L’altra justícia

Europa no ha comprat el relat judicial de l’Estat espanyol contra l’independentisme, tant l’exiliat com el processat a l’Estat. Els esforços del jutge Llarena per reclamar els exiliats per rebel·lió i sedició han fracassat, de moment, tot i que la batalla judicial està encara per resoldre, perquè la denegació belga de l’extradició de Lluís Puig s’ha de tornar a jutjar i les de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí resten pendents de la resolució de les prejudicials a l’euroordre presentades per Espanya.

El primer i gran embat, o ensurt, el va protagonitzar Puigdemont, en ser detingut a Alemanya el 2018. Després d’uns dies empresonat a Neumünster, la justícia alemanya va descartar el delicte de rebel·lió i només s’avenia a extradir-lo per malversació, fet que implicaria per a Espanya reconèixer la inexactitud de l’acusació sobre el govern del 1-O. La impunitat que el càrrec d’eurodiputat per Junts ofereix als tres exiliats els ha permès desplaçar-se per Europa, i participar en actes a la Catalunya del Nord, per exemple. Això sí, una segona detenció a Sardenya del president, el 2021 –resolta també amb llibertat–, va posar de manifest que Espanya no havia retirat l’euroordre malgrat que no se n’ha resolt encara la legalitat. Prèviament, Escòcia havia arxivat la petició sobre Ponsatí en mudar-se a Bèlgica. Prop d’una desena d’estats han informat ja el Suprem espanyol que no detindrien Puigdemont perquè interpreten que el referèndum no va ser violent sinó una votació pacífica i en cap cas una rebel·lió, un delicte que la majoria de justícies europees circumscriuen a l’edat mitjana.

Però la “batalla jurídica final”, com l’anomena l’advocat dels exiliats a Brussel·les, Gonzalo Boye, resta pendent i es jugarà en el Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Haurà de decidir sobre la viabilitat de les tres euroordres que Bèlgica va deixar en suspens per la immunitat europarlamentària i sobre l’extradició de Puig. Aquesta última petició d’entrega és l’única que s’ha arribat a resoldre i descartar en no ser Puig eurodiputat. La qüestió semblava definitiva el 2021, quan els magistrats belgues van rebutjar entregar-lo a l’Estat, però el cas es podria haver de tornar a revisar a instàncies de Llarena i perquè l’advocat general de la UE va donar suport a l’Estat en la vista del juliol passat. Va ser el primer revés europeu per a l’exili. Puig no té immunitat i, en cas que ho consideri, Llarena podria emetre una nova euroordre si el TJUE conclou que la justícia belga va rebutjar l’extradició amb criteris que contravenen els fixats pel tribunal europeu. Si el TJUE ratifica la posició de l’advocat general i Llarena emet una nova euroordre contra Puig, el procés per decidir l’entrega de l’exconseller tornaria a la casella de sortida i Bèlgica hauria de tornar a estudiar-la. El cas serà com l’avantsala del que es trobaran els tres eurodiputats.

A hores d’ara, el futur de Puigdemont, Comín, Ponsatí i Puig depèn de dues decisions: la resposta definitiva del TJUE als dubtes de Llarena sobre l’abast de les euroordres emeses pel delicte de sedició i el cas de la protecció parlamentària. La immunitat s’endevina clau, perquè afecta de manera directa el procés d’extradició. Mentre el TJUE no resolgui definitivament els criteris per denegar les euroordres i no prengui una decisió definitiva sobre la protecció parlamentària, no es podran resoldre les euroordres contra els tres eurodiputats.

Aquest entrellat no afecta l’exiliada a Suïssa Marta Rovira, encara acusada de rebel·lió, però sobre qui no hi ha cap ordre de detenció internacional i el paper de la qual figura com a secundari en la sentència del 1-O. Per al seu cas, seria clau la reforma del delicte de sedició en el Codi Penal. L’advocat Íñigo Iruín, valedor del retorn de Meritxell Serret i Anna Gabriel –pendents de judici per desobediència–, s’ha incorporat a l’equip jurídic de Rovira per buscar una solució pactada.

La persecució judicial espanyola i, sobretot, el tractament als presos polítics sí que ha estat objecte de queixa, alerta i advertència contra l’Estat per part de diversos observatoris, comitès, grups de treball per la pau i els drets humans i tota mena d’entitats internacionals. Els més significatius, el comitè de drets humans del Consell d’Europa, el mateix Consell d’Europa, el Comitè d’Estudi de Presos Polítics dels Estats Units i el de l’ONU. Tots han lamentat la laminació dels drets dels diputats presos i el fet que l’Estat els impedís exercir el seu dret polític, i els dels seus electors, tant en el Parlament, com en el Congrés i el Parlament d’Europa. Els informes figuren entre la documentació de què ja disposa el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que va rebre els recursos de tots els presos polítics un cop el TC espanyol els va desestimar el recurs a les condemnes i van esgotar la via judicial estatal. L’advocat Andreu van den Eynde resumia el cas assegurant que tenen sobre la taula “una causa política contra el moviment independentista”.

La justícia estatal sí que va absoldre el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, i quatre membres més de la cúpula del cos durant l’1-O. Han estat els únics alts càrrecs de la Generalitat absolts, tot i que se’ls acusava dels mateixos delictes que els membres del govern.

Resten pendents de judici al TSJC una trentena d’alts càrrecs del 2017, amb Lluís Salvador i Josep Maria Jové al capdavant. El seu cas s’ha empantanat al jutjat de Barcelona que els va processar.