Iran
La revolta de les dones
Cent dies en perill
L’acció de Teheran contra les protestes podria aconseguir que les mobilitzacions que més han amenaçat el règim iranià no tinguessin conseqüències
Els manifestants asseguren que ja no hi ha marxa enrere tot i la repressió
Milers de veus que es neguen a deixar el carrer reivindiquen que no hi ha marxa enrere, però les autoritats que governen l’Iran fan tots els possibles per neutralitzar-les. El cicle de mobilitzacions que sacseja el país des de la mort de Mahsa Amini el 16 de setembre arriba als cent dies de durada. El règim dels aiatol·làs, que mai s’havia enfrontat a un desafiament com aquest, treballa per desviar el rumb de les protestes, així com els avions dels ciutadans crítics que hi donen suport.
És el que li ha passat a Mona Farrokhazari, una iraniana contrària al règim que ha estat retinguda per les autoritats. Farrokhazari, coneguda també pel fet de ser la dona de l’aclamat exfutbolista iranià Ali Daei, que també s’ha pronunciat públicament a favor de les protestes contra la Guàrdia Revolucionària, volava des de Teheran fins a Dubai, però la nau va fer una aturada imprevista a la diminuta illa iraniana de Kish, al golf Pèrsic, i uns homes van forçar-la a ella i a la seva filla a baixar de l’aparell abans que sortís del país.
La maniobra sembla part dels esforços del govern per silenciar les veus que li són crítiques, i així ho reconeixen les mateixes autoritats. El mateix Daei ha declarat a l’agència ISNA que ningú els ha donat “explicacions sobre aquest incident”, però fonts judicials citades per l’agència de notícies estatal IRNA asseguren que Farrokhazari “té relacions amb grups que són hostils a la revolució islàmica i que són causants dels disturbis” existents al país.
L’orgull ferit dels dirigents iranians no reprimeix a tothom de la mateixa manera. Les autoritats encapçalades pel líder Suprem Ali Khamenei i pel president Ibrahim Raisi han acceptat el torcebraç de les protestes i han decidit tornar-s’hi de manera implacable. Fonts estatals reconeixen que la repressió de les forces de seguretat hauria provocat més de 300 morts des de l’inici de les manifestacions, però grups civils com l’Agència de Notícies d’Activistes dels Drets Humans (Hrana) en registren més de 500, entre els quals 69 serien menors.
En un intent per posar punt final a les mobilitzacions, el règim iranià ha posat en marxa execucions contra manifestants detinguts per atemorir els qui participen de les protestes. El jove Majidreza Rahnavard, un dels executats, va ser penjat en públic a la ciutat de Mashhad el 12 de desembre. L’agència de notícies progovernamental Mizan va publicar una sèrie de fotografies del jove penjat d’una grua metàl·lica amb les mans i els peus lligats i una bossa negra al cap. Es tem que les autoritats duguin fins el final les sentències que pesen sobre 26 altres condemnats a mort després d’haver estat processats en els “judicis de la vergonya”, com els ha anomenat Amnistia Internacional.
Altres cicles de protesta han sacsejat les autoritats de l’Iran durant els últims anys, però cap ha aconseguit aglutinar un consens com l’actual. Les manifestacions públiques per part de celebritats, com ara actiu iraniana Taraneh Aldoosti, han estat cops baixos contra la popularitat del règim dels aiatol·làs. Aldoosti, que va criticar les execucions dels dos joves mentre publicava una fotografia seva amb els cabells destapats, paga ara amb el seu càstig a la temuda presó d’Evin. Mentrestant, els qui poden fugir de la repressió són els qui gosen parlar més clar. Des de la seguretat de l’exili, un altre actor conegut, Hamid Farrokhnezhad, ha acusat el líder suprem Khamenei de ser un “dictador”, comparant-lo amb Franco, Stalin i Mussolini.