, i amb més diferència respecte a la resta, es produeixen en els dos anys següents, amb un límit màxim que arriba al 48,5% el novembre del 2018. A partir d’allà, i amb algunes dents de serra, la línia va baixant, fins a estabilitzar-se en els últims tres anys al voltant del 35%, encara com a modalitat preferida. En el segon lloc de preferències, en els primers anys es va anar fent rotació entre els que voldrien que Catalunya fos un estat dins d’una Espanya federal i els que volen que continuï sent una comunitat autònoma més. Aquesta última, això sí, s’ha consolidat com a segona opció preferida des del 2016, i avui arriba al voltant del 28%, en contraposició amb un 23% que valora encara més el federalisme. Sempre en nivells gairebé residuals, del 5% o 6%, hi figura una quarta opció, la dels que voldrien que Catalunya fos una simple regió d’Espanya.
