“Si et mires Banyoles avui, és igual que fa setze anys”

Jo la faig servir força per anar a Barcelona, sobretot des que estic al Parlament. En vides anteriors, entre el 2007 i el 2013 em vaig tornar a posar a estudiar en una excedència, i baixava al principi en cotxe i vaig acabar en Teisa, perquè per aparcar era un drama. Almenys des de Banyoles el transport públic està ben resolt. Inclús algun dia he baixat en tren.

Vull remarcar que, dels actuals cinc regidors al grup d’Esquerra tots seguirem, però no vol dir que repetim posició. Quan vam plantejar el projecte el 2019 ja vam pensar que havia de ser a molt llarg termini. Un dels hàndicaps d’Esquerra era presentar un candidat diferents cada quatre anys. Hem consolidat un bon grup de treball, es tractaria d’incorporar una o dues persones en aquests deu primers.

Toquem de peus a terra, la majoria absoluta és molt difícil. Em penso que l’alcalde actual n’ha fet dues, i la darrera per molts vots, i nosaltres, una el 2007. És l’objectiu, però penso que les majories absolutes, i he estat en una de govern i en una d’oposició, no són bones. Cal un govern còmode.

El fet d’haver d’aconseguir uns vots per tirar endavant qualsevol modificació de crèdit o un projecte nou, t’obliga a parlar-ne. Amb majoria absoluta tires pel dret com una piconadora, ja que no necessites els vots d’algú. Parlar és la part més important de la política.

De fet el projecte d’Esquerra Republicana, perquè m’agrada més parlar de projecte que de programa, ve de lluny. Hi vaig treballar el 1999, quan em vaig presentar per primer cop. I ja era un projecte que ja hi portaven treballant de més temps. El posem al dia cada quatre anys.

L’habitatge, l’energia, la mobilitat, la vida associativa i cultural, l’espai públic, els residus, la promoció econòmica (indústria digital, turisme cultural, de natura i esport)… I és una obsessió meva el tema dels joves. I quan parlem de joves, ja no parlem de polítiques expresses per a joves, sinó que, en totes les polítiques que volem fer, hi ha d’haver una perspectiva juvenil. A la llista intentem rebaixar la mitjana d’edat. El 1999 jo tenia 29 anys i ara en tinc 52. Volem recollir la perspectiva de jove en totes les polítiques. De fet, un jove m’haurà de rellevar a mi.

Com un titular: l’habitatge és un problema arreu i el lloguer a Banyoles és caríssim. De comprar-lo, no en parlem. Fa falta habitatge no només per a qui no pot pagar un lloguer, sinó per a gent jove que necessita un cert tipus d’habitatge. De la mateixa manera que un ajuntament es planteja fer un pavelló o una escola, ha de tenir un parc de 200 habitatges propis i llogar-los. No només per a habitatge social, sinó per a gent gran, joves, famílies monoparentals… El que hem vist en els darrers 25 anys són habitatges públics destinats a gent jove que han acabat sent d’emergència social.

Per a gent jove funcionava un bloc de pisos amb quinze o setze habitatges. Aquests habitatges que planteja l’Ajuntament a Can Puig són per a un segment de gent amb pocs recursos, i és un error. L’habitatge d’emergència social ha d’estar dispers. L’Ajuntament n’ha de comprar un cada cop que té l’oportunitat de comprar habitatges ja fets. Així s’afavoreix la integració.

No l’ha aclarit mai ningú. Es va intentar fer en l’últim cens, però això, per culpa de la llei de protecció de dades, no es podia fer. És cert que a Banyoles hi ha molt d’habitatge tancat.

La crítica que fem és sempre la mateixa: ni projecte ni planificació, i menys a llarg termini. Es va contínuament a salt de mata. L’exemple més clar d’això és la compra de l’edifici de Can Tarradas, per 1 milió d’euros fa quatre anys, i encara avui ningú no ha dit què s’hi farà. Pregunta d’Esquerra en l’últim ple: per què no ens hem presentat al Next Generation? Resposta: excuses. La realitat és que, com que no sabíem què presentar, no hi hem anat. Si saps cap a on vols anar, pots tenir accions preparades. I no en tenim. Avui, si et mires Banyoles, és igual que setze anys enrere.

Què ha canviat? Potser la urbanització d’algun carrer, una mica la zona de vianants, s’ha aprovat un pla general, però això el veí ho toca poc… No hi ha un llegat.

I al revés, en els últims quatre hi ha hagut una desvinculació amb la comarca preocupant. Jo soc molt comarcalista. El Pla de l’Estany és petita: onze municipis i Banyoles concentra tots els serveis i la població. Doncs ens hem despenjat de la recollida d’escombraries, dels serveis socials i de Xaloc, la recaptació. Banyoles té la població, però no té el territori, i la comarca té el territori i no té població.

L’ha abandonat. És incapaç de liderar la comarca. No entenc l’aposta per l’esport, sovint d’elit, organitzant competicions de primera línia, com ara triatlons, que acaben arribant a Esponellà o a Sant Miquel. Utilitzar territori sense preguntar-li què li sembla o sense fer-lo partícip és un error.

Afegim-hi d’elit. No s’ha de ser pas un visionari per veure que Banyoles té moltes oportunitats en el tema esportiu. Nosaltres critiquem que quan es fan activitats esportives la gent de Banyoles sovint acaba fent d’espectador. Hem de posar condicions i serveis per a l’esport. Com fem que qui ve amb la família a fer dos volts a l’Estany en bicicleta o corrent també es quedi a l’Estany i arribi fins al centre? Hem d’utilitzar l’esport i el decorat que tenim com a ganxo. L’altra crítica que fem és, si aquesta aposta per l’esport és tan important per a l’equip de govern, com és que l’àrea només té un tècnic i mig administratiu? Doncs molt fàcil: totes aquestes activitats s’encarreguen a empreses externes.

Crec que la potència cultural continua sent-hi. Potser han canviat algunes coses. Aquests quatre últims anys són de molt mal comparar. La potència cultural la desenvolupen les entitats, algunes força professionalitzades, però la covid no ha ajudat gens.

Ara ens toques el punt feble. Una de les grans mancances de Banyoles és un gran centre cultural com la Coma Cros, de Salt. Inclús l’havíem dibuixat i situat a la cooperativa agrícola….

És de la Sareb, resultat d’aquella crisi tan maleïda. Sempre hem dit que la cooperativa és una bona opció i que urbanísticament resol algunes coses… Cooperativa i monestir han de formar part d’un gran centre cultural. Ja hi tenim l’arxiu. Hi podria haver una part expositiva i una part visitable, amb el claustre; l’orgue, amb diversos intents fallits de restauració; el retaule de l’escala… La nau es podria convertir en una gran sala d’actes o d’exposicions; de fet, ja s’hi fa l’exposició de pessebres… Tornant a la cooperativa: són diferents edificis, si elimines alguna paret, aflora una gran plaça amb tot d’edificis per a diferents usos culturals, entitats, espais d’assaig… Però resoldria un altre tema urbanístic, que és dotar d’una nova plaça, equivalent a la plaça Major, on ja hi tenim un gran equipament, com és l’escola de música. Doncs imagina’t, la connexió d’aquests grans equipaments t’obliga a travessar el barri vell, de manera que desplaces el centre de gravetat de Banyoles cap a Can Puig, que és un dels barris més desconnectats.

Ha millorat molt, també s’ha de dir. Hi ha dues actuacions urbanístiques de l’època Pere Bosch, que són Cal General i el Camp de Futbol Vell. Són els dos grans espais que conviden a anar de l’estany cap a dins de Banyoles. L’actual equip de govern va urbanitzar l’eix carrer de la Rambla, carrer de la Barca i fins a l’estany, que seria un altre d’aquests espais. El que passa és que no és tan afortunat perquè no té reg. Una de les altres crítiques que fem, i torno a la manca de projecte, és la falta de visió a llarg termini; és que ves de la plaça major fins a l’estany fent aquest recorregut i trobaràs que hi ha tants paviments com carrers. El paviment dona un sentit d’ordre, cohesió i continuïtat. Si tu el que vens és imatge al visitant, aquesta sensació d’ordre no hi és.

Començo pel final, crec que la política nacional ens porta a un augment de l’abstenció. De fet, el 2019 vam anar a un 80% de participació, espectacular. Ara no hi arribarem ni en broma. La gent està cansada, desanimada, i l’espectacle dels últims temps no ajuda que la gent s’engresqui a anar a votar. Sempre he pensat que hauré d’acabar pactant amb algú. I el pacte ve per un tema de projecte, i aquí dono la pista: difícilment amb Junts, perquè si ells no tenen projecte és difícil que el puguem casar. I dos, perquè ens presentem com a alternativa i si som alternativa, no podem continuar amb Junts. Aquestes paraules potser me les hauré de menjar. Jo prioritzo pacte i entesa, i avui he de dir que seria capaç d’entendre’m amb tothom.