Política

L’eterna cançó de l’enfadós

L’infrafinançament de Catalunya en infraestructures respon a una constant històrica i ha estat un factor clau per agreujar el conflicte amb l’Estat

Els intents per revertir-ho, com ara la disposició addicional tercera, han acabat en no res

La d’aquesta set­mana és una polèmica amb gust de recre­mat de tants cops que ha pas­sat per la pae­lla per rees­cal­far-la. I és que no hi ha any que la publi­cació de les xifres sobre el grau de com­pli­ment de les inver­si­ons de l’Estat a Cata­lu­nya, sobre­tot en infra­es­truc­tu­res, no generi un soroll que és con­seqüència directa d’un sen­ti­ment de greuge, o mal tracte, que no fa més que cro­ni­fi­car-se exer­cici rere exer­cici. Par­lem, doncs, d’una pro­blemàtica que s’arros­sega en el temps, i que ha estat cru­cial per afe­gir ben­zina a un con­flicte polític, el de Cata­lu­nya-Espa­nya, que en la dar­rera dècada ha vis­cut el que ha vis­cut. “Les infra­es­truc­tu­res no són impor­tants en si matei­xes, però són la il·lus­tració plàstica de com es fa la política ter­ri­to­rial a l’Estat espa­nyol”, exposa Germà Bel, pro­fes­sor uni­ver­si­tari d’eco­no­mia i política pública, i reco­ne­gut expert en la matèria. I aquesta “manera de fer política” a què al·ludeix no és altra que aque­lla que es coneix com a Madrid km 0 –Bel, però, en diu Espa­nya, capi­tal París, en una reflexió en forma de lli­bre– i que és la para­digmàtica d’un estat de con­cepció emi­nent­ment cen­tra­lista, on a l’hora de repar­tir la capi­tal va pri­mer, i el que quedi, per a les perifèries.

No cal mirar gaire enrere per assu­mir que aquest infra­fi­nançament que pateix Cata­lu­nya és un fet. Durant la pri­mera dècada del 2000, per posar només un exem­ple, alguns estu­dis xifren que les inver­si­ons esta­tals en infra­es­truc­tu­res esta­ven més de 5 punts per sota del PIB català. La cons­ta­tació d’un dèficit que, amb l’apro­vació de l’Esta­tut, es va inten­tar esme­nar mit­jançant la cèlebre dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera, una dis­po­sició del text nor­ma­tiu que pre­veia que, per cor­re­gir aquesta situ­ació de desa­just, durant un període de set anys (2007-2013) Cata­lu­nya havia de rebre una injecció econòmica que, si més no, havia d’estar en con­sonància amb el seu pes sobre el PIB espa­nyol (al vol­tant d’un 18%). Ja el pri­mer any, però, es va apre­ciar que es per­pe­tu­ava el deca­latge entre allò pres­su­pos­tat (el 18,85% sobre el total de les inver­si­ons de l’Estat i que equi­va­lien a 4.022 mili­ons) i el que final­ment es va exe­cu­tar (13,9% i 2.587,7 mili­ons), tal com deta­lla un estudi publi­cat el 2013 pel jurista i expolític Joan Ridao. L’incom­pli­ment, que en aquell moment es va voler jus­ti­fi­car amb argu­ments com ara que calia ajus­tar el sis­tema de càlcul, es va afer­mar el 2008 (18,70% con­sig­nat i només un 14,90% liqui­dat), el 2009 (18,70% i 15,20%) o el 2010 (18,60% i 15,20%). Es pot arri­bar a argu­men­tar que, tot i no arri­bar a com­plir els per­cen­tat­ges de la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera, aquest volum inver­sor s’hi va acos­tar. Però, tot i així, va ser un miratge. I ho va ser perquè el 2012 la des­pesa en infra­es­truc­tu­res a Cata­lu­nya va caure a nivells del 2001 (un 11%).

A còpia d’enca­de­nar des­en­ci­sos en una matèria que té un efecte directe en la cadena de pro­duc­ti­vi­tat i el dia a dia del país, es va ges­tar un des­con­ten­ta­ment social que el 2007 va tocar sos­tre. Aquell va ser l’any del caos a roda­lies, amb els esvo­rancs a Bell­vitge com a epi­sodi més agre. Tot ple­gat va deri­var en la mul­ti­tu­dinària mani­fes­tació de Bar­ce­lona de l’1 de desem­bre del 2007, que va aple­gar 700.000 per­so­nes amb el lema Tenim el dret de deci­dir les nos­tres infra­es­truc­tu­res. Una pri­mera gran demos­tració de múscul en què un ales­ho­res inci­pi­ent sobi­ra­nisme va començar a des­til·lar un dels fona­ments del seu dis­curs, i que rei­vin­di­cava la neces­si­tat de dis­po­sar d’un estat per poder exe­cu­tar polítiques pròpies d’obra pública que per­me­tes­sin posar fi a un dèficit històric. D’aquí a gene­ra­lit­zar pro­cla­mes més con­cre­tes que, avui en dia, encara dor­men el somni dels jus­tos –el cor­re­dor del Medi­ter­rani, el traspàs total de roda­lies, la gestió del Prat...– només hi havia un pas.

Arri­bats fins aquí, la pre­gunta és si l’any vinent tor­narà a haver-hi enre­nou, o si hi ha algun marge per cor­re­gir aquest dèficit en inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res. “Per can­viar això cal­dria can­viar el model d’estat i que l’espa­nyol passés a ser un estat plu­ri­na­ci­o­nal. I això no pas­sarà”, sosté Bel. Tam­poc és gaire opti­mista sobre la pos­si­bi­li­tat que l’exe­cu­tiu de Pedro Sánchez mul­ti­pli­qui la des­pesa a canvi d’esta­bi­li­tat, “ja que cap govern vol enfron­tar-se a l’esce­nari que li diguin que bene­fi­cia els cata­lans en detri­ment d’altres zones, i més si el minis­tre és d’aquí”. I aquest és ara mateix el cas.

Els empresaris, una expressió del malestar

En aquestes últimes dues dècades, una de les veus especialment crítiques a l’hora de denunciar la falta d’inversions en infraestructures a Catalunya ha estat la de l’empresariat. Es tracta d’un sector que, per definició, és poc procliu al soroll i a la protesta, però en aquesta matèria han protagonitzat molts actes públics i unitaris per fer visible el seu descontentament. Un de tants va ser el que van fer a Barcelona el març del 2007, que va aplegar 900 personalitats del món econòmic per reclamar un nou model de gestió del Prat. Foment, com a plataforma que agrupa bona part del teixit empresarial, també ha encarregat i presentat incomptables estudis que alerten sobre el llast que suposa per a l’economia catalana la falta d’infraestructures, i aquesta setmana ha estat molt dura en relació amb els minsos nivells d’execució pressupostària del 2021.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.