Exilis d’abans i exilis d’ara

En Sergi Barba va néixer a la mater­ni­tat d’Elna, bres­sol d’exi­li­ats, i l’Slo­bo­dan Minic tre­ba­llava a Ràdio Sara­jevo com a peri­o­dista cul­tu­ral quan el 1995 es va exi­liar a l’Escala. Ahir, al coll de la Man­re­lla, davant del monu­ment a Lluís Com­panys, van recor­dar el pas­sat comú “d’exi­liat”. Pas­sava el 1939 amb els repu­bli­cans, pas­sava el 1995 a la guerra de Bòsnia, i passa ara. Un total de 87 cami­nants van par­ti­ci­par ahir al matí en la Ruta de l’Exili per la Vajol, un tra­jecte de deu quilòmetres que es pot fer en tres hores, amb la qual la pla­ta­forma Stop Mare Mor­tum va voler fer dia­lo­gar pas­sat i pre­sent, segons va des­ta­car Car­les Dar­der, mem­bre de l’enti­tat. La pri­mera part del recor­re­gut, des de la Vajol fins a les Illes, en ter­ri­tori nord-català, és el mateix camí que van fer la set­mana del 3 de febrer del 1939 els pre­si­dents Manuel Azaña, Juan Negrín, Lluís Com­panys i mig milió de repu­bli­cans més. En aquest iti­ne­rari s’havien orga­nit­zat tres acci­ons de sen­si­bi­lit­zació, una de les quals, la xer­rada amb Sergi Barba i Slo­bo­dan Minic, amb la presència també de Jac­que­line Pai­rot, pre­si­denta de FFREE, asso­ci­ació de fills i filles de repu­bli­cans espa­nyols i infants de l’èxode. Enric Pujol, direc­tor del Mume, enti­tat col·labo­ra­dora, va donar valor a l’actu­a­li­tat dels exi­lis: “El Mume ana­litza els exi­lis pas­sats per inci­dir i expli­car el pre­sent; el fet que siguin d’actu­a­li­tat és l’evidència que són una cons­tant històrica; a par­tir d’aquí cal ela­bo­rar una peda­go­gia de la soli­da­ri­tat.”

Tot just sor­tir de la Vajol, en un bosc d’alzi­nes sure­res, els cami­nants es van topar amb la pri­mera acció. Una qua­ran­tena d’imat­ges pen­ja­des als arbres amb els noms i cognoms dels que han mort al Medi­ter­rani amb dife­rents armi­lles que aju­da­ven a con­tex­tu­a­lit­zar; una escena acom­pa­nyada amb el so del fune­ral de Sig­frid d’El Cap­ves­pre dels Déus, de Wag­ner. “Els cami­nants alen­tien el pas i es que­da­ven en silenci; era com entrar en un san­tu­ari”, asse­nyala Dar­der. La segona acció, més fes­tiva i símbol d’unió cul­tu­ral entre pobles, va ser la sar­dana con­junta ballada a l’hos­tal dels Tra­bu­cai­res, a Morellàs, un altre espai de la memòria, on Azaña, Negrín i Com­panys van esmor­zar una truita.

Des de l’orga­nit­zació es mos­tra­ven satis­fets de la jor­nada, que es va fer coin­ci­dint amb el Dia Mun­dial de les Per­so­nes Refu­gi­a­des, el 20 de juny. Així, con­si­de­ren que “el con­cepte ha arre­lat”. “Esperàvem arri­bar a 150 par­ti­ci­pants, tot i així ens agra­da­ria ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zar una marxa cada 20 de juny per com­me­mo­rar-ho i per no obli­dar. Ens agra­da­ria que fos la de la Vajol per l’acces­si­bi­li­tat.”