Política

JOSÉ ANTONIO COTO

EX-DIPUTAT DEL PP

“S’hauria d’haver intervingut abans per no fer el 9-N”

Soc catalanoparlant, i considero que la llengua és una gran riquesa... Això no pot ser un motiu de separació, al contrari
Costa molt que les empreses reconeguin les habilitats que pot haver adquirit algú que s’ha dedicat a la política

El de José Antonio Coto és un cas en certa manera peculiar dins la política parlamentària catalana, ja que hi va entrar molt jove –24 anys– provinent de l’empresa privada, per estar-hi relativament poc temps –cinc anys– per reincorporar-se a la seva activitat laboral. I allà continua.

L’alta política és una activitat que atrapa, però vostè hi va tenir un pas més aviat fugaç i quan era jove. La suma el fa sentir-se una ‘rara avis’ en aquest món?
Una mica potser sí, i d’això me’n vaig adonar el dia que vaig anar a parlar amb l’interventor del Parlament per demanar que em fes els papers per reincorporar-me a la consultora on treballava i on estava en període d’excedència. Ell mateix em va confessar que, casos com el meu, no eren en absolut freqüents, ja que només n’havia vist un o dos. I és un fet que em va sorprendre. No m’ho esperava. També he de dir, però, que el fet que jo tingués un entorn laboral fora de la política va fer que molta gent, també d’altres partits, ho valorés com un fet positiu i m’ho fessin saber, perquè justament no és el més habitual.
Podríem dir, doncs, que el seu acostament a la política va ser més circumstancial que vocacional?
La política m’agrada molt, i la segueixo des de molt a prop des de sempre. Ja des de jove tenia clar que és un món on volia ser-hi. Abans d’entrar-hi, però, també tenia clar que, si ho feia, no seria ni de bon tros per dedicar-m’hi tota la vida. Sempre he tingut molt presents referents de casos com el de Josep Piqué, Abel Matutes o Lluís Recoder, que han fet el trànsit de la política a l’empresa privada. A casa, a més, sempre ha estat molt instaurat el missatge que la política no podia ser la meva feina. Per tant, i tot i que em vaig afiliar a les joventuts del PP als 16 anys i vaig ser diputat ja als 24, la de ser una activitat transitòria és una idea que sempre he tingut molt incorporada. Dit tot això, sí que he de dir que sí que tinc vocació, ja que la política, insisteixo, m’agrada molt.
Des d’aquesta experiència personal, considera que un dels mals de la política és que s’hagi convertit en un ‘modus vivendi’ i això condicioni l’actitud, i els discursos, d’alguns dels que la practiquen?
Sobre això caldria fer un matís. Ja han passat set anys des que vaig deixar el Parlament, i en aquest temps m’he adonat que des de l’empresa privada no es valora prou els que es dediquen a la política, que és una activitat que també implica unes habilitats a l’hora de comunicar, saber negociar o tenir un coneixement del funcionament del sector públic. Dit això, no es pot generalitzar perquè també hi ha polítics que estan molt preparats per treballar fora, però entren en la roda que genera la mateixa política i no n’acaben sortint fins molt tard per múltiples circumstàncies.
L’ha penalitzat professionalment?
Estar al Parlament va suposar un tall en la meva tasca professional. I això es nota. És cert que jo vaig seguir formant-me perquè sabia que, tard o d’hora, havia de tornar a la meva feina. Parlant més en general, sí que penalitza un pèl pel que deia abans, ja que costa molt que les empreses reconeguin les habilitats que pot haver adquirit algú que es dedica a la política. Però si has treballat anteriorment, i estàs ben format, això és menor.
La pregunta era un punt més malèvola, ho reconec, i anava més en la línia de si l’ha perjudicat que se l’identifiqui ideològicament, en el seu cas amb el PP.
Mai t’ho diuen, perquè l’Estat espanyol és un país on no es pot discriminar per raó ideològica, però estic segur que pot haver passat. També he de dir, però, que m’he trobat en la situació just al contrari, en què gent m’ha preguntat per aquella etapa i què vaig fer o deixar de fer.
Vostè va estar al Parlament en una etapa, del 2010 al 2015, en què el procés començava a agafar velocitat de creuer. En aquell moment es podia intuir la seva evolució posterior?
D’entrada el que puc dir és que vaig tenir sort de no ser-hi després [riu]. Fora bromes, sí que es pot dir que en aquell període l’independentisme ja feia un discurs de no retorn, i anaven directes cap on volien anar. Sincerament, jo creia que no durien de manera efectiva els seus plantejaments, perquè no ho veia factible en un estat democràtic de la Unió Europea com és l’espanyol. Però els dirigents independentistes no es cansaven de repetir, ja aleshores, que anaven per aquest camí. S’intuïa un xoc de trens, tot i que també he de dir que jo era dels que ja creien que tot allò acabaria on som ara mateix, amb una implosió i una reconversió del discurs independentista assumint que tot allò no duia enlloc. I en certa manera és el que està fent ara Pere Aragonès, malgrat que hi ha un segment de l’electorat que continua caldejat, i pressiona i obliga a fer uns discursos o promeses que ja queda clar que no tenen recorregut.
M’està dient que el Pere Aragonès president, i que vostè coneix bé, està optant per una via de replegament?
Un cop Junts ha sortit del govern, Aragonès té un nou camí per poder recórrer perquè ja no està lligat per cap pacte. I això li obre més ventall de possibilitats.
Es podia preveure que tot allò podia acabar amb una part d’un govern a la presó?
Si llegeixes què diu el Codi Penal i ho contraposes amb els fets en si, veus que aquells fets podien ser constitutius de penes de presó. La Constitució Espanyola és molt clara respecte a com s’ha de reformar, i del que estem parlant és d’una manera de reformar-la per una via il·legal. I tot això es va advertir, i no només un cop. Recordo imatges de consellers de l’època tallant documents judicials que els advertien del que estaven fent i què els podia passar. I no només això, va haver-hi membres d’aquell executiu, curiosament tots juristes, que van decidir marxar veient com anava tot, i altres van posar els seus béns a nom de la seva dona, fet que indica que tots sabien què els podia arribar a passar.
Des de la perspectiva d’algú que defensa el que defensa vostè, potser en aquells anys previs al 2017 era el moment d’intervenir políticament en el conflicte i no mirar-s’ho com essencialment va fer Rajoy?
Rajoy va intentar que la cosa no anés a més, ja que era conscient que Catalunya és una comunitat autònoma molt important i un problema així deteriorava l’imatge de tot l’Estat. Va voler guanyar temps, amb la teoria que això temperaria les coses. I no va passar. De fet, políticament no va intervenir fins a l’aplicació del 155, que cal recordar que va ser pactat amb el PSOE i Cs i per convocar eleccions de manera automàtica. I jo crec que, políticament, s’hauria hagut d’actuar abans.
En quina línia?
S’hauria d’haver intervingut abans per no fer el 9-N, ja que això va generar una sensació de certa impunitat entre els seus impulsors que va fer que, després, les conseqüències fossin molt pitjors. I parlo sempre des d’una intervenció exclusivament política que hauria evitat també l’1-O, que va ser un moment que va sotmetre a tensió i fracturar la societat catalana. Tot i això el que sí que es pot dir és que, passats uns anys, el govern d’Espanya de l’època va aconseguir que l’Estat no es desintegrés, que era el seu gran objectiu. I mai no sabrem si això hauria passat si s’hagués fet alguna altra cosa o s’hagués fet diferent. A més, també s’han pogut desmuntar algunes de les promeses que es van fer aleshores, i que el temps ha posat al seu lloc. Gabriel Rufián, per exemple, va assegurar que només s’estaria 18 mesos al Congrés, i després s’ha demostrat que els seus són els 18 mesos més llargs de la història; Artur Mas també va dir que cap banc marxaria de Catalunya i ho van fer els dos principals i tampoc es va produir cap dels reconeixements internacionals que es van anunciar.
Malgrat que s’hagi aconseguit aquest propòsit de preservar la unitat de l’Estat, aquí hi ha un conflicte molt viu, no creu?
Hi ha una part de la societat catalana que és independentista, i això és un fet, com passa a altres punts de l’Estat i a altres països europeus o, fins i tot, als Estats Units. És un problema històric dels estats nació. Jo crec que per a un català, en tant que espanyol, no hi ha alternativa a pertànyer a Espanya, i cal fer pedagogia en aquesta línia. L’encaix és bastant adequat, amb institucions pròpies, un alt grau de competències a gestionar, i una diversitat lingüística i cultural reconeguda. Cal fer veure que junts farem més que separats i reforçar el sentiment de pertinença comú. I també cal trencar la idea que amb més autogovern les coses van sempre millor, ja que, ara mateix, paguem més impostos que ningú i l’intervencionisme és brutal.
Però el sentiment és un factor clau del conflicte, en la línia que molts catalans, potser, estan senzillament farts per haver-se de justificar tot el dia pel sol fet de voler ser-ho.
A diferència del Regne Unit, per exemple, la religió no és un element clau del conflicte. Tampoc ho és l’ètnic i, a més, existeixen uns forts lligams familiars entre Catalunya i la resta de l’Estat per fenòmens com ara la immigració interna. Per tot això, l’independentisme va haver de falcar el seu discurs per créixer en un greuge econòmic, que és un relat molt susceptible a la manipulació. Només cal veure com ha acabat la Gran Bretanya i el Brexit. Després van venir les infraestructures, amb la queixa que no en tenim prou quan tenim les quatre capitals de província connectades en alta velocitat a diferència d’altres indrets que, per arribar en tren a Madrid, triguen una eternitat.
I el maltractament a la llengua?
Jo soc catalanoparlant, i considero que la llengua és una gran riquesa d’un país. És un fet que suma i quina gran sort que tenim els catalans, a diferència dels madrilenys, de tenir una llengua pròpia. Això no pot ser un motiu de separació, al contrari, i més quan tenim un idioma comú com és el castellà.
En els darrers anys també ha canviat, i no pas poc, la configuració de l’espai del centredreta espanyol, on al PP li ha sortit competència. Com veu aquest fenomen des de la barrera?
Com tots els espais polítics, el centredreta efectivament ha patit aquest procés de reconfiguració que es va iniciar ja el 2005 amb el naixement de Ciutadans. Sí que veig que el PP ha tingut problemes i crisis greus, de corrupció en el seu moment o de lideratge amb Casado, però ha aconseguit mantenir-se com el partit hegemònic d’aquest espai. És bo que hi segueixi havent dos partits, un de centredreta i l’altre de centreesquerra, que segueixin sent l’eix central de la política espanyola per no polaritzar-nos. Cal no perdre de vista que aquests dos partits representen l’herència dels qui van pilotar la Transició espanyola, un període en què les coses ens han anat relativament, malgrat que hi ha hagut problemes i hem passat moments complicats.
Per tant dedueixo que, apel·lant a aquesta moderació, no es deu sentir gaire còmode quan el PP mira de competir en discurs amb Vox.
A l’esquerra hem vist com creixia un partit a l’extrem del PSOE com ha estat Podem, i a la dreta això s’ha replicat amb Vox. En general, els populismes, i a Catalunya l’independentisme ho és, plantegen solucions fàcils o simples a problemes que són complicats. I això no va així. Només cal veure què ha passat a Barcelona, on Ada Colau va prometre poc menys que regalaria els pisos, i en vuit anys el que ha passat és que els preus no han parat de pujar. Cal realisme. I sinceritat.
I moderació, dirà ara.
Exacte, i dir la veritat, explicar que estem en un moment global i les coses no es poden canviar d’avui per demà. També és molt important, molt, no polaritzar i posar en relleu els consensos.

Un perfil econòmic

Nascut a Figueres el 8 de febrer del 1986, José Antonio Coto ha estat un dels diputats més joves –24 anys– en ocupar un escó a l’hemicicle, a la bancada del PP per ser més exactes entre els anys 2010 i 2015. Llicenciat en economia per la UB, i format també a IESE, ha treballat com a auditor i consultor en diverses empreses, i actualment ocupa un càrrec directiu en una gestora d’actius immobiliaris. En l’esfera política, ha estat president de Noves Generacions a la demarcació de Barcelona entre el 2005 i el 2007, conseller del PP al districte de Ciutat Vella 2005-2010 i president de les joventuts del Partit Popular a Catalunya des del 2007 i fins al 2017. Li encanta estar amb la família –està casat i té dos fills–, llegir, viatjar, córrer, esquiar, sobretot a la Val d’Aran, i anar a la platja a Sant Martí d’Empúries.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia