“Si l’Estat no vol la consulta, ens queda la resistència civil”

Unai Ziarreta és el nou president d’Eusko Alkartasuna (EA) en substitució de Begoña Errazti. Ho van decidir el 16 de desembre, amb un 68,5% dels vots, els 600 compromissaris al setè congrés de la formació independentista. Unes setmanes després, el tercer president en la curta història d’EA conversa amb l’AVUI.

Per primera vegada els sectors oficial i crític d’EA s’asseuran junts a l’executiva. Això garanteix la unitat interna?
A tots els partits hi ha sensibilitats i confrontació d’idees. Però la societat reclama unitat i consens. I aquest és un repte que a EA hem aconseguit ajuntant a l’executiva, per fi, les diferents sensibilitats. Hem superat els personalismes que hi podia haver en altres èpoques.

¿Queda aparcat, també, el debat sobre si és millor anar en solitari o en coalició a les properes cites electorals? EA anirà sola a les generals?
L’assemblea nacional d’EA decidirà com vol acudir a les urnes. En una política prou canviant com la basca no es poden marcar estratègies electorals ni a un any vista. Però l’estratègia respecte a la identitat, pròpia i diferenciada, de formacions com el PNB o Batasuna va quedar fixada al congrés extraordinari del gener. El congrés de fa una setmana va servir per enfortir la decisió d’anar a les urnes amb la nostra sigla.

¿Però hi ha damunt la taula una possible unió dels partits nacionalistes bascos de cara a les generals? Tracten aquest tema amb altres formacions?
Hi ha converses informals amb diferents dirigents polítics, però res més. Nosaltres concertarem reunions amb el PNB, EB i Aralar per analitzar, entre altres qüestions, aquesta possible unitat d’acció que nosaltres sempre hem defensat, tant a Madrid com a Euskadi. I ara és molt necessària, perquè es presenten desafiaments importants, com la consulta popular que proposa el govern basc.

¿La solució al conflicte passa per una majoria simple dels partits nacionalistes, un segon pacte de Lizarra?
Sí. Passa per una majoria. Si és àmplia, molt millor. Però no podem permetre que una minoria imposi les seves posicions a la majoria. La transversalitat no pot convertir-se en dret de veto, com pretén el PSE.

Vostè assegura que la consulta és l’eina fonamental en el camí cap a la pau i la normalització política.
A Euskadi fa 15 anys que no tenim cap avenç en l’autogovern. I la sensació de cabreig i afartament augmenta. Els partits bascos hem estat imaginatius i hem fet arribar a Madrid tota mena de propostes, però la resposta és sempre un cop de porta, com amb el pla Ibarretxe. Ara l’oferta és senzilla i sincera. No volem imposar res. Apostem pel diàleg amb l’Estat. Aquí hi ha un poble que té els seus sentiments de pertinença mal resolts. Jo sóc basc, jo no sóc espanyol, però em forcen a ser-ho. I això s’ha de resoldre. L’independentisme s’ha de poder materialitzar. I és la ciutadania qui ha de decidir.

Hi haurà consulta el 25 d’octubre del 2008?
Sense cap mena de dubte.

Encara que Madrid no la permeti?
Sí. Hi haurà consulta amb o sense el permís del govern espanyol.

Si l’Estat no respecta el resultat de la consulta, quina sortida queda?
Hi ha moltes alternatives. A Lituània, quan defensaven la independència, els parlamentaris es tancaven a la cambra envoltats de tancs russos. És un exemple de resistència civil. Que cadascú n’extregui les seves conclusions.

Déu n’hi do. Preveu temps difícils.
És complicat. Hem tornat a escenaris que crèiem oblidats.

ETA mata, 47 empresonats en el macrojudici 18/98...
La situació que es viu al País Basc, amb aberracions polítiques com la del 18/98, dóna gairebé per cridar observadors internacionals. Estan criminalitzant les idees. Les úniques democràcies europees que permeten il·legalitzar una formació política són la turca i l’espanyola. Som al mateix nivell democràtic d’una Turquia a la qual no deixen ni entrar a la UE per l’actitud que manté amb els kurds o els armenis. A Espanya s’empresona gent només per defensar la independència del País Basc. ¿Hi ha motius o no per enviar-hi observadors internacionals?

¿Zapatero vol eliminar l’esquerra abertzale o guanyar les generals?
L’aposta de Zapatero és electoral. Aposta per la mà dura, però es resisteix a derogar la resolució del Congrés que aposta per la solució dialogada de la violència. Actua mogut per càlculs electorals bastards. Però Zapatero hauria de veure que el nacionalisme, tant al País Basc com a Catalunya, creix. Hi ha una qüestió no resolta, una transició no acabada, que s’ha de resoldre.