Política

FRANCESC CANET I COMA

Exdiputat d'ERC al Congrés

“De lliçons sobre independència de nous conversos, només les justes”

Que faig classe a l’institut amb 68 anys? Ho faig perquè em crec útil perquè els correus d’alumnes i pares així m’ho indiquen
Manuel Marín em deia el 2005: “Tu ets boig! Per què vols plegar?” Em va convidar a dinar tres cops. Però no em va convèncer
Per on enfilem? Per la docència, per la política, pel periodisme?
La meva vida ha estat bàsicament vinculada directament a la docència. La resta va lligat amb aquesta decisió.
Fa 50 anys que es dedica a la docència. I continua a l’institut Ramon Muntaner!
Per guanyar-me les garrofes vaig començar amb 18 anys. Soc fill de masovers de Vilamalla; el meu pare, nascut a Garrigàs i la meva mare, a Vilamalla. A casa anàvem justos i no em podien pagar els estudis. Aquell any, amb el preuniversitari acabat, van fer una prova a l’Academia de Roses i la directora em va dir: “Ja pots començar demà.” Havia d’ensenyar llengua castellana. D’això fa 50 anys. No tenia cap títol. Jo preparava alumnes per anar-se a examinar a l’institut de Figueres.
Tants anys de docent i no ha tingut temps de cremar-se?
Jo disfruto fent classe. Quan t’adones que la majoria d’alumnes aprecien que els ensenyis la història d’una altra manera és una satisfacció. Estic constantment interessat a connectar amb els alumnes. Em crec útil perquè els correus d’alumnes i pares m’ho indiquen. Si la salut m’ho permet, vull ensenyar fins als 70. Una llei feta fa pocs anys permet que, any a any, puguis demanar de continuar. En aquests 50 anys he tingut descansos per diverses qüestions i potser per això no m’he cremat. Em sento ensenyant vocacional. La meva veritable vocació ha estat ensenyar. I he tingut més problemes amb alguns equips directius que amb els alumnes.
Com és la direcció d’un centre?
S’ha de tenir mà esquerra i tenir sentit comú i bones persones a l’equip directiu. S’ha de buscar sempre l’esperit de la norma i pensar que, de cara als companys, tu ets l’administració. Crec que vaig deixar una bona imatge com a director. L’experiència de director va ser força agradable fins al final. Quan es van canviar les regles del partit, a la mitja part ho vaig deixar, contràriament al que tenia ganes de fer.
Què va passar?
Els centres es qualifiquen per nivells de dificultat i una de les claus és la distribució social. L’administració va deixar de considerar l’institut Monturiol com un centre de màxima complexitat. El meu error va ser plegar. La meva dimissió havia de ser una pressió, però hi va haver qui ho va aprofitar per fer-se lloc. Però m’ho vaig empassar i no em vaig jubilar.
Com ha canviat l’alumnat en 50 anys?
Teníem abans de la pandèmia la millor generació d’alumnes des d’un punt de vista tècnic. Però és la generació a qui menys hem ensenyat a pensar. Els últims alumnes són boníssims tècnicament, però el llegir i escriure i comprendre s’ha perdut. Ara són d’un altre estil. Jo no diré mai que els d’abans eren millors. Cada generació té el que té i és fruit del seu context. Nosaltres llegíem molt millor però no sé si compreníem millor. I de maleducats també n’hi havia abans.
“Estudieu, estudieu”, dèiem fa trenta anys. I ara la millor generació acadèmicament parlant fa cua al Mercadona.
Sí. En part me’n sento responsable. Amando de Miguel deia que la universitat és una fàbrica d’aturats. És un error creure que tothom ha d’anar a la universitat. Els britànics, per exemple, sempre havien tingut numerus clausus en certes carreres, amb la qual cosa, per exemple, el nombre de veterinaris que hi havia al mercat no era superior a les necessitats del mercat, i quan hi havia un pic recorrien als de fora. És possible que ho féssim malament.
Com és que va acabar sent professor d’institut?
Em vaig treure les oposicions perquè la meva primera dona m’hi va matricular sense dir-m’ho. Estava fart de fer moltes hores a la concertada. Em van destinar el primer any a Granollers i després sempre més he estat al Ramon Muntaner de Figueres. Vaig viure com a director el 150 aniversari i el 175è. És l’institut més antic de Catalunya.
Per què va entrar, el 2002, en política?
Sempre m’havia interessat, però no m’havia atrevit mai a fer el pas. Els alumnes més grans em deien: “Se’t nota que ets d’ERC.” Jo els deia que no. Un dia vaig anar a veure un nounat a la clínica Santa Creu i allà una colla d’exalumnes em van acorralar i em van arrancar el sí per entrar a la política local. Vaig encapçalar la llista del 2003. No he estat mai un home de partit i no era militant. Vaig acceptar-ho perquè em va semblar que havia de dir que sí. Va ser un repte personal i, tot i que no militava, era el meu partit, perquè de partits independentistes en aquell moment no n’hi havia gaires. El resultat va ser espectacular, d’un vam passar a cinc. Armangué fregava la majoria absoluta i es va quedar sense.
No va pactar, d’entrada.
No. Els convergents, els del PP i els d’ERC no deixàvem que Armangué, del PSC, fes i desfés. A mig mandat em va cridar Armangué i em va proposar d’entendre’ns. Vaig acabar negociant acceptant una vicealcaldia i amb el repartiment d’àrees fet. Fins que vaig veure que no em trucava i vaig saber que negociava amb CDC, que finalment li va dir que no. Aquí vaig entendre què era la política. Em van pressionar molt a partir d’aquell moment. Jo ja era a Madrid.
Ja s’havia presentat de cap de llista per al Congrés i havia guanyat l’escó.
Després dels bons resultats a l’Ajuntament del 2002, en Josep Bargalló m’havia proposat ser cap dels serveis territorials d’Ensenyament. És l’única orgànica que m’han ofert. Estava disposat a acceptar-ho quan em van dir que era una bomba: la condició de Bargalló era que havia de deixar de ser regidor de Figueres. Vaig dir que no perquè tenia un compromís amb els meus electors. Això era a finals del 2003. El partit llavors em va oferir d’encapçalar la llista per Girona, tot i que em pensava que ho faria en Joan Puig, i ho vaig acceptar.
I els va anar bé.
ERC no havia tingut cap diputat de Girona des de la Segona República i en vam treure dos. Canet i Puig, cap a Madrid. Érem a Madrid el 2004 i, fruit de la meva mania de complir amb els compromisos, vaig veure que no podia fer gran cosa per Figueres, on encara era cap de l’oposició. Semblava possible llavors obtenir l’alcaldia en les següents eleccions i vaig plegar del Congrés. Manuel Marín, amb molts anys de vol, em va convidar tres cops per dinar per convence’m que no plegués. Em va dir que era boig. “Tu saps el que fas? N’hi ha molts d’aquests tres-cents que seieu al Congrés que donarien la vida per tenir un seient aquí. I tu, que el tens, te’n vas. Ets boig”, em va dir. I no em va convèncer. L’octubre del 2006 vaig plegar i vaig tornar a l’ensenyament. En les següents vam augmentar d’un (6), en Santi Vila en va fer 7 i el PSC, amb Casellas, va passar de 9 a 5. Casellas em va proposar fer-me alcalde sense entrar al govern a canvi que el PSC i ERC no fessin un pacte per partir-se el mandat Juli Fernández i Sergi Sabrià. Jo no deixo a l’estacada. El meu partit no em va deixar pactar amb CDC i fer alcalde Santi Vila com havíem pactat prèviament ell i jo. Vaig començar a l’oposició. Al final, en aquell mandat vaig acabar pactant amb Santi Vila.
Poc després va rebre una mala notícia.
Sí. En una visita rutinària em van fer una revisió d’oïda i, després de fer-me un TAC, em van detectar tres meningiomes. Vaig estar una setmana donant voltes sobre qui m’operava i l’octubre del 2007 em van operar per primer cop. Recordo d’aquella època que en Joan Puigcercós em va venir a veure a l’hospital perquè “els fes un favor”. En Tardà i en Puig portaven una línia que no agradava al partit i em va demanar que em tornés a presentar de cap de llista el 2008. Em va convèncer. Poc després començava la campanya. En Puig, en concret, va fer una campanya ignominiosa demanant que no em votessin perquè no podia ser que “un senyor que ha abandonat les seves funcions” tornés a ser candidat. Vaig ser candidat i vam conservar, pel pèls, un diputat. Ja havia après que aquest cop no havia de plegar.
El 2011, els sis regidors a l’Ajuntament de Figueres es van reduir a dos.
Sí, hi vaig pagar un preu molt elevat. No es va analitzar el context. Aquell 2011, a Girona ERC no va treure cap regidor, ni a Sabadell ni a Terrassa. Les úniques resistències van ser a Olot, amb dos, i Figueres, amb dos. A Figueres em vaig sentir molt maltractat pel partit. Però vaig plegar de regidor quan jo ho vaig decidir. El setembre del 2012 vaig deixar la política. Acabava de ser avi per primer cop.
Com es veu la política des de la grada?
Jo ara seria capaç de fer de traductor. Podria fer allò de “Ha dit això però volia dir allò altre”. No sé si els polítics es veuen. Els meus errors jo els sé: no hauria d’haver plegat del Congrés i no hauria d’haver plegat de director. Actuar impulsivament no m’ha anat bé. Tots els polítics haurien de ser més autocrítics.
Posi el traductor en marxa: què vol dir taula de diàleg?
La taula de diàleg és ara mateix un instrument necessari, tot i que segurament serà inútil. És la manera de no trencar ponts i guanyar temps.
Què pensa del lamentable espectacle de l’independentisme?
La fe dels nous conversos. Hi ha gent que fa deu anys no volien sentir parlar d’independència i ara parlen de desobeir. Però no diuen com. Diuen que la taula de diàleg és una renúncia. Probablement. Però què més es pot fer ara mateix? Ni els de la CUP han trobat la solució! La tornada de Gabriel potser és una manera d’admetre que l’exili va ser un error. Sabem que la justícia és injusta, que la guerra judicial existeix... De lliçons sobre independència de nous conversos, només les justes. ERC ara juga les seves cartes, ja no té un paper marginal a Madrid.
El seu tercer vessant és el de periodista.
Vaig acabar a la docència per accident. Però un cop hi vaig arribar me’n vaig enamorar. Jo volia ser periodista, però no em podia permetre anar a Barcelona a estudiar, els meus pares no m’ho podien pagar. Amb els calés que feia ensenyant vaig poder anar a estudiar al Col·legi Universitari, embrió de la UdG. Feien classes de nit i això em permetia poder treballar i pagar-me els estudis. Per això vaig aparcar el periodisme. Soc un periodista frustrat que va descobrir l’ensenyament. Es pot comunicar també des de l’ensenyament.
I el 1992 descobreix el periodisme esportiu.
En Joan Ferrerós va fitxar Rafael Pascuet per a l’institut. Va ser ell qui em va demanar si volia treballar als Jocs Olímpics. Era a l’estiu. Primer em va oferir l’edició de resultats de natació. El vaig convèncer que no. Em va fer subdirector de comunicació de la subseu de Sabadell i, a la fase final, em vaig incorporar al Camp Nou com a responsable d’edició de resultats. Hi érem amb en Ramon Miravitlles, l’Antoni Bassas i altra gent. Em va abocar al periodisme esportiu. Va ser una experiència molt gran.
La Unió [Esportiva Figueres] va estar a punt de pujar aquell any.
Sí, i jo ja feia col·laboracions a la ràdio amb en Jaume Serra i en Josep Puigbert. Vaig comentar partits amb en Josep Puigbert a la ràdio fins que el Figueres va baixar i em van demanar que radiés partits per a Ràdio Vilafant. Sent diputat a Madrid vaig donar molts partits de futbol del Figueres a segona B. Vaig fer quatre temporades. El dilluns comentàvem amb els alumnes com havia cantat els gols. Un diputat fent partits per ràdio no era el més estrany: al País Basc em vaig trobar capellans fent de locutors. També col·laborava amb la Televisió de Figueres i amb El Punt. Sé explicar el que passa i tinc un sentit acurat del que és just.

Docent per accident

Francesc Canet i Coma (Figueres, 1954) es defineix com a “docent per accident”. “Soc un periodista frustrat que va descobrir l’ensenyament”, assegura. És llicenciat en geografia i història per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor d’ensenyament secundari des del 1979 i catedràtic d’història de l’INS Ramon Muntaner de Figueres des del 1993. Com a periodista d’opinió, ha col·laborat amb El Punt, el ‘Setmanari de l’Alt Empordà’, el ‘Diari de Girona’, ‘Hora Nova’ i ‘L’Empordà Federal’. En la faceta de periodista esportiu ha treballat a la Cadena SER, a Ràdio Vilafant i a El Punt. Va ser cap de premsa adjunt de futbol, en els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. Va caure en la política el 2003 i va ser regidor de Figueres del 2003 al 2012 (el 2010 i el 2011, vicealcalde). Diputat al Congrés el 2004 i el 2008, va plegar el 2006 per intentar ser alcalde.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.