"Espanya té més por de les urnes que de les armes"

Men­tre espe­rem que arribi a can Boa­das (on ja hi tenen la mà tren­cada, en això d'aco­llir entre­vis­tes a per­so­nat­ges de tota mena: tant que els matei­xos cam­brers ens asse­nya­len el millor racó de la barra per con­ver­sar, i sug­ge­rei­xen loca­lit­za­ci­ons per a les fotos), em pre­gunto amb autèntica curi­o­si­tat quina mena de copa pot ser que demani Joan Ridao. Hem que­dat després de dinar, una bona hora per anar al Boa­das, quan la parròquia encara és escassa -si tot ha d'anar com en un dia de cada dia, el dimi­nut local no tri­garà a omplir-se de gom a gom- i es pot acce­dir sense pro­ble­mes a la barra, que es troba sumida en una mitja penom­bra molt agra­da­ble: prou, em fa l'efecte, per per­su­a­dir fins el més adust dels can­di­dats de rela­xar-se mitja horeta o qua­ranta minuts amb alguna beguda espi­ri­tu­osa del seu gust. Quina serà?
Ales­ho­res arriba en Ridao amb dos mem­bres, amb perdó, del seu equip de cam­pa­nya, excu­sant-se amb cor­te­sia pel que no deixa de ser un retard gai­rebé ina­pre­ci­a­ble en una jor­nada com aquesta. El can­di­dat es deixa fer unes quan­tes fotos i després ens asse­iem al racó de la barra que ens ha acon­se­llat el cam­brer. Ha arri­bat el moment de saber què prendrà Ridao, car­tes amunt: un whisky per a l'entre­vis­ta­dor, i per al can­di­dat? Deso­lació: un com­bi­nat de cítrics sense alco­hol. A con­ti­nu­ació m'acla­reix que de tant en tant li agrada pren­dre un gintònic, però que encara li que­den cites al llarg de la tarda i el ves­pre, i hi vol anar lleu­ger de cos i de cap. Ja ho entenc, però un com­bi­nat de frui­tes sense alco­hol, home, on ani­rem a parar.

En fi. Joan Ridao ve de fer la seva inter­venció a Tri­buna Bar­ce­lona, i n'ha que­dat satis­fet: "He tin­gut un públic molt divers, gent de l'eco­no­mia però també de la cul­tura, de la política, m'hi he sen­tit força còmode". L'ha pre­sen­tat Juan José López Bur­niol, que últi­ma­ment ha donat una ale­gria a més d'un (i un dis­gust o un ensurt a més de dos) amb la seva apro­xi­mació a les tesis del sobi­ra­nisme català. "Bé, no és que ara López Bur­niol s'hagi fet inde­pen­den­tista", matisa Ridao. "Ell, el que és, és un fede­ra­lista de tota la vida que ara ana­litza el pro­blema d'afec­ti­vi­tat que exis­teix entre Espa­nya i Cata­lu­nya, un pro­blema que en els últims anys, sens dubte, s'ha agu­dit­zat. A mi em sem­bla molt honest per part seva que ho reco­ne­gui i ho digui, i he estat fran­ca­ment con­tent que em pre­sentés avui".

Comento que López Bur­niol és l'última incor­po­ració a la curi­osa nòmina de juris­tes que es diuen López i que d'un temps cap aquí for­nei­xen l'inde­pen­den­tisme català d'argu­ments legals i jurídics, com ara Alfons López Tena o Hèctor López Bofill: estem d'acord que és una molt bona notícia que apa­re­gui gent de lleis favo­ra­ble a la causa de la inde­pendència, perquè estàvem ave­sats jus­ta­ment al con­trari. Llarga vida als López! Ridao m'explica que coneix López Tena de fa una pila d'anys, i que una de les pri­me­res vega­des que es van tro­bar va ser par­ti­ci­pant en una taula rodona cele­brada en el marc incom­pa­ra­ble del Fes­ti­val de Cine Eròtic de l'Hos­pi­ta­let, mode­rats ni més ni menys que per Pilar Rahola. Hi ha coses que un només pot lamen­tar no haver pre­sen­ciat.

Ridao fa un glo­pet curt del seu còctel de frui­tes i de sobte, oh mira­cle, es treu de no sé on una cigar­reta i l'encén. Joan Ridao fuma? "Sí, però en moments molt pun­tu­als, quan estic nerviós, o després d'algun àpat. El cafè també l'asso­cio amb el tabac", m'explica, tot remar­cant que un paquet de cigar­re­tes li pot durar ben bé tres o qua­tre dies: estaríem par­lant d'un fuma­dor mode­radíssim, gai­rebé d'un semi­fu­ma­dor. Esmen­tem Zapa­tero i Ridao em comenta que ell, en efecte, l'ha vist fumar, i això ens porta a la memòria un cert vint de gener en què el pre­si­dent espa­nyol es va reu­nir llar­ga­ment amb Artur Mas per par­lar d'alguna cosa rela­tiva a un cert Esta­tut de Cata­lu­nya. Sem­bla que un dels dos es va que­dar sense tabac, i que l'altre el va con­vi­dar: en trans­cen­dir aquesta anècdota, el PP va voler con­ver­tir-la en cate­go­ria, denun­ci­ant que ZP hau­ria fumat al seu lloc de tre­ball. "És cert que això hau­ria anat con­tra la llei anti­ta­bac impul­sada pel seu propi govern", admet Ridao. "Però a Madrid tot­hom fa el que li rota, aquí som molt més puri­tans: si fins i tot anem a 80 per hora...".

Ara que en par­lem, a parer del repu­blicà, els anys de nego­ci­ació de l'Esta­tut han mar­cat una forta invo­lució pel que fa a la con­si­de­ració de Cata­lu­nya per part d'Espa­nya, en tot com­pa­ra­ble a la del període 1932-34. "Espa­nya sem­bla tenir més por de les urnes que de les armes", sen­ten­cia, i posa com a exem­ple la reacció espa­nyola a la pro­cla­mació de la inde­pendència de Kosovo, que ha arren­gle­rat l'Estat "amb els últims de la classe. Ja és gros, però ZP i Mora­ti­nos han arri­bat a fer bo Putin", diu, amb un mig som­riure maliciós. Ridao por­tarà al Congrés de Madrid l'inde­pen­den­tisme, diguem-ne, seriós? La pre­gunta no el fa feliç: "Em rebenta el clixé que vol opo­sar un inde­pen­den­tisme de ros­tre ama­ble a un altre de supo­sa­da­ment arrau­xat. El seny i la rauxa hem de saber com­bi­nar-los, i en tot cas aquests últims qua­tre anys ERC ha tin­gut a Madrid un grup que ha fet una feina excel·lent, i que assu­meixo de dalt a baix com a meva". Queda avi­sat, doncs, l'amic Pepe Bono, no sigui que li agafi un cobri­ment quan senti Ridao expres­sar-se en la llen­gua de Josep Pla, que tant agrada al senyor Pizarro, un altre soci des­ta­cat del club d'amics de Cata­lu­nya.