Política

EL Radar

Kissinger i la ‘realpolitik’

Defensa acostar Rússia a Europa i ancorar la Xina en l’ordre internacional

Ara que sembla ressuscitar la guerra freda i desplegar-se per l’est d’Europa un nou teló d’acer (Lavrov dixit), torna al primer pla mediàtic un personatge clau d’aquella època finalitzada fa tres dècades: Henry Kissinger, secretari d’estat dels EUA i conseller de seguretat nacional amb els presidents republicans Nixon i Ford durant la dècada dels 70 del segle passat. Als 99 anys, l’autor de Diplomacy acaba de publicar Leadership, un llibre sobre sis dirigents contemporanis que l’han inspirat (Thatcher, De Gaulle, Nixon, Lee Kwan Yew, Sadat i Adenauer).

Tot i haver promogut la distensió amb l’URSS i la històrica obertura amb la Xina de Mao, Kissinger és una figura qüestionada i controvertida pel seu paper en el conflicte del Vietnam i per la implicació de l’administració en què va servir en el cop d’estat del 1973 a Xile i en el suport a la guerra bruta de la junta militar argentina. Però, si ha reaparegut als mitjans darrerament, no ha estat a causa del nou llibre ni del seu passat, sinó per aclarir unes declaracions que van crear polèmica al fòrum de Davos, el maig passat, en què suggeria que calia negociar amb Putin i sacrificar part d’Ucraïna a canvi de garantir l’estabilitat global.

Les matisacions les va fer durant una entrevista telemàtica amb corresponsals estrangers a Londres. “Vaig dir simplement que la fi de la guerra d’Ucraïna s’ha de contemplar no només a través de mitjans militars, sinó també polítics” i va fer seves les paraules de Zelenski al Financial Times quan afirmava que “la qüestió del 7% del territori ocupat pels russos podrà ser objecte de negociacions futures”. “Això vaig dir, i no que Ucraïna hagi de cedir part de la seva sobirania a Rússia per conquerir la pau”. Kissinger acusa Occident de “poca sensibilitat” quan va fer sobrevolar la idea d’un ingrés ràpid d’Ucraïna a l’OTAN, un escenari que “preocupava” Putin, tot i que no justifica la seva agressió. El diplomàtic i geopolític nord-americà sosté que els occidentals s’han d’esforçar a comprendre “el punt de vista rus”, també quan s’acabi la guerra. Llavors, “el paper de Moscou haurà de ser reconsiderat”. “Rússia ha estat part d’Europa durant 500 anys, ha estat involucrada en totes les grans crisis i en alguna victòria de la història continental. Com a occidentals hem de pensar: és millor una Rússia que, amb tots els problemes que ha creat, sigui una extensió d’Europa, o una extensió d’Àsia a les fronteres d’Europa? Crec que és millor la primera opció.” Idèntic plantejament per a la Xina, rival que cal tenir “integrat en el sistema internacional”. “Un conflicte entre Washington i Pequín seria catastròfic des de tots els punts de vista”, assegura. I, com que “és impossible fer desaparèixer la Xina, cal un diàleg constant. No cal que estiguem d’acord en tot amb Pequín, però sí en un punt: evitar la guerra”. És el pragmatisme d’un exponent de la realpolitik.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.