De l’exili a la restitució

Tot i que va lli­cen­ciar-se en ciències polítiques, Merit­xell Ser­ret i Aleu (Vall­fo­gona de Bala­guer, 1975) és una filla del procés sobi­ra­nista que no havia pen­sat pas dedi­car-se a la política. Pro­vi­nent d’una família rama­dera, va tre­ba­llar molt temps a la ja extinta Fun­dació del Món Rural, i va ser en aquesta època, no fa ni deu anys, que es va impli­car en acci­ons de l’Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC), pri­mer, i després va aga­far galons al secre­ta­riat com a coor­di­na­dora d’incidència política. De caràcter reser­vat, to i for­mes pau­sa­des però gran fer­mesa i inte­gri­tat en les deci­si­ons, la seva vida es va acce­le­rar quan Oriol Jun­que­ras la va anar a bus­car el gener del 2016 per ser la pri­mera con­se­llera d’Agri­cul­tura, Rama­de­ria, Pesca i Ali­men­tació. Va estar en el càrrec fins que l’octu­bre del 2017 va ser des­tituïda amb l’apli­cació del 155. Exi­li­ada a Bèlgica amb mig govern, Ser­ret es va esta­blir a Brus­sel·les, on el juny del 2018 va ser nome­nada dele­gada davant la UE pel con­se­ller Ernest Mara­gall, durant la pre­sidència de Quim Torra. Tres anys i mig després de mar­xar, a les albors d’aquesta legis­la­tura, Ser­ret va entrar a última hora a les llis­tes d’ERC a Lleida en el lloc de l’inha­bi­li­tat excon­se­ller Ber­nat Soler. Lla­vors va pren­dre una altra decisió clau que feia temps que li pas­sava pel cap: tor­nar, donat els llimbs jurídics en què estava el seu cas, a risc d’anar a la presó. Es va pre­sen­tar al Suprem i al final només li ha impu­tat deso­bediència, delicte pel qual serà jut­jada aviat al TSJC, que podria inha­bi­li­tar-la. Entre­tant, ha gua­nyat pes a ERC com a dipu­tada i por­ta­veu adjunta al Par­la­ment, on pre­si­deix la comissió d’inves­ti­gació de Pega­sus i era por­ta­veu en la d’Acció Exte­rior, per con­tro­lar un Depar­ta­ment que ara assu­mirà ella per ser així la pri­mera con­se­llera res­tituïda. Un detall gens menor que també envia un mis­satge a la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal: la repressió no ha aca­bat.