La ruptura de Sarkozy, a examen

Qua­tre mesos després d’arri­bar al poder, el pre­si­dent francès, Nico­las Sarkozy, ha des­ple­gat els prin­ci­pals eixos d’una reforma en pro­fun­di­tat del model social francès, que va pro­me­tre repe­ti­da­ment durant la cam­pa­nya i que pretén con­cloure a tota velo­ci­tat.

Si hi ha una cosa inne­ga­ble en aquests pri­mers mesos al poder, és que no s’ha atu­rat. Al·lèrgic a l’immo­bi­lisme, el pre­si­dent ha mul­ti­pli­cat els des­plaçaments ofi­ci­als i les decla­ra­ci­ons públi­ques. Ha imprès un nou estil en les rela­ci­ons exte­ri­ors, apli­cant una rup­tura que molts cre­ien que era impos­si­ble prac­ti­car a França.

Durant l’estiu, va fer apro­var a ritme ver­ti­ginós una con­tes­tada reforma fis­cal en favor dels més rics, una altra de judi­cial con­tra la rein­cidència i una nova legis­lació labo­ral per aca­bar amb la set­mana de 35 hores. El pròxim pas és enlles­tir la reforma de la pro­tecció social, que supri­mirà 23.000 llocs de fun­ci­o­nari, reduirà la cober­tura de la sani­tat pública i aca­barà amb les pre­ju­bi­la­ci­ons. Per al 2008, anun­cia la reforma de les pen­si­ons i del con­tracte labo­ral, tabús que han aca­bat amb dese­nes de polítics. Els experts ana­lit­zen per a l’AVUI la rup­tura de Sarkozy.

Bas­tien François
Cen­tre de Recerca Política de la Sor­bona
“Es diu que l’elecció de Sarkozy ha supo­sat un canvi en la natu­ra­lesa de les ins­ti­tu­ci­ons, però no n’estic tan segur. Durant el man­dat de Jac­ques Chi­rac ens vam acos­tu­mar a tenir un pre­si­dent poc inter­ven­ci­o­nista. Però cal recor­dar que altres caps d’Estat com Pom­pi­dou o Gis­card d’Estaing van ser igual de dinàmics durant els seus pri­mers mesos al poder, fins al punt d’eclip­sar el pri­mer minis­tre. En la pràctica, Sarkozy con­cen­tra la funció de cap d’Estat i la de cap de govern a l’ombra. El sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal de la Cin­quena República pro­pi­cia aquesta con­fusió, perquè és molt ambigu i no deli­mita amb pre­cisió el radi d’acció del pre­si­dent. L’omni­presència i la hiperac­ti­vi­tat del pre­si­dent només són peri­llo­ses en un sen­tit: a diferència de tots els pri­mers minis­tres del món, Sarkozy mai no haurà de donar expli­ca­ci­ons al Par­la­ment sobre la seva acció. El comitè pre­si­dit per Édouard Balla­dur, que refle­xi­ona sobre la reforma ins­ti­tu­ci­o­nal, no farà gran cosa: apli­carà mesu­res simbòliques que no can­vi­a­ran el sis­tema. Però no és un pro­blema exclu­siu de Sarkozy. Els altres can­di­dats a les pre­si­den­ci­als, com Ségolène Royal i François Bay­rou, no hau­rien adop­tat un paper més dis­cret si hagues­sin estat esco­llits”.

Lau­rence Pari­sot
Pre­si­denta de la patro­nal MEDEF
“El dis­curs de Sarkozy redi­buixa el model social francès per adap­tar-lo als des­a­fi­a­ments de la moder­ni­tat, sobre­tot pel que fa a la moder­nit­zació del món labo­ral. A començaments de setem­bre, vam esta­blir nego­ci­a­ci­ons amb els sin­di­cats per millo­rar el fun­ci­o­na­ment del mer­cat de tre­ball i fer bai­xar l’atur de forma pro­lon­gada. Aques­tes nego­ci­a­ci­ons supo­sen una gran espe­rança per a França, perquè poden per­me­tre que ins­tau­rem una millor com­prensió entre patro­nal i sin­di­cats. Pel que fa a les pen­si­ons de jubi­lació, ens enfron­tem a dese­qui­li­bris estruc­tu­rals. Les pen­si­ons cons­ti­tu­ei­xen avui la qüestió que pro­voca més ansi­e­tat en els fran­ce­sos. Als anys 60 hi havia qua­tre actius cotit­zant per cada jubi­lat. El 2020, n’hi haurà menys d’un per cada jubi­lat. Cal que l’edat legal per jubi­lar-se sigui endar­re­rida, com ha pas­sat a gai­rebé tots els països euro­peus. És deci­siu per al nos­tre futur econòmic que la reforma pre­vista per al 2008 sigui pro­funda i dura­ble”.

Didier Billion
Inst. Rel. Inter­na­ci­o­nals i Estratègiques
“En matèria de diplomàcia, no hi ha hagut el canvi radi­cal que alguns espe­ra­ven, però sí una inflexió. Cal subrat­llar l’acos­ta­ment als EUA, molt més tren­ca­dor que qual­se­vol de les seves deci­si­ons en el marc euro­peu. Chi­rac no era anti­a­me­ricà, però la fas­ci­nació de Sarkozy per aquest país ha tin­gut con­seqüències en la línia diplomàtica, en qüesti­ons com un pos­si­ble retorn a la direcció de l’OTAN, una even­tual guerra amb l’Iran o el fet de situar el ter­ro­risme com a pri­mer des­a­fi­a­ment mun­dial, que acos­ten França per pri­mer cop a les tesis de l’admi­nis­tració Bush. Sarkozy creu que si s’acosta als EUA podrà tenir més pes en les seves deci­si­ons, però podria equi­vo­car-se. A més, s’ha produït una bana­lit­zació de les rela­ci­ons inter­na­ci­o­nals amb casos com l’alli­be­ra­ment de les infer­me­res búlga­res. Els col·labo­ra­dors del pre­si­dent i la seva dona han adqui­rit el rang de diplomàtics sense jus­ti­fi­cació. Un con­sell per a Sarkozy? Que com­bini la real­po­li­tik amb la defensa de drets humans”.

Patrick Weil
His­to­ri­a­dor i sociòleg de la immi­gració
“La política d’immi­gració de Sarkozy és inútil i peri­llosa. Imposa con­di­ci­ons exces­si­ves per con­tro­lar el rea­gru­pa­ment fami­liar, amb l’objec­tiu d’impe­dir que les famílies dels immi­grants afri­cans puguin viure jun­tes en ter­ri­tori francès. Però això no fre­narà el rea­gru­pa­ment: si se’ls impe­deix viure junts per llei, aca­ba­ran fent-ho al marge de la llei. La norma en tràmit par­la­men­tari exi­geix que es cone­gui la llen­gua i els valors repu­bli­cans abans d’entrar al país, però si la dona d’un broker de Wall Street que ha estat des­ti­nat a França vol reu­nir-se amb el seu marit, també haurà de sot­me­tre’s a aques­tes con­di­ci­ons? Per no par­lar de la prova d’ADN per demos­trar la fili­ació entre els mem­bres de la família. Més que acos­tar-se al Front Naci­o­nal, Sarkozy està apli­cant el seu pro­grama al peu de la lle­tra. Les mesu­res que estan a punt de ser adop­ta­des són pròximes al racisme”.