La pitjor acció d'ETA

L'AVUI va rebre a les 15 hores 25 minuts de la tarda una trucada telefònica a través de la qual una veu d'home jove es va identificar com a membre d'ETA i va anunciar que hi havia una bomba al supermercat Hipercor de la Meridiana de Barcelona. Era el divendres 19 de juny del 1987. Avui, a prop de l'escenari de l'atemptat, se celebrarà un acte institucional que evocarà els vint anys de la massacre.

La persona que telefonava ho feia des d'una cabina, parlava en castellà i va dir que l'artefacte esclataria al cap de cinc o deu minuts. Afegia que també havien avisat la direcció de l'establiment i la policia. Una secretària de direcció de l'AVUI va telefonar immediatament als Mossos d'Esquadra per donar l'avís, i a les 15.32 h els Mossos van telefonar a la prefectura de policia de Via Laietana. Els efectius policials ja havien arribat al centre comercial a les 15.28 h, però una de les dotacions es va reintegrar al servei habitual una mitja hora després, atès que en la inspecció ocular feta amb vigilants jurats de l'establiment no havien trobat res. També es va decidir no desallotjar l'edifici perquè ja havia passat l'hora anunciada. Semblava una falsa alarma.

A les 16.08 h la deflagració de 200 quilos d'amonal barrejats amb sabó d'escames i cola d'enganxar a la segona planta del soterrani es va convertir en una gran bola de foc. El fum i milers de guspires van cremar i asfixiar empleats i clients que eren a la secció d'aliments del primer soterrani. El balanç final va ser de 21 persones mortes i 45 ferits.

L'acció criminal més gran que ha perpetrat ETA s'havia produït a Barcelona enmig de la commoció i l'escepticisme general, fins i tot de la mateixa organització terrorista, que la va qualificar de "greu error", en una ciutat poc avesada a aquests fets, tot i que la nominació com a seu olímpica la posava en primera línia de foc. Al mateix temps, ETA i el govern del PSOE mantenien un intens estira-i-arronsa i HB havia aconseguit prop de 40.000 vots a Catalunya en les eleccions europees pocs dies abans. Josefa Ernaga, Domingo Troitiño, Rafael Caride i Santiago Arrospide van ser condemnats com a autors materials i inductor respectivament. El 1994 l'Audiència Nacional també condemnava l'Estat perquè la policia "no va fer res" per evitar la massacre.

Santi M.F. tenia 14 anys en aquells moments i havia acabat el curs escolar. Des de casa seva, al carrer Dublín, va sentir un soroll fort i "molt opac", i al cap de quatre o cinc minuts un estrèpit de sirenes. La seva mare acostumava, com moltes famílies, a convertir la tarda de divendres en un moment per a la compra i la trobada amb amigues i veïnes al centre comercial. Va telefonar a un amic, Jordi, i tots dos van anar fins al cap del carrer, on la policia ja havia establert un cordó davant d'un dels accessos del pàrquing. De l'interior en sortia un fum molt negre i intens i algunes persones en molt mal estat entre l'anar i venir de les dotacions de bombers.

Lluís Miquel Domènech és un dels infermers de l'antic servei d'ambulàncies municipal, avui SEM, que va ser cridat "per una explosió a Hipercor". "Havia anat a portar una dona atropellada a l'Hospital de Sant Pau", recorda. "En aquells moments el servei tenia dues unitats i vam ser els segons a arribar". La seva feina va ser determinar l'atenció a les persones afectades. "Hi va haver una participació ciutadana molt important", ja que es van mobilitzar molts professionals de la medicina i ambulàncies de poblacions veïnes. "Era una situació nova", evoca, que va moure la col·laboració espontània de moltes persones i professionals durant les "dues hores i mitja o tres de gran intensitat" que hi va haver, segons afegeix aquest veterà infermer. Després d'atendre les víctimes que havien pogut ser tretes de l'edifici, encara van haver de fer la inspecció ocular del lloc per comprovar que no hi havia ningú més. Entre els afectats hi havia Roberto Manrique, dirigent d'ACVOT i treballador d'Hipercor que era a la planta més directament malmesa en el moment de l'atemptat.