De política en fan poca. Fan gestió. Els regidors d’àrea no fan de regidors, fan de gerents d’àrea. L’alcalde no fa d’alcalde, fa de gerent municipal. I derivat d’això, els serveis d’Esparreguera no funcionen bé perquè els que estan intentant fer de tècnics no ho són i, mentre intenten fer de tècnics entorpint la tasca dels administratius, la part administrativa no funciona eficientment. Però el més trist de tot és que, mentre intenten fer aquesta funció, no fan de polítics. Per tant, no impulsen Esparreguera cap enlloc. Esparreguera és l’únic municipi de tota la comarca que no té un model definit. No sabem què volem ser quan siguem grans.

Perquè, sociològicament, i històricament, derivat de les condicions laborals de la Seat, Flex o Pastas Gallo, hi ha un perfil sociològic molt similar al de Cornellà. Hi ha un vot socialista molt fidel i molt consolidat, i nosaltres ara treballem perquè això deixi de passar, però és difícil.

Hem de parlar de moltes coses perquè aquí tenim temes de promoció econòmica, la capacitat per aconseguir l’arrelament de la gent jove, i decidir si volem ser una vila viva o un espai residencial per a avis. Hem de retenir talent i mantenir el sentiment de pertinença. I, en canvi, a Esparreguera som la capital del triangle de les Bermudes.

De la mateixa manera que Manresa és el centre geogràfic de Catalunya, Esparreguera és el centre geogràfic format per Martorell, Manresa i Igualada. Totes tres són poblacions molt més grans que Esparreguera, amb polígons industrials adequats a les necessitats industrials actuals, modernitzats amb xarxes de 5G, amb connexions directes a l’autovia, però, el que és més important de tot, amb connexió amb transport per via ferroviària, cosa que nosaltres no tenim. Som morts! Podem aspirar a tenir petites activitats industrials, magatzems, logística, alguna empresa satèl·lit, però no tenim connexió a la xarxa ferroviària. I sabent això hem de veure quina activitat econòmica que ens doni identitat pròpia ens pot fer referents. A Esparreguera tenim esports, natura i cultura. I en aquests tres àmbits hem de treballar per ser capdavanters.

Hem de tenir les millors instal·lacions esportives de la zona per atraure competicions de caràcter nacional i supranacional de categories inferiors; el Camí de Santiago passa per Esparreguera. Tenim la zona dels Blaus, tenim Can Roca, que és un mas de titularitat pública que fem servir per a la brigada municipal..., mirem de construir-hi un alberg. Tenim el Llobregat. Parlem amb l’ACA. Imaginem-nos Esparreguera fent coses pròpies i deixem de mirar cap a Martorell. Tenim una tradició terrissaire enorme, tenim la Colònia Sedó, tenim la Passió... Podem fer un pol d’activitat turística i esportiva aprofitant aquest trinomi que formen l’esport, la natura i la cultura.

A part de l’esforç d’aquelles persones que se sacrifiquen davant de les entitats, no tenim pràcticament res... Jo, personalment, fa anys que demano un pla director d’esports. Quin retorn té l’administració de les subvencions que dona a les entitats esportives? Ho haurem de definir d’alguna manera, no? I ens hem de marcar una ruta perquè els esports serveixin per a alguna cosa que vinculi socialment la població esparreguerina, generar valors de pertinença, vincular l’esport escolar amb l’esport federat... De l’esport se’n pot treure molt de suc. Nosaltres sabem com fer-ho, però de moment no ho podem fer perquè no tenim el suport suficient. Per això, quan em pregunten quines són les nostres aspiracions, jo dic que sortim a guanyar l’alcaldia.

Nosaltres sortim a guanyar l’alcaldia. I si això no és possible, volem ser una força suficientment determinant per influir de forma decisiva en l’acció del govern municipal. I per fer això, haurem de ser al govern municipal. Estem fermament determinats a ser-hi perquè, en contra del que es diu de les cadires, si no estàs al govern no pots impulsar les teves polítiques. En resum, que vull ser alcalde.

Les administracions supramunicipals, consells comarcals i diputacions, són el reflex, en la majoria dels casos, de la suma de les alcaldies dels pobles. I aquest és un dels motius pels quals hem d’estar al govern a Esparreguera i a tants municipis com sigui possible. A ERC som municipalistes per definició. És des dels ajuntaments que es fan les polítiques. En el cas d’Esparreguera és impossible que puguem competir pel millor polígon de la costa. Per tant, mentre resolem el tema dels polígons industrials, els adeqüem i aconseguim ser el campió de lliga de la segona divisió de polígons –val més ser cap de lluç que cua d’estruç–, comencem a dissenyar una cosa pròpia. Si no tens els objectius, mai no et dotaràs de la infraestructura, i si no tens la infraestructura mai no podràs assolir els teus objectius. Per tant, això requereix decisions polítiques d’ampli espectre, de consens, i posar-nos a caminar. Fins i tot, ens podríem equivocar d’objectiu, però ens hauríem posat en marxa. I si detectes que t’has equivocat, en moviment és molt més fàcil canviar el rumb.

Esparreguera té una configuració geogràfica molt particular, amb les urbanitzacions separades del centre vila, i això genera poc sentiment de pertinença. Hem de canviar el model i aconseguir que la població dels barris perifèrics interaccioni amb el centre vila i això reforçarà el comerç local. I el mateix passa amb la seguretat. Tenim un model de seguretat que no és el que correspon. Tenim 22.000 habitants, però en un municipi dispers com el nostre, amb quatre o cinc polígons industrials sense seguretat pròpia, no n’hi ha prou amb dues patrulles per torn i hem de buscar una altra relació amb els Mossos d’Esquadra.

No especialment... De tant en tant tenim alguna onada de robatoris, però no tenim un gran problema de seguretat ciutadana. Però ho hem de millorar perquè la percepció de la gent al carrer no és que no vegi la policia perquè s’amaga, és que no la tenim. I fan el que poden, però els festius tenim una patrulla per torn i alguna vegada ens hem trobat el cartell penjat a la porta que diu que truquin als Mossos d’Esquadra perquè no tenim servei...

El que li ha passat a Esparreguera és que 25 anys enrere tenia unes infraestructures correctes per a uns 10.000 habitants i, amb l’autovia, va començar a créixer però mai no es va fer un procés paral·lel d’adequació de les instal·lacions i les infraestructures públiques. I ara ens trobem en situació d’obsolescència. Hem presentat mocions i hem demanat la intervenció de l’Ajuntament perquè, si no, no es pot fer res. Ens les aproven per unanimitat, i no es fa res. I ara, després de moltes vicissituds, sembla que podem començar la reforma del camp de futbol, amb un pressupost d’1,6 milions d’euros... Per fer una reforma! Només fem pedaços per dignificar allò que ja és vell quan el que hauríem d’haver fet des de fa molt de temps és crear una nova zona esportiva municipal que concentri la piscina d’estiu, el pavelló de bàsquet, el camp de futbol, situada fora de la vila, sense problemes d’estacionament, sense molestar els veïns, que faciliti el manteniment perquè està tot concentrat... Però no ho podem fer perquè no tenim POUM.

Perquè els polítics volen fer de tècnics i quan els polítics fan de tècnics passa això. I ara no tenim POUM i, com que no tenim POUM, no tenim zona esportiva.

De participació ciutadana no n’hi ha. No hi ha cap comissió que tingui caràcter vinculant. El resultat és que, com que no és vinculant, les entitats deixen d’anar-hi, i de participació no n’hi ha. Els pressupostos participatius són petites propostes d’inversió amb caràcter participatiu. Però tenint en compte la capacitat d’inversió que té l’Ajuntament d’Esparreguera...

Ho van tenir fàcil. Tots els grups municipals vam donar-los suport perquè no era el moment de batalletes. El govern municipals, especialment el PSC, va aprofitar les contractacions d’urgència per fer coses que potser no tenien gaire a veure amb la pandèmia. Es va donar suport a comerç i restauració, i a totes les mesures; com a qualsevol altre ajuntament, l’oposició va estar a favor d’utilitzar els romanents i agilitzar els processos de contractació d’urgència... Seria estúpid no aprofitar-ho i deixar perdre oportunitats.