Socialistes partits

El 6 d’abril passat, a quatre dies de la primera volta de les presidencials catastròfiques per al Partit Socialista (PS), sis prohoms de la formació es trobaven per sopar en un selecte restaurant del bulevard Saint-Michel parisenc. Eren la candidata que s’estavellaria, l’alcaldessa de París, Anne Hidalgo; l’ex president francès François Hollande; l’alcaldessa de Lilla, Martine Aubry; l’alcaldessa de Nantes i directora de campanya d’Hidalgo, Johanna Rolland; la presidenta de la regió d’Occitània, Carole Delga, i el president del grup socialista al Senat, Patrick Kanner. No van convidar el primer secretari del partit, Olivier Faure, i el seu objectiu era, de fet, desbancar-lo just després de les presidencials per establir una direcció col·legiada i refundar la formació.

Ho va revelar a desgrat dels participants el diari Le Monde i, immediatament, ho van saber els 250 potencials candidats socialistes a les legislatives de juny que es trobaven en videoconferència per preparar la campanya següent. La notícia va caure com una galleda d’aigua freda i es va interpretar com un intent de cop d’estat per part de la vella guàrdia. Amb un precedent com aquest i capgirant aquesta maniobra contra la pròpia Hidalgo, que el 10 d’abril només va obtenir un 1,75% dels vots, Faure va aconseguir un mandat del consell nacional deu dies més tard per negociar una coalició electoral amb La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, que va treure gairebé un 23%. I, ahir al vespre, hi tornava per fer validar un acord conjunt amb insubmisos, ecologistes i comunistes inèdit a l’esquerra i que, malgrat que únicament li toquen 70 circumscripcions, assegura al PS mantenir un grup a l’Assemblea.

És una paràbola del que li ha succeït al Partit Socialista francès en les últimes setmanes, que no és altra cosa que la fi de cicle de la formació fundada per François Mitterrand el 1971. Perquè la idea en què estan tots d’acord és que s’ha de refer des de zero. Sigui per part dels anomenats elefants com per les noves generacions provinents del poder local, on ja governen als ajuntaments amb altres partits d’esquerra.

Després de l’anunci ahir de l’ex primer ministre Bernard Cazeneuve –que també estava convidat al sopar de Saint-Michel però va excusar la seva presència– d’anar-se’n del partit, s’esperen d’altres baixes, però sobretot una escissió interna dels contraris a l’acord, perquè, a part de la nova orientació ideològica, perden la possibilitat de presentar-se a les seves circumscripcions en les legislatives.

Encapçala el contraatac l’occitana Delga, que ha vist com al pacte només els queden 6 de les 58 circumscripcions a la regió i cap al departament de l’Erau, on destaca l’alcalde de Montpeller, Michaël Delafosse, un altre dels crítics.

Però respecte als 300 consellers nacionals del PS, Delga només n’arrossega una trentena. L’alcaldessa de Nantes, Johanna Rolland, en canvi, s’ha acabat alineant amb Faure. I la històrica Aubry, tot i discutir les vel·leïtats mélenchonistes amb relació a la Unió Europea, ha acabat per demanar el vot a favor del pacte d’esquerres. Hidalgo, per la seva part, recomana no oposar-s’hi, conscient que és la gran derrotada d’aquest cisma.