Europa perd la innocència

Fa anys la UE ens tenia acos­tu­mats a tre­ba­llar per la inte­gració euro­pea, per la cohesió entre els estats mem­bres i per tro­bar con­sens en les polítiques a apli­car i també a acon­se­guir les millors opci­ons en la política comer­cial, ja depen­dent de Brus­sel·les, i anar avançat en d’altres àmbits comu­ni­ta­ris. I tot això ho solia fer amb len­ti­tud, també amb eficàcia, però el camí cap al con­sens dels estats mem­bres nor­mal­ment retar­dava les deci­si­ons impor­tants. Aquest és un dels motius pels quals els ciu­ta­dans tro­ben llu­nyana la Unió Euro­pea i sent més seus els governs dels estats i d’altres de més pròxims. Aquesta manera de fer, sovint de dues pas­ses enda­vant i una enrere, va fun­ci­o­nar amb prou èxit durant molts anys. Ara, però, les coses han can­viat.

D’una banda, amb l’apa­rició de la covid, la UE es va posar les piles i va coor­di­nar tots els estats mem­bres pel que fa a la com­pra de mas­ca­re­tes i vacu­nes, fet que va alleu­ge­rir la pro­blemàtica que tenien els estats de ges­ti­o­nar-ho uni­la­te­ral­ment. I, per altra part, l’agressió de Rússia a Ucraïna, que ja fa un any que dura, va alte­rar el nor­mal fun­ci­o­na­ment de les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, perquè la UE, natu­ral­ment amb l’acord dels estats mem­bres, va pren­dre posició a favor d’Ucraïna i, per tant, con­tra Rússia, amb la decisió de paquets de san­ci­ons econòmiques i amb el suport i envi­a­ment de diners i maquinària mili­tar a Ucraïna. Aquest posi­ci­o­na­ment ha gene­rat una més gran com­pe­ne­tració entre els estats mem­bres i una gestió més eficaç i ràpida des de les dife­rents ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, com són el Con­sell, la Comissió i el Par­la­ment euro­peus.

Recent­ment hem pogut cons­ta­tar, amb la visita de Zelenski a Brus­sel·les, el com­promís i suport que li han fet aques­tes ins­ti­tu­ci­ons. Per altra part, també sobre la taula de la UE hi ha altres temes que enfron­ten als estats mem­bres, com és la valo­ració d’ajuts d’estat per a la indus­tria amb la fina­li­tat de poder com­pe­tir amb la dels Estats Units i d’altres estats del pla­neta i, posem per cas, la gestió de la immi­gració i de l’ener­gia. S’haurà de tro­bar un con­sens cap a posi­ci­ons comu­nes, però, com tot actu­al­ment, s’haurà de fer ràpid. Aquests dos dar­re­res anys han can­viat el fun­ci­o­na­ment habi­tual de la UE, posant-la davant de situ­a­ci­ons com­pro­me­ses que no s’havien donat mai que han com­por­tat que la UE pren­gui deci­si­ons, amb l’acord dels estats mem­bres, en sec­tors com política exte­rior, segu­re­tat, defensa i migra­ci­ons que en d’altres moments les hagues­sin ges­ti­o­nat els estats. La sen­sació és que la UE, Europa, ha per­dut la innocència, ha per­dut la velo­ci­tat de cre­uer que solia por­tar i s’ha situat a pren­dre les deci­si­ons polítiques, econòmiques i de segu­re­tat. Tant de bo seguim amb aquesta dinàmica euro­pe­ista, perquè voldrà dir que ens hem pres seri­o­sa­ment la UE, voldrà dir que molt sovint el cen­tre del debat i l’acció política és ja a Brus­sel·les més que a les capi­tals dels estats, voldrà dir que ho fem en clau euro­pea i, en un món glo­ba­lit­zat com el que estem, la millor manera és anar junts.