Guerra fratricida al centre
A l’altra banda de la coalició que lidera les enquestes, la de l’extrema dreta, no han sabut sumar les forces
Renzi i Calenda formen el tercer pol, que fa campanya atacant els demòcrates i suavitzant la figura de Meloni
Una de les poques certeses invariables en la volàtil política italiana, a part de l’aparença de Silvio Berlusconi, és que la coalició entre l’extrema dreta i l’ex Cavaliere és la favorita en les enquestes des de fa més de tres anys. Primer liderada per Matteo Salvini, després per Giorgia Meloni. Tot aquest temps, però, ha estat insuficient perquè els adversaris unissin forces per intentar derrotar l’extrema dreta. A la pràctica, s’han limitat a xutar la pilota de les eleccions endavant, per endarrerir el moment de la, en teoria, prevista derrota. L’actual llei electoral, pactada entre Matteo Renzi i Berlusconi –cap de files de Força Itàlia–, està dissenyada per perpetuar el bipartidisme, i per això fa pràcticament necessari presentar-se en coalició.
Per ser justos, no es pot dir que Enrico Letta, el secretari del Partit Demòcrata (PD), no hagi intentat enteses àmplies. Ell, que és de tarannà conciliador i que, sobretot, ve de la Democràcia Cristiana, no fa escarafalls als pactes. Va allargar la mà a l’Esquerra-Verds (que han acceptat), als 5 Estrelles, i ho ha fet també a la galàxia de nous petits partits de centre i centredreta, amb Acció de Carlo Calenda al capdavant.
Com ja li va passar quan Matteo Renzi li va robar la cadira de primer ministre, però, Letta sol acabar fent el paper d’un benintencionat a qui li aixequen la camisa. Els 5 Estrelles s’han aprofitat del pacte amb els demòcrates allà on no tenien res a pelar i, a la resta de llocs, com al sud, els han deixat penjats.
El cas de Calenda és més cridaner i tot. Aquest dirigent d’empresa que ha sigut viceministre i ministre de Desenvolupament Econòmic de Letta, Renzi i Paolo Gentiloni, i que s’ha creat un partit a mida, va acceptar l’oferta de pacte d’Enrico Letta.
Això li va donar molta visibilitat: tots els mitjans en parlaven i els votants van assabentar-se que existia el seu partit liberal. Quan ja havia aconseguit prou popularitat, però, i després d’haver mig humiliat Letta fent-li acceptar les seves condicions, es va fer enrere. Per acabar-ho d’arreglar, es va llançar als braços de Renzi, el director entre bastidors de bona part de les maniobres polítiques dels últims anys.
Calenda i Renzi es fan dir el tercer pol. La seva campanya consisteix a atacar el Partit Demòcrata i desdemonitzar Meloni, a qui veuen guanyadora. Així, si Letta diu que hi ha una emergència democràtica perquè els hereus del feixisme són a un pas de guanyar, Calenda respon: “L’única veritable emergència democràtica és aquesta”, referint-se a una notícia sobre mals resultats escolars.
Renzi, per la seva banda, repeteix que Meloni no té relació amb el feixisme. Ves que això del tercer pol no vulgui dir tenir les mans lliures per poder pactar a banda i banda.
