“Junts i PDeCAT mai ens hauríem d’haver trencat”

Sí, sem­pre amb majo­ria abso­luta, obtin­guda en tots tres nuclis de població, en tots els col·legis i en totes les tau­les elec­to­rals. No vaig tenir mai un lloc on trobés algun grau de des­con­ten­ta­ment que m’hagués de pre­o­cu­par. Per tant, van ser majo­ries abso­lu­tes molt homogènies.

Tre­ba­llant molt amb els com­panys de govern. Per gua­nyar unes elec­ci­ons ben gua­nya­des, cal posar-s’hi l’endemà mateix d’haver-les gua­nya­des. No hi ha temps ni de cele­brar-ho. Ti has de posar de seguida. Com­plir el pro­grama. Expli­car sovint com n’evo­lu­ci­ona el com­pli­ment i dur a terme la gestió pública que t’ha enco­ma­nat la gent. Si t’han donat la con­fiança, hi has de cor­res­pon­dre amb molta lle­ial­tat i molta feina. I, d’altra banda, ges­ti­o­nar les emo­ci­ons i els sen­ti­ments de la gent. És a dir, no som màqui­nes de fer coses, som res­pon­sa­bles d’expli­car per què les fem. Som ges­tors públics que hem de mirar a curt ter­mini, a mitjà i a llarg, i ho hem d’expli­car. I inter­pre­tar i ges­ti­o­nar els intan­gi­bles emo­ci­o­nals de les per­so­nes. Per això sem­pre m’ha sob­tat quan algú es pre­senta per alcalde en una comu­ni­tat que no és la seva. Si no hi ha vin­cu­lació sen­ti­men­tal, difícil­ment podrà fer una bona gestió. Podrà fer coses, però una bona gestió, tal com l’entenc jo, és molt difícil que la faci.

Sí, la política local és molt d’acció sobre allò que vius des que has nas­cut, que tran­si­tes cada dia, que somies per al futur... Això és la teva comu­ni­tat. El sen­tit de lide­ratge en una ciu­tat és saber ser un més de la colla, un de l’equip, però, quan ho deci­dei­xen els teus, saber ser el cap de colla.

Bé, ini­ci­al­ment això era cert, però les rei­te­ra­des con­fi­an­ces obtin­gu­des en les muni­ci­pals van fer que, pro­gres­si­va­ment, anéssim gua­nyant totes les elec­ci­ons, tret de les gene­rals, que se’ns van resis­tir. Vam arri­bar a gua­nyar gai­rebé totes les del Par­la­ment, unes euro­pees i les muni­ci­pals des del 1983 fins ara, deu cops con­se­cu­tius i de manera fol­gada.

Sí, és clar! És que gover­nar el muni­cipi et dona força i cre­di­bi­li­tat i, després, la gent mira cap a tu a l’hora de votar. A veure, no tot­hom, ni de bon tros, fa el que diu l’alcalde a ulls clucs, però hi influ­eix molt, natu­ral­ment! Els ges­tors polítics són refe­rents soci­als, per a bé i per a mal, per ser cri­ti­cats o llo­ats, per al que sigui, perquè estem en el punt de mira de la gent. Lla­vors, si ens hem gua­nyat una con­fiança, si no els hem defrau­dat, si estem fent una bona gestió, és nor­mal que quan venen unes elec­ci­ons tin­guin en compte l’opinió de qui tenen com a refe­rent. A més, em vaig pre­sen­tar en tres oca­si­ons al Par­la­ment, i el meu pre­de­ces­sor, l’alcalde Pujals, també dues. Això ho afa­vo­ria, perquè el refe­rent local es con­ver­tia en pro­ta­go­nista d’aque­lles elec­ci­ons; és a dir, es votava un de casa.

Ho vaig ser del 2003 al 2006 i del 2010 al 2011. En total, uns tres anys i mig en dos períodes. Quan hi vaig anar de cap de llista, la ter­cera vegada, ja havia dit en cam­pa­nya que no podia ser alcalde de Vila-seca, pre­si­dent de la Dipu­tació i dipu­tat al Par­la­ment, tot alhora. M’havien dema­nat que m’hi pre­sentés perquè es volia que la situ­ació política cata­lana evo­lu­cionés cap al nos­tre lide­ratge, per aju­dar-hi, i ho vam acon­se­guir. Quan es va for­mar govern i vaig tenir garan­tit el com­pli­ment del pro­grama ter­ri­to­rial amb què m’havia pre­sen­tat, resul­tava del tot irre­lle­vant si jo anava al Par­la­ment cada vegada que con­vo­ca­ven sessió. Teníem reu­ni­ons men­su­als i tri­mes­trals, anàvem veient el des­ple­ga­ment del pro­grama a través dels com­panys que s’hi van que­dar i vaig poder seguir fent la feina d’alcalde i la de pre­si­dent de la Dipu­tació.

Per un prin­cipi rec­tor de la meva forma d’enten­dre la política: tota deter­mi­nació que em com­portés dei­xar l’escó de regi­dor del meu muni­cipi, la negava sis­temàtica­ment. Què em va moure a entrar en política? Vila-seca. De fet, Vila-seca i Salou, perquè era per on em vaig pre­sen­tar en la pri­mera can­di­da­tura. Poc després, ja em vaig ado­nar que no m’havia equi­vo­cat, que el pas que havia fet tenia sen­tit en l’àmbit local. Però per fer política local has d’esten­dre l’acció a un àmbit més ampli, perquè, si no, t’enca­se­lles i et fas petit. El muni­cipi neces­sita por­tes ober­tes per poder avançar, i ser con­se­ller comar­cal, dipu­tat i fins i tot pre­si­dent de la Dipu­tació i anar en una llista al Par­la­ment són ins­tru­ments que aju­den. Ara, l’eix cen­tral de la meva acti­vi­tat, sense menys­te­nir les altres ins­ti­tu­ci­ons, era l’àmbit local. Si hagués fet el salt a la política naci­o­nal, m’hau­ria vist obli­gat a dei­xar la con­dició d’electe local, i això no ho vaig voler mai. Vaig entrar en política per Vila-seca i he pogut aca­bar 32 anys després, que no són pocs, sent-ne regi­dor. Me’n sen­tiré orgullós i hono­rat sem­pre.

No li negaré que sobre aquesta qüestió s’ha espe­cu­lat. I tam­poc li negaré que, en algun moment, aquesta pos­si­bi­li­tat podia ser al cap d’algú, perquè sem­pre hi ha rumors, però pro­posta for­mal no n’hi va haver, tot i que ja sabien que no l’hau­ria accep­tada. Pot­ser per això no me la van fer, perquè ja no vaig donar mai peu que m’ho pro­po­ses­sin.

Sem­pre hem tin­gut una bona relació, fins i tot diria que d’amis­tat. Ara, el veig menys. Ens havíem vist molt més, men­tre estàvem en actiu, no cal dir-ho. Però, després que ell ho deixés, el vaig anar visi­tant i ens vam anar tru­cant i com­par­tint algu­nes tro­ba­des. Hi he tin­gut freqüència de tracte, i cele­bro que s’hagi recu­pe­rat i torni a estar actiu. Fa uns dies, el vaig veure per tele­visió quan va pre­sen­tar el seu lli­bre, i segueixo sen­tint per ell la mateixa admi­ració de sem­pre: ha estat un gover­nant que es mereix el títol d’esta­dista.Per a molts de nosal­tres va ser el gran refe­rent polític. Va recórrer tot el món fent pos­si­ble que Cata­lu­nya tingués pres­tigi i influència inter­na­ci­o­nal i que fos cone­guda com un país amb ambició i bon govern. Era rebut sovint pels prin­ci­pals líders mun­di­als del seu temps i el seu lide­ratge era font ines­go­ta­ble d’ener­gia política per a una Cata­lu­nya que crei­xia econòmica­ment, soci­al­ment, cul­tu­ral­ment, en infra­es­truc­tu­res... Una Cata­lu­nya en marxa.

Els temps són uns altres, però crec que no, perquè tot ha can­viat molt. Amb sim­pa­tia indis­si­mu­lada hi ha qui diu: “Tant de bo que tornés Pujol!” Que ja és dema­nar, amb 92 anys! Però és una forma d’expres­sar la sim­pa­tia que se li manté i l’enyo­rança d’aquells temps.

Això s’ha de jut­jar encara i ja veu­rem en què queda. Sem­pre he defen­sat l’exem­pla­ri­tat que ha de tenir un càrrec públic. Tan­ma­teix, quan es posa en dubte, cal, pri­mer, res­pec­tar la pre­sumpció d’innocència i, segon, espe­rar el vere­dicte del judici just quan s’emeti sentència. La pri­mera pre­missa no s’ha res­pec­tat gens i l’escarni ha estat gran. La segona, el judici, encara no s’ha fet i, quan es faci, ja veu­rem què diu. El pre­si­dent Pujol, el juliol del 2014, va reconèixer un fet i la pena del TN ha estat impla­ca­ble amb ell. No entraré ara a dis­cu­tir raons i cul­pes, però em sap greu que esti­gui pas­sant per aquesta situ­ació que emmas­cara, enter­bo­leix i tapa una bri­llant i dila­tada acció de govern com poques se n’han vis­tes. Desitjo veure reha­bi­li­tat el seu pres­tigi i reco­ne­gut el seu llarg ser­vei a Cata­lu­nya.

Sí, vam ser absolts tots els com­panys i jo, també l’arqui­tecte muni­ci­pal, perquè no havíem fet res mala­ment i per la ver­go­nyant reti­rada dels acu­sa­dors de la CUP després de vuit anys i mig de pro­ce­di­ment injust i pati­ment! Ens van denun­ciar exac­ta­ment per això: per uti­lit­zar de forma per­versa la len­ti­tud judi­cial i tenir un marge de temps ampli per ata­car-nos, fer-nos mal i des­truir-nos. Per res més!

També, és clar! Durant aquells vuit anys i mig, em vaig pre­sen­tar a les elec­ci­ons muni­ci­pals i vaig tor­nar a incor­po­rar a les llis­tes els com­panys que havien estat impu­tats amb mi, donant tots junts la cara i amb el cap ben alt. I els vila-secans ens van tor­nar a votar per majo­ria abso­luta, perquè no neces­si­ta­ven el judici per a saber que no havíem fet res mala­ment. Prou que ens conei­xen!

Al final, ha aca­bat amb una sentència abso­lutòria, impe­ca­ble, ferma, rotunda i sense cap pos­si­bi­li­tat de recurs. Com havia de ser, com havia dema­nat en tan­tes oca­si­ons la fis­ca­lia; perquè, no només no hi havia res mal fet, sinó que ni tan sols hi havia cap indici d’actu­ació irre­gu­lar. Ha aca­bat en res perquè no hi havia abso­lu­ta­ment res. Per això els mise­ra­bles acu­sa­dors desis­tei­xen i se’n van, amb la cua entre cames, afir­mant, a més, que ja han acon­se­guit el que volien: fer mal. Cal molta malig­ni­tat i espe­rit des­truc­tiu per fer una cosa així! Algú hau­ria de refle­xi­o­nar sobre aquest ús per­vers de la justícia. Com que ho hem tocat i ho he vist de ben a prop, no em resulta difícil ima­gi­nar que, en altres àmbits molt més impor­tants de la política cata­lana, aquesta pràctica també ha exis­tit, exis­teix i exis­tirà men­tre no s’hi posi remei.

És recur­rent mirar quants en comp­tem de cada ‘tribu ter­ri­to­rial’ quan es forma govern, si em per­met expres­sar-ho així, però aquesta qüestió no l’he con­si­de­rada mai gaire relle­vant. És com allò de la vella política o la nova política. I si par­lem de la bona política, que és intem­po­ral? Ens pre­gun­tem si n’hi ha dels nos­tres. I qui són els nos­tres? Som un país de prop de vuit mili­ons de per­so­nes, que pots recórrer sen­cer en un dia. Doncs els nos­tres som tots! A mi que em governi un o una de Girona, de Lleida, de l’Aran, de l’Ebre, d’Osona, de Bar­ce­lona... si em governa bé, estic con­tent. No em dona major garan­tia que sigui del cos­tat de casa o que sigui de 150 km lluny. Per tant, no he fet mai una qüestió d’això. Per mi és fer petita la política. Els governs han de ser repre­sen­ta­tius del país, i si podem acon­se­guir que, en el dibuix, hi siguem tots ben repre­sen­tats, magnífic. Però també s’ha de tenir pre­sent el per­fil dels can­di­dats, les acti­tuds, les apti­tuds, la manera de ser... I per a cada àrea de govern s’ha de bus­car la millor per­sona, la més idònia, no que sigui d’un lloc o d’un altre. Li dono una importància molt rela­tiva, ja que, en pri­mera posició, hi situo el bon fer, les qua­li­tats i els mèrits i capa­ci­tats per­so­nals.

La visió pot­ser hi és, però falta actu­ació de con­junt. Pot­ser hi ha uni­tat de cri­teri, però no n’hi ha d’acció. Vaig aca­bar el temps polític defen­sant les ali­an­ces com­par­ti­des en la gover­nació del sud de Cata­lu­nya. I el sud de Cata­lu­nya l’hem de començar a enten­dre de manera dife­rent a l’emprada fins ara. El paper del Camp de Tar­ra­gona, les Ter­res de l’Ebre i el con­junt del Baix i Alt Penedès, tot el Penedès, comen­cen a insi­nuar un mapa no admi­nis­tra­tiu, però sí de regió del conei­xe­ment, que ens dibuixa –i també ens hi hem d’acos­tu­mar– un voca­bu­lari nou i una nova forma d’orga­nit­zar-nos en funció de nous paràmetres de gover­nança que tenim l’por­tu­ni­tat de posar en pràctica. Hi ha d’haver una visió com­par­tida, con­sens per saber cap a quin punt de l’horitzó volem anar, i en aquest anar hi ha d’haver uni­tat d’acció, perquè, si no, no arri­ba­rem on volem arri­bar. I m’he fet un tip de tre­ba­llar en tot això, perquè és futur.

La Dipu­tació és un espai pri­vi­le­giat. Per això, quan hi vaig arri­bar, el meu pen­sa­ment va ser con­ver­tir aquesta admi­nis­tració en una pla­ta­forma idònia per fer aquesta feina; pri­mer, en estreta aliança estratègica amb els muni­ci­pis, i segon, amb el món del conei­xe­ment. Així mateix, les infra­es­truc­tu­res, la sos­te­ni­bi­li­tat, les noves tec­no­lo­gies, la trans­parència, l’excel·lència, la qua­li­tat i la moder­nit­zació van con­fi­gu­rar els sig­nes més visi­bles de l’acció de govern. Tot aquest món ha d’avançar cap a un interès supe­rior que ens ha d’unir: el desen­vo­lu­pa­ment de models de gover­nança i de gestió moderns, com­pe­ti­tius i eficaços. Si raci­o­na­lit­zem el conei­xe­ment i adqui­rim capa­ci­tat d’auto­go­ver­nar-nos, ani­rem molt més lluny, perquè, a més, tenim un gran ins­tru­ment al cos­tat, una potent uni­ver­si­tat que ha demos­trat com­promís i qua­li­tat i que té clar que està al ser­vei d’aquesta causa, des d’una pers­pec­tiva local, naci­o­nal i d’excel·lència inter­na­ci­o­nal. Doncs si tenim un ins­tru­ment que ens ser­veix molt i som capaços de somiar a 30, 40 o 50 anys vista on ens haurà pogut por­tar aquest model de desen­vo­lu­pa­ment, de talent i de recerca, podem ser líders! Però ho hem de fer junts. La URV sola no pot, ni la Dipu­tació sola, ni els muni­ci­pis sols.

Sí, el Pacte Naci­o­nal per la Soci­e­tat de Conei­xe­ment és el fòrum naci­o­nal, i la Regió del Conei­xe­ment, amb pos­si­bi­li­tats de desen­vo­lu­par-se, n’és un altre.

Aquest dis­curs ja el feia quan era alcalde i pre­si­dent de la Dipu­tació. Des del Con­sell Social de la URV tinc altres res­pon­sa­bi­li­tats, tot i que em segueix interes­sant, però no l’haig de lide­rar perquè no em toca; ho han de fer les ins­ti­tu­ci­ons que he ano­me­nat, amb un nou refe­rent que és el Pacte Naci­o­nal que tenim i ens marca la ruta.

Els 15 mem­bres que l’inte­grem hem de ser la veu de la soci­e­tat del sud en el si de la URV, i entre nosal­tres hi ha 9 per­so­nes que pro­ve­nim de la soci­e­tat civil. Per tant, també hem de reco­llir la veu de la soci­e­tat i tras­lla­dar-la al debat uni­ver­si­tari a través dels òrgans que exis­tei­xen: rec­tor, con­sell de govern, claus­tre... Però no som els líders de la uni­ver­si­tat. I nosal­tres també hem de fer a l’inrevés: hem de ser por­ta­veus cap enfora de tots els actius, valors i ins­tru­ments de la URV, com­ple­men­tant i esti­mu­lant els òrgans de govern, donant-los tot el nos­tre suport. El Con­sell Social ha de defen­sar la uni­ver­si­tat des de la soci­e­tat. Aquest és el nos­tre rol.

Aquest és un debat que s’ha d’abor­dar de manera molt pre­cisa, perquè, si no, podem gene­rar sen­ti­ments de pre­o­cu­pació inne­ces­sa­ris. I tam­poc podem trac­tar-ho amb lleu­ge­resa. Estem par­lant de la indústria química, un motor molt impor­tant de la nos­tra acti­vi­tat econòmica i d’un dels polígons químics més impor­tants d’Europa, que tenim aquí i que s’ha cons­truït en con­vivència amb altres sec­tors de l’eco­no­mia. Des de la meva antiga experiència com a alcalde, ho vaig viure sem­pre de molt a prop. I aquesta pro­xi­mi­tat dona una pers­pec­tiva espe­cial a l’hora de trac­tar aquests assump­tes. La con­vivència amb la població i amb el sec­tor turístic, prin­ci­pal­ment, no ha estat fàcil i encara mos­tra cer­tes debi­li­tats en el pre­sent. En una ocasió, adreçant-me al con­sell d’admi­nis­tració d’una impor­tant empresa d’aquí amb seu a Madrid, els vaig dir: «Vostès venen de l’altiplà cen­tral, on mires a l’horitzó i no s’acaba. En canvi, aquí ho fem tot en un espai molt reduït, i hem de ser espe­ci­al­ment curo­sos. Quan som tan a prop, per no moles­tar el veí, hem de ser pru­dents, i el veí ho ha de ser també amb nosal­tres. Doncs, ara, tra­du­ei­xin això a l’acti­vi­tat turística, indus­trial, petroquímica, nuclear, logística, portuària... Con­vin­dran amb mi que hem de garan­tir una con­vivència ambi­en­tal, econòmica i social, i cons­truir això és el que fem cada dia entre tots.» El 2003, es va apro­var el Pla Direc­tor de les Acti­vi­tats Indus­tri­als i Turísti­ques del Camp de Tar­ra­gona, que va fer i fa un bon ser­vei a aquesta causa, perquè va esta­blir que ningú no tenia pre­do­mi­nança sobre els altres, i que s’havia de fun­ci­o­nar amb nor­mes tècni­ques con­cre­tes i urbanísti­ques. La major part s’han dut a terme, però totes no, i això és un dèficit, que no es desen­vo­lupés total­ment.

Algu­nes infra­es­truc­tu­res, que les mer­ca­de­ries pas­sin més lluny de la gent... El que falta s’ha de fer, si no, no asso­li­rem aquesta segu­re­tat. Quan va pas­sar l’acci­dent d’Iqoxe, el gener del 2020, jo ja no estava en política. L’endemà dels fets, vaig fer el pregó de la festa major de Cons­tantí i em vaig posi­ci­o­nar molt dura­ment, perquè no pot ser que diguem que el con­fi­na­ment ens salva i mori una per­sona a dins de casa seva per l’impacte d’un metall des de 2,5 quilòmetres lluny, a més a més de les altres vícti­mes i els ferits. Això sí que ens ha de fer pen­sar! Crec en les sire­nes, les alar­mes i els avi­sos, però, sobre­tot, a fer les coses bé, expli­car-les i que la gent les com­par­teixi. Falta que, pro­gres­si­va­ment, tots avan­cem en la cul­tura de la segu­re­tat, com en altres països del món, no que fem una prova i enviem fulle­tons a cada casa de tant en tant. Els ris­cos els ha de pre­ve­nir la mateixa indústria que els pot pro­vo­car, amb auto­e­xigència i estricte com­pli­ment de les nor­mes de segu­re­tat i amb apli­cació cons­tant de les millors tec­no­lo­gies dis­po­ni­bles. I la soci­e­tat ha de saber auto­pro­te­gir-se.

El Hard Rock és la con­tinuïtat natu­ral del pro­jecte de Port Aven­tura. Cen­tre recre­a­tiu i turístic (CRT) és el nom que li dona la llei 2/89 del Par­la­ment de Cata­lu­nya, que esta­bleix un àmbit d’inte­gració d’actius que gene­rin una des­ti­nació turística. El CRT és la suma de dife­rents àmbits que acon­se­guei­xen cap­tar uns públics exte­ri­ors cre­ant una des­ti­nació turística, no només un lloc pre­fe­rent. A prop dels 30 anys de fun­ci­o­na­ment de Port Aven­tura i després d’haver asso­lit xifres molt per damunt dels 100 mili­ons de visi­tants en aquest temps, és una rea­li­tat inqüesti­o­na­ble que hem acon­se­guit la con­vivència harmònica entre sec­tors. Tan­ma­teix, l’equi­li­bri exis­tent no és immu­ta­ble; cal una vigilància cons­tant dels poders públics per garan­tir-ne la con­tinuïtat i for­ta­lesa.

Total­ment, perquè el CRT té 822 hectàrees, de què només s’ha desen­vo­lu­pat Port Aven­tura, els dos camps de golf, els hotels i, ara, una petita zona resi­den­cial. Per tant, creix bé, d’acord amb la llei del 1989, que el 2014 va modi­fi­car-se per incor­po­rar-hi ele­ments d’actu­a­lit­zació, com ara el joc, i així ho reflec­teix. Però d’això s’ha fet un fals dis­curs, i quan sento alguns polítics cata­lans, i fins i tot esta­tals, dient que estem can­vi­ant aquest país per un casino, m’escan­da­litzo, perquè això no és així. El CRT ha evi­tat que tinguéssim un massís d’apar­ta­ments i de ciment, perquè anàvem camí d’això, segons les tendències i la pla­ni­fi­cació de l’època. Vam tren­car aquest model i Port Aven­tura, situat sobre una gar­riga mal­mesa i aban­do­nada majo­ritària­ment pel con­reu, ha con­ver­tit l’espai en un jardí botànic que atrau una gen­tada i és una font inces­sant de llocs de tre­ball. En quin país s’ha fet un pro­jecte turístic regu­lat per dues lleis del Par­la­ment? Tot el Par­la­ment és garant que les coses es fan bé, i tot s’ha anat desen­vo­lu­pant amb plans direc­tors i con­cur­sos públics. No s’ha donat al pri­mer que pas­sava, sinó a qui gua­nyava els con­cur­sos, amb garan­ties i avals, tant en el cas de Port Aven­tura com en el del Hard Rock. Els que van amb la pan­carta obli­den i fri­vo­lit­zen la seri­o­si­tat del país i de les nor­mes que s’han apro­vat per part de tots, democràtica­ment. I, a hores d’ara, podem dir que ja han pas­sat tots els colors polítics pel govern de Cata­lu­nya, i tots n’han adju­di­cat parts, tots han ges­ti­o­nat Port Aven­tura. Per tant, des d’aquesta pers­pec­tiva les con­di­ci­ons són immi­llo­ra­bles perquè es faci el Hard Rock, com­ple­ment de Port Aven­tura, i que la seva apor­tació sumi per con­ver­tir-nos en una des­ti­nació turística inter­na­ci­o­nal de les més potents.

El final de la meva vida política el deter­mi­nen els 32 anys que hi vaig ser. Pre­ci­pi­tat no ho és, després de tants anys de ser­vei públic. Els temps can­vien, és evi­dent, i un n’ha de ser molt cons­ci­ent. Des que hi entro, el 1987, fins al 2019, el món can­via molt i tota aquesta etapa l’he vis­cuda sem­pre en pri­mera línia, amb res­pon­sa­bi­li­tats de govern i des de dife­rents llocs a l’Ajun­ta­ment, la Dipu­tació i el Par­la­ment. Això em fa fer balanç de la feina feta, perquè el meu somni, el desig que tenia, i que no era només una visió del pri­mer dia sinó que va anar crei­xent amb el temps, el veig fet rea­li­tat. Coses que em sem­blava que no podria fer les vaig poder dur a terme, i cada dia que pas­sava em sem­blava que de la corda de la meva feina en que­dava un tros­set més curt.

Amb el par­tit em passa una mica com amb el pre­si­dent Pujol: que em dol. Perquè no em sorprèn gens el que ara estem veient: la lluita per ocu­par l’espai de Con­vergència. Sem­pre em que­darà la recança que Con­vergència hau­ria pogut adop­tar mesu­res i fer can­vis en les acti­tuds i les mane­res per con­ti­nuar enda­vant, ade­quant el par­tit als temps i pre­pa­rant nous lide­rat­ges, ja que era un pro­jecte vàlid per al país. En el segle XX, ja ho va demos­trar i, en el XXI, també. M’ha dol­gut la seva dis­so­lució. Però quan for­mes part d’una orga­nit­zació col·legi­ada, plu­ral i democràtica que deci­deix una altra cosa majo­ritària­ment, ho has d’accep­tar. Ho lamento perquè crec que ens hauríem pogut que­dar amb el mateix ins­tru­ment, però no va anar així. Vam fer un par­tit nou que va néixer amb una latent divisió, no amb una visió unitària. En lloc d’anar a fer fort un pro­jecte sòlid, ens vam cen­trar més en l’estruc­tura que en l’essència, i això ens va afe­blir. Con­vergència no volia dir tots iguals, sinó que ens assemblàvem molt i con­vergíem en una idea cen­tral. Però no érem iguals. I vam fer créixer un pro­jecte polític sòlid durant més de 40 anys que va trans­for­mar el país com mai. De fet, va con­sis­tir a accen­tuar la coin­cidència i encai­xar la diferència. Con­vergència va fer un art d’això.

Junts per Cata­lu­nya sig­ni­fica el mateix per mi: junts per un motiu, Cata­lu­nya, com ho era Con­vergència. Però no és només Junts, és PDe­CAT també i molts altres frag­ments en què ens hem tren­cat. En el congrés del PDe­CAT, un dels noms que es pro­po­sava era Junts per Cata­lu­nya, però va sor­tir el de Par­tit Demòcrata. I, després, aquell nom que havíem votat molts per ser el futur pro­jecte polític, resulta que marxa i acull sota el seu parai­gua altres sen­si­bi­li­tats, i ens que­dem amb el PDe­CAT. Això és un des­as­tre, un des­as­tre! Mai no ens hauríem d’haver tren­cat. Per tant, la meva opinió és que, com abans es pugui, s’ajun­tin perquè encara que­den pos­si­bi­li­tats. Si hi ha bon lide­ratge i uni­tat, la que fa que els pro­jec­tes siguin forts i útils i que les naci­ons i els pobles avan­cin, si hi ha una visió com­par­tida, si s’enal­teix la coin­cidència i es té un bon full de ruta, un noble ideal, aquell espai és vàlid. Però frag­men­tat no té sen­tit. Ha de ser un de sol i amb líder.

Doncs hi ha d’haver un líder que ho aglu­tini, si es vol de forma com­par­tida, un líder prin­ci­pal i un con­junt de per­so­nes, pot­ser vuit o deu, que li facin cos­tat. Que es vegi que hi ha una pinya, un cap de colla i una base tron­cal ferma, sòlida, que aguanta el que con­vin­gui.

A Trias el conec i l’apre­cio molt, i està eme­tent un mis­satge que m’agrada. És molt d’agrair que hagi fer un pas enda­vant per tor­nar a lide­rar aquest pro­jecte des d’un cri­teri, la uni­tat. L’ha exi­gida. Ens està fent un favor perquè ell ha ence­tat el procés i l’està lide­rant des de Bar­ce­lona. Però, és clar, el llençol bar­ce­loní, per gran que sigui, no ho és prou per arri­bar a tot arreu. Cal­dria un lide­ratge naci­o­nal. Si és Giró, que conec i valoro, s’hi ha d’abo­car des d’una visió serena i mirada llarga, amb dedi­cació, paciència i tena­ci­tat. Jo no milito a Junts, però, si seguís aquest cri­teri, això avançaria ràpid; a la tar­dor es podria fer un congrés de reu­ni­fi­cació per començar a tre­ba­llar. Seria per­fec­ta­ment fac­ti­ble fer-ho després de les muni­ci­pals. De fet, advoco per això.

Soc un gra­net de sorra i, pro­ba­ble­ment, ho seré sem­pre, però no m’hi veig, de cap manera. Hi vaig ser, però no hi tor­naré.

Puc enten­dre que hi hagués un deto­nant, però si els par­tits com Junts, que ve de cul­tura de govern, s’auto­ex­clo­uen per pas­sar a l’opo­sició come­ten una equi­vo­cació. En la meva modesta opinió, cal emprar les eines ade­qua­des per superar aquests deto­nants i seguir per con­di­ci­o­nar les polítiques que con­ve­nen al país. Des de fora, no es fa més feina, la feina es fa des de dins! Que m’expli­quin el que vul­guin, crec que va ser un error sor­tir.

Bé, els que s’han que­dat en el govern s’han hagut d’espa­vi­lar, és nor­mal. Han pres acords en diver­ses direc­ci­ons i han tro­bat les solu­ci­ons que han cre­gut més idònies. Els tres par­tits que han con­vin­gut el pacte pres­su­pos­tari i han garan­tit l’acció de govern futura tenen tota la legi­ti­mi­tat per fer-ho i en res­pecto els acords.

Em sap greu veure l’esforç que s’ha fet per resol­dre cer­tes situ­a­ci­ons judi­ci­als i com­pro­var el pano­rama resul­tant que tenim. Hi ha per­so­nes que se segui­ran tro­bant en una posició judi­cial duríssima i em sap molt de greu. Aquesta situ­ació ens està fent i ens farà molt de mal. Fet l’esforç que s’ha fet, no s’ha pogut evi­tar que passés. O, dit d’altra manera, cre­ient poder arre­glar-ho, els plan­te­ja­ments judi­ci­als de Madrid ho estan impe­dint.

Per les vies d’abans ja s’ha demos­trat que hem topat con­tra la paret. Alguns ja ho dèiem, i érem cri­ti­cats per això.

Natu­ral­ment que no. Puc com­par­tir els objec­tius, però no el tempo. I vist amb ulls d’avui, crec que no em vaig equi­vo­car, i ha pas­sat molt poc temps!

Vull que Cata­lu­nya pugui tenir un estat propi, és clar! No d’ara, de sem­pre. I penso que tenim dret a deci­dir el nos­tre futur. Però, en el con­text de la política actual, aspiro que el sobi­ra­nisme el puguem desen­vo­lu­par de manera crei­xent dins d’Europa, sense límits ni tren­ca­dis­ses. Cal sen­si­bi­lit­zar un espai polític molt més gran que l’espa­nyol per desen­vo­lu­par les nos­tres aspi­ra­ci­ons, fer créixer a Europa la nos­tra volun­tat irre­nun­ci­a­ble, blin­dar democràtica­ment el nos­tre desig i empa­rar-lo en el con­cert de les naci­ons i estats euro­peus. Tot i el fort cen­tra­lisme de molts d’aquests, em fio més del con­junt d’Europa que dels governs de Madrid.

Ser forts política­ment, la política de Prat de la Riba. Acon­se­guir uni­tat política. El poder ni es crea ni es des­tru­eix, es trans­fe­reix. Si som forts a Madrid i tenim uni­tat –que ara no tenim–, podem, efec­ti­va­ment, asso­lir quo­tes polítiques molt impor­tants. Perquè, quan la gent veu que d’aquesta uni­tat i força en treus rèdits, la força política creix. És el vot del ciu­tadà d’aquest país que l’ali­men­tarà, i segui­rem sent forts si estem units. La política de la diferència fem-la a dins, però quan anem al lloc on hi ha el poder, que s’ha demos­trat que està poc dis­po­sat a cedir-lo i que només ho fa quan es troba entre les cor­des o al límit, ges­ti­o­nem-la amb uni­tat de cri­teri, d’acció i d’actu­ació.

El pri­mer que cal acla­rir és el paper dels jut­ges, i això es fa des de la política. Efec­ti­va­ment, judi­ci­a­lit­zar la vida política ha estat un error, ja se n’ado­nen a Madrid, i fins que no es des­ju­di­ci­a­litzi serà un des­as­tre, perquè els jut­ges han de fer de jut­ges i els polítics de polítics, sense defu­gir les res­pon­sa­bi­li­tats. Cal rever­tir amb estratègia, intel·ligència i enorme tena­ci­tat, i des de la política, aquesta anòmala situ­ació. Si no, no ens en sor­ti­rem.

El que sigui, també un referèndum: si tens la força política ho asso­liràs tard o d’hora. Si la força és con­ti­nu­ada en el temps i l’altra part veu que no afluixa sinó que creix, i la soci­e­tat dona suport a l’acció política dels nos­tres par­tits a les Corts, i l’ambició naci­o­nal s’eixam­pla i es tre­ba­lla amb uni­tat i la gent veu que això té con­sistència, asso­lei­xes coses. Totes d’entrada no, però les aniràs asso­lint. Ja ho vam fer el 988, fa més de mil anys con­tra el rei franc, amb el tren­ca­ment del pacte de vas­sa­llatge.