“La pujada de les ordenances és impopular però necessària”

Més que una expulsió, ho considero una autoexclusió. Hi ha dos elements fonamentals en qualsevol ajuntament que marquen la dinàmica d’un govern: l’aprovació de les ordenances fiscals i la del pressupost. Una cosa va lligada amb l’altra. Cal saber com gestionarem els ingressos, que és un tema d’una gran transcendència. Estem dient als ciutadans quina serà la nostra actuació per recaptar de forma directa alguns impostos. Per al 2023 ens arriba una situació complicadíssima si no fem res. Hem de cobrir un increment retributiu del personal i un gran increment de la factura de l’electricitat. L’increment de les retribucions les vam aprovar tots els grups al principi del mandat i això comporta unes obligacions. Entre això i la factura elèctrica, ja són 900.000 euros més. Vistos els números i després de moltes reunions entre tots els grups, al final vam acabar amb el convenciment que modificar a l’alça algunes taxes és la millor decisió, tot i ser impopular i no volguda. El dia del ple els dos regidors d’Independents per la Selva em van confirmar que ells hi votarien en contra i els vaig advertir de quines conseqüències tindria allò. No pots continuar en l’equip de govern i votar en contra de les ordenances fiscals. No és una decisió unilateral de l’alcalde, sinó que és compartida pels dos grups de govern.

No. Hi ha dos elements que hem de cobrir i que ja he citat: l’increment dels combustibles i de l’energia elèctrica i, com he dit, els sous dels treballadors. No només dels treballadors municipals, sinó de totes les empreses públiques. El servei d’escombraries ja és deficitari i ho hauria estat més sense l’augment. Altres serveis que també pujaran però que no queden coberts per les taxes són els de l’escola de música, l’escola d’adults o els de tinença d’animals.

Van parlar de cobrir tota la superfície i les teulades de tots els edificis municipals amb plaques fotovoltaiques per estalviar el cost de l’electricitat. És una possibilitat que s’anirà estudiant, però és inviable tenir-ho fet en un any o dos. Ho anirem fent, primer per a autoconsum i després per a generació i venda, però el problema que tenim és que ens trobem unes tarifes, en aquest cas la de compensació del gas, que estan castigant tots els ajuntaments d’una manera tan exagerada que ens obligarà a fer uns pressupostos que fins a cert punt seran irreals o bé s’hi haurà de trobar alguna solució que puguem assumir.

S’ha fet. S’han modificat a l’alça serveis com l’escola d’adults, l’escola de música, les parades del mercat, la tinença d’animals, etcètera. L’augment de costos ens ha obligat a fer-ho.

Em va quedar una frase que deia: “En aquest país, els concessionaris no hi perden mai.” Ho estem comprovant en la nostra pròpia pell. Tot i que aquesta empresa ens ha deixat penjats i ha deixat de prestar un servei, per la llei de contractes del sector públic ens tocarà ser a nosaltres qui pagui una indemnització. Veurem com queda, perquè l’empresa ja ha desaparegut. Ens tocarà pagar per la inversió que van fer ells en el seu moment i que encara no s’ha amortitzat. Ells calculen a l’alça que pot ser d’uns 6 milions, però hem contractat una empresa de serveis que farà la valoració de quin és l’estat actual de les instal·lacions i segur que no ens posarem d’acord. Estarem molt lluny de la seva reclamació i, a més, exigirem totes les despeses sobrevingudes per raó del tancament improcedent. És previsible que amb l’empresa, el que en quedi o el seu representant legal, comencem una batalla judicial que durarà anys. Mentrestant nosaltres treballem per obrir la piscina els propers mesos.

Una part ja formen part de la massa del concurs de creditors. Quan aquest concurs es resolgui i hi hagi una sentència, veurem qui paga i d’on treuen els diners per pagar els deutes. Per la nostra banda intentarem reobrir-ho tot i acompanyar els usuaris en les seves reclamacions i veure què podem assumir nosaltres.

Hi ha una mancança per la concentració d’activitats a partir de la franja de les 19 hores, o abans i tot. Els pavellons no només els usen els clubs esportius, sinó altres entitats. Els clubs volen tenir disponibilitat per als esportistes. Alguns clubs amb poca activitat fa uns anys ara han tingut un creixement espectacular, com l’hoquei i el voleibol, especialment. Però passa en tots els esports: el futbol, el bàsquet, el futbol sala, etcètera. Això ens crea un problema. Amb el club d’atletisme hem hagut d’acordar un espai d’entrenament multiús orientat a les etapes formatives i que es podrà fer properament, tot i que hem patit endarreriments pressupostaris. No és una pista clàssica d’atletisme, però hem acordat aquesta fórmula.

Les relacions no tenen tant a veure amb el fet que siguem dos grups municipals diferents sinó amb les persones, com tot. El que compta de veritat és trobar gent disposada a parlar, amb una ment oberta a escoltar propostes i a veure’n la viabilitat més enllà de dogmatismes inicials. Hi ha persones a Junts amb qui m’he entès d’una manera magnífica, i entenc que a l’inrevés ha passat el mateix, i d’altres amb qui m’ha costat més.

La seva situació personal no ha influït en la nostra relació amb Junts. A partir de la seva condemna, ella, a iniciativa pròpia i entenc que de manera encertada, va decidir abandonar les seves responsabilitats com a regidora. Manté la seva pertinença a Junts, però això no ha condicionat la nostra relació personal.

Hem fet autocrítica. Aquella situació es va perllongar uns quants mesos o força temps amb un ambient molt enrarit que va dificultar realment el treball en equip. No s’ha d’amagar. Amb el temps, arraconant els egos i posant el bé comú al davant, s’ha reconduït la situació, es treballa raonablement i les relacions entre totes les persones han anat millorant. Afortunadament.

Cap a una hibridació entre el patrimoni natural i la riquesa forestal enorme que tenim, uns 72 quilòmetres quadrats, afegint-hi una part industrial. En l’àmbit energètic i en el de la transformació i gestió del bosc, podem fer grans coses, però també en el polígon Mas Llorenç. Ja hem fet la recepció del 60 per cent de la superfície i en els propers mesos es podrà arribar al cent per cent. Es farà una modificació del pla d’usos que permeti la instal·lació de determinades activitats que ara ho tenen més difícil. També hem d’aprofitar allò que ara es veu com un inconvenient: la proximitat amb Girona, que actua com a centre de gravetat i que ens treu activitat. El nucli de Girona arribarà un moment que quedarà relativament saturat i amb les comunicacions que hi tenim, amb dues sortides a l’eix a tocar, l’aeroport a prop, l’autopista, Barcelona i mirant al nord cap a Europa..., tot això s’ha de veure com una oportunitat i no com una amenaça.

Patim molt perquè tot el sistema d’abastament d’aigua és d’una conca pròpia, la de la riera, que és independent en tot el seu trajecte. Ens abastim de pous propis. Hem intentat buscar aigua en dues perforacions, però no han donat l’èxit esperat. Els darrers estius ens hem hagut d’abastir del Pasteral, que ha vessat aigua directament a la riera per reomplir la nostra capa de freàtic i els nostres pous. És un problema molt greu que el patim localment però que l’hem de mirar globalment. S’han de fer actuacions en totes les societats occidentals per fer un canvi d’hàbits perquè, si no, tindrem greus problemes en el futur.

És també el model de boscos que tenim. Més d’un 80 per cent del país són de propietat privada. Passa el mateix aquí. És molt complicat regular des de l’administració pública els usos d’aquests boscos, s’hauria de fer a nivell de país. En el tema de les bicicletes, si posem un control a Sant Salvador, entraran per la Font Picant; si en posem un al balneari, ens entraran per Castanyet. És un tema global que afecta moltes zones. Aquest ús massiu i abusiu del patrimoni natural fa que s’acabi degradant.

És un conflicte no resolt, però tinc una certa esperança que tots els esforços que s’estan fent des de totes les administracions, les entitats i els ajuntaments que estem treballant de manera conjunta, sobretot nosaltres, Sils i Riudarenes, acabin derogant aquest traçat. Ara sí que hi ha estudis tècnics que demostren la viabilitat de traçats alternatius pràcticament existents a un cost menor i amb un menor impacte ambiental. Ja no és cert que per alimentar la Costa Brava sud i el TGV cal una línia de molta alta tensió de 400.000 volts: es pot fer amb una línia de no molt alta tensió. Són estudis pel Col·legi d’Enginyers i el Cilma. Una alternativa és viable i els responsables de Red Eléctrica i el Ministeri de Transició Ecològica acabaran buscant una alternativa.

El 2019 vam guanyar amb prou diferència de vots, un centenar i un regidor. Va ser una victòria fruit de l’obra de govern de l’anterior mandat. També hem mostrat capacitat de diàleg i entesa. Crec que la ciutadania sabrà valorar que hi hagi un alcalde dialogant, tolerant i receptiu. Hem fet acció de govern compartida i l’alcaldable, Joan Casalprim, és un perfil de candidat dialogant que sap escoltar i al mateix temps prendre decisions.