La mala justícia

L’octubre del 2017, després que les porres no aconseguissin doblegar la força de la gent ni impedir la celebració del referèndum, la maquinària de l’Estat va prémer l’accelerador en la seva estratègia de judicialitzar el conflicte. Les togues es posaven obertament al servei dels interessos espanyols. El dia 16, la jutgessa Carmen Lamela va enviar els llavors líders d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional de Catalunya, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, a la presó madrilenya de Soto del Real, acusats de sedició per les concentracions del setembre davant de la seu de la conselleria d’Economia. L’estupefacció ciutadana va ser enorme: com podien empresonar dos activistes que el que havien fet era precisament desconvocar les concentracions? Manifestacions multitudinàries, tot tipus de mostres de solidaritat i gran ressò mediàtic van ser el preludi del que vindria dues setmanes després. Més de mig govern català –Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carles Mundó, Meritxell Borràs, Josep Rull, Jordi Turull i Santi Vila– van passar a presó preventiva després de presentar-se a declarar (Vila va sortir-ne l’endemà amb una fiança de 50.000 euros). La jutgessa Lamela també va dictar una ordre europea de detenció per al president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín, Lluís Puig, Meritxell Serret i Clara Ponsatí, que havien marxat a l’exili. El mateix mes de novembre el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena va assumir la causa que se seguia a l’Audiencia Nacional i la va sumar a la que ell instruïa contra la mesa del Parlament, en un sol cas. Al març, Llarena va ordenar la presó preventiva de Carme Forcadell, i també va fer tornar a la presó Romeva, Rull, Turull i Bassa (que n’havien sortir en llibertat provisional), mentre reactivada les euroordres contra els exiliats. La instrucció del sumari, que també va incloure la imputació de Marta Rovira, Anna Gabriel (totes dues exiliades) i Mireia Boya, no es va tancar fins a l’octubre del 2018. Es va tornar a separar en dues causes per poder jutjar els empresonats al marge dels exiliats, i poc després es va conèixer la petició de la fiscalia: penes de presó molt dures, entre 25 i 16 anys per als presos polítics i set anys per als consellers (Mundó, Borràs i Vila) que estaven en llibertat. El judici no va començar a la sala segona del Tribunal Suprem fins quatre mesos després, el febrer del 2019. Un judici presidit per Manuel Marchena, el magistrat que, tal com havia dit en un missatge de WhatsApp el senador del PP Ignacio Cosidó, permetria als populars controlar la sala i, per tant, el destí dels presos polítics, “per la porta del darrere”. Potser per aquesta polèmica, o simplement per voler quedar bé davant les càmeres, Marchena va intentar mantenir la pulcritud de les formes –“con sumo agrado”– durant les 52 sessions que va durar. Dir que el judici va ser surrealista és quedar-se curt. Des del Fairy que segons el delegat del govern a Girona, Enric Millo, els votants havien llançat als peus de policies i guàrdies civils per fer-los caure i prendre mal, fins a les mentides i contradiccions de qui va ser el màxim responsable de l’actuació policial, el coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos. Aquest comandament va dir textualment davant del tribunal, sense immutar-se, que durant l’1-O “per part de les forces i cossos de seguretat no hi va haver cap càrrega policial”. També van ser al·lucinants la declaració del tinent coronel Daniel Baena, que va fer la majoria dels atestats en què es van basar les acusacions i que constantment va parlar de “clima insurreccional”. Ves per on, Marchena no va deixar que la declaració de Baena fos confrontada per la multitud de vídeos que hi ha enregistrats desmentint-lo. Ara bé, el premi a la millor interpretació se’l van endur, ex aequo, Mariano Rajoy i Juan Ignacio Zoido, el president del govern espanyol i el ministre de l’Interior el 2017. Tots dos es van espolsar les puces de damunt, desvinculant-se de les batusses i dient que ells no tenien res a veure amb l’operació policial. Després del judici, si algú confiava en un final si no feliç com a mínim poc tràgic, la sentència que es va fer pública el 14 d’octubre del 2019 va ser un bany de realitat: penes que anaven dels tretze anys de Junqueras als nou dels Jordis. Va caure l’acusació de rebel·lió però la de sedició va ser suficient per mantenir el relat i aplicar un càstig exemplar contra l’independentisme. La reacció va ser contundent, els joves van donar la cara en el que ja es coneix com a “batalla d’Urquinaona”. També va aparèixer en escena el Tsunami Democràtic, convocant a ocupar l’aeroport i a tallar la frontera de la Jonquera. Protestes que al seu torn han continuant generant acusacions i més repressió judicial. Una repressió que l’indult acordat pel govern de Pedro Sánchez l’any passat no pot encobrir.