Una d’espies i guerra bruta
El Catalangate és la continuació de l’espionatge polític que va iniciar el PP amb l’operació Catalunya i que va aflorar amb el cas de La Camarga
S’ha demanat sense èxit la dimissió de ministres com ara Fernández Díaz i Borrell
-
El que va ser director de l’Oficina Antifrau , Daniel de Alfonso al Parlament abans de ser destituït JOSEP LOSADA. -
L’exministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i Alícia Sánchez-Camacho en un acte electoral el 2016 ACN. -
La roda de premsa de fa uns dies al Parlament Europeu per denunciar el ‘Catalangate’ EFE.
Ja és habitual des de fa alguns anys que en reunions de treball, trobades o assemblees els polítics decideixin posar els mòbils en mode avió o apagar-los per temor de ser espiats. I de tots els colors polítics, com en més d’una ocasió han admès també en seu parlamentària. L’espionatge polític no és una novetat i la història en té uns quants exemples, tot i que aquell a què sempre recorren per emfatitzar la gravetat dels casos és el cas més sonat i conegut mundialment: l’escàndol Watergate, que, com s’explica en les pàgines següents, va acabar amb la dimissió del president dels Estats Units Richard Nixon el 1974.
L’evolució tecnològica en la transmissió de dades, la irrupció d’internet i la telefonia mòbil han sofisticat els processos d’espionatge tradicionals, que s’han substituït per sistemes de control i d’intercepció de comunicacions, com els programaris ara populars Pegasus i Candiru, però també la xarxa Echelon (els Estats Units, el Canadà, la Gran Bretanya, Austràlia, i Nova Zelanda), el sistema d’escoltes Sitel de la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, o el ja desaparegut Carnivore, que utilitzava l’FBI, entre d’altres, en els quals les empreses –l’espionatge industrial és igual o encara més antic que el polític– i els governs es gasten cada cop més diners.
La protecció emparant-se en la seguretat nacionals en molts casos n’és l’excusa, però el cas del Catalangate, l’espionatge destapat pel periodista Ronan Farrow a The New Yorker gràcies a la investigació de Citizen Lab, de la Universitat de Toronto, a 65 polítics independentistes i familiars, els seus advocats, entitats i altres professionals –ja batejat així pel republicà Ernest Maragall quan el juliol del 2020 va saber que havia estat espiat per Pegasus mentre era conseller d’Acció Exterior–, torna a deixar clar que és un concepte massa eteri per justificar l’espionatge polític per sobre de les llibertats individuals i en contra de la Convenció d’Europa dels Drets Humans.
I més si també n’infringeixen els preceptes legals, ja que només el poden contractar els governs i els seus organismes per combatre el crim organitzat i el terrorisme. No se sap del cert si ho va autoritzar un jutge, per ordre de qui el Centro Nacional de Inteligencia (CNI) va fer servir Pegasus i Candiru, ni amb quin cost. En definitiva, qui controla el controlador si existeix l’escut de la llei franquista del 1968 per blindar els secrets oficials, que només poden conèixer i no transmetre els integrants de la comissió de Despeses Reservades que ara el PSOE s’apressa a reactivar.
Dimecres va ser el primer dia que el govern espanyol admetia obertament l’espionatge a l’independentisme. Nou dies després, i ja amb informacions periodístiques publicades en què el CNI confessava haver-ho fet. En boca de la ministra de Defensa, Margarita Robles, s’al·legava la defensa de la Constitució quan algú declarava la independència, tallava vies públiques i provocava desordres. Un espionatge que la investigació de Citizen Lab situa ja el 2015, tot i que el gros dels atacs als mòbils es va produir el 2019 i el 2020.
Entramat d’espionatge
En qualsevol cas, el Catalangate confirma que, coincidint amb l’auge del procés i arran de la sentència de l’Estatut del 2010, l’independentisme ha estat un dels blancs de l’espionatge de rivals polítics i del govern espanyol, tot i que l’entramat destapat el 2013 per la col·locació dos anys abans d’un micròfon en un gerro del restaurant La Camarga que havia fet l’empresa de detectius Método 3 durant un dinar entre la presidenta del PP de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, i l’exparella de Jordi Pujol Ferrusola Victoria Álvarez va provocar un efecte en cadena d’investigacions encreuades d’espionatge polític i de filtracions als mitjans.
Va ser l’embrió de la coneguda com a operació Catalunya, en què es va posar de manifest l’objectiu del govern espanyol arran d’unes converses de l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, amb el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, que va destapar el diari Público el 21 de juny del 2016, durant la campanya de les eleccions espanyoles, d’inculpar els principals dirigents de l’independentisme amb filtracions interessades, informes i proves falses i investigacions sense autorització judicial a polítics com el president d’ERC, Oriol Junqueras, i els consellers Felip Puig i Francesc Homs. El contingut de les converses va provocar la destitució d’Alfonso, mentre s’anava coneixen que es va filtrar falsament que Xavier Trias, llavors alcalde de Barcelona, tenia diners a l’estranger, o que Jordi Pujol i Artur Mas tenien comptes en paradisos fiscals. El president espanyol, Mariano Rajoy, sempre va negar estar-ne assabentat mentre la trama s’ampliava, amb el comissari de la Policía Nacional José Manuel Villarejo reconeixent que s’investigava l’independentismes i amb la filtració d’un informe policial de l’excap de la Unitat d’Afers Interns de la policia Marcelino Martín Blas. L’afer va tenir derivades a Andorra, també judicials, que estan recollides en el documental L’estafa d’Andorra del director nord-americà Eric Merola, en què es posa en relleu que l’anomenada “policia patriòtica” va pressionar els directius del banc BPA per obtenir informació de Jordi Pujol, Artur Mas i Oriol Junqueras.
Tot el cas va provocar que aleshores el PSOE, Podem i Cs, a més de l’independentisme, demanessin la dimissió del ministre Fernández Díaz, sense èxit, i que s’aprovés la seva reprovació al Congrés l’octubre del 2016. També es van crear comissions d’investigació al Congrés i al Parlament, amb conclusions el 2017, sempre sense el suport del PP, en què es reconeixia la creació d’una estructura policial entre el 2011 i el 2016 per perseguir l’independentisme amb coneixement del Ministeri de l’Interior.
Fins aleshores, l’únic precedent de dimissions va ser el 1995, amb les del vicepresident Narcís Serra i la del ministre de Defensa Julián García Vargas arran de la publicació a El Mundo que el Centre Superior d’Informació de la Defensa (Cesid) –l’anterior CNI– va fer gravacions il·legals entre el 1983 i el 1991, entre d’altres, al rei Joan Carles I i a l’expresident del govern espanyol per la UCD Adolfo Suárez.
Que el color polític a La Moncloa no frena la persecució de l’independentisme ho demostren les peticions de dimissió que va fer el govern català del ministre espanyol d’Afers Exteriors el juliol del 2019, quan TV3 i el ElDiario.es van difondre que s’havien encarregat informes, incloent-hi missatges confidencials, sobre l’activitat de les delegacions de la Generalitat a l’exterior per aportar-les a la causa que ha presentat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) perquè ordenés el tancament de les de Londres, Ginebra i Berlín. El PSOE, el PP, Cs i Vox van salvar l’aleshores ministre, en plena cursa per ser alt representant de la Unió Europea per a Afers Estrangers i Política de Seguretat, de comparèixer al Congrés per aquest nou episodi d’espionatge.
El Cesicat i els Mossos, en el punt de mira
L’organització Anonymous –en dues entregues, l’octubre i el novembre del 2013– va advertir que el Centre de Seguretat de la Informació (Cesicat) estava fent seguiment de piulades a activistes, perfils i etiquetes relacionades amb el Primer de Maig, les accions de #NoVullPagar als peatges i de l’aniversari del 15-M, a més de treballadors del Parlament, periodistes i diputats com ara David Fernàndez, de la CUP. El conseller d’Empresa i Ocupació, Felip Puig, va admetre el gener del 2014 que s’havien elaborat informes de seguiment de persones i moviments a “fonts obertes” a internet, per encàrrec dels Mossos d’Esquadra, i CiU i ERC van refusar en dues ocasions la creació d’una comissió d’investigació. Ja el 2018, JxCat, ERC i la CUP van tombar la creació d’una altra comissió per espionatge dels Mossos a polítics i periodistes unionistes després que la Policía Nacional interceptés documentació que els Mossos es disposaven a destruir a la incineradora de Sant Adrià de Besòs el 26 d’octubre del 2017. El juliol del 2019, l’Audiència va arxivar-ne la querella per presumpte espionatge. Un any després, l’esquerra independentista va denunciar l’espionatge dels Mossos fent ús de correus electrònics amb la identitat del remitent falsificada. El conseller d’Interior, Miquel Sàmper, va acabar apartant un agent de la seva feina.
