El castell impertèrrit
UMP i ERC, socis de govern, protagonitzen un duel per veure qui capitalitza el mandat
El postprocés independentista ressituarà vots i altres formacions hauran de demostrar capacitat de lideratge i saber pedalar molt fort
A Torroella de Montgrí només has d’aixecar el cap i veus al cim del massís el castell, ferm, poderós, fosc i sense il·luminació, però això sí, impertèrrit. Data del segle XIV. Amb el castell com a testimoni i sentinella mut, Torroella està a punt de finalitzar un mandat força tranquil, tret de les andanades disparades de l’EMD des de l’Estartit; d’altra banda un clàssic previsible d’un guió tampoc gaire original. Hi ha hagut, això sí, un anunci rellevant, com és la construcció de la seu mundial de la Fundació Cousteau a l’Estartit. La considerarem com una possible cirereta –tot i que s’haurà de veure si es posa– d’aquest final de mandat. Aquest projecte és l’estrella, és cert, però no seria just deixar de banda la impecable gestió que s’ha fet a l’Espai Ter, punt cultural de primer ordre de Baix Ter i de la demarcació o el pla de sostenibilitat turística.
Les forces del pati d’armes
El consistori actual sorgit de les eleccions del 2019 està format per sis grups: UPM (6 regidors) que té l’alcaldia i ERC (4) soci de govern. A l’oposició, JxCat (2), CUP (2), CambTE (1), l’Est (1) i C’s (1). A aquestes eleccions s’hi afegirà un PSC amb coalició amb Més l’Estartit. Des de la constitució de la UPM el PSC no s’havia presentat. Va retornar el 2019 –en solitari perquè no li va sortir bé anar amb coalició amb UMP–. Els socialistes no van treure regidor. Ara ho volen tornar a provar entre altres coses per ajudar a sumar al Consell Comarcal. És rellevant també destacar la CUP. Aquesta es presenta amb el projecte Objectiu Torroella-Estartit. Una llista que té sembla que té ganes de sortir de l’oposició. A la plana següent podeu fer un repàs dels candidats amb fotos –però només d’aquells que tenen representació en aquest mandat.
Un passat amb força banyes
Per entendre fins on hem arribat, cal anar una mica enrere. A les eleccions del 2015. CiU, amb Jordi Cordon i com a llista més votada, va arribar a l’alcaldia amb un pacte amb ERC, arran d’un empat a quatre regidors. Fins aquí, tot bé. La crisi dels correbous, molt oportuna tot s’ha de dir –i aquí ho deixem– va provocar que ERC, sota el timó de Josep Maria Rufí, impulsés una moció de censura amb la participació d’UPM, l’Est i la CUP. Una moció de censura que va tenir més de shakespeariana –per Juli Cèsar i els idus de març– que wagneriana, tot s’ha de dir. El resultat va ser un nou govern format per ERC, que es va assegurar l’alcaldia per nombre de vots, amb UMP i l’Est –la CUP, com era previsible, es va quedar a l’oposició–. Aquesta moció va ser el gran error d’ERC. La jugada només va ajudar a capitalitzar la UMP, que s’hi va prestar amb vocació de funambulista. I li va sortir bé. El 2019 UMP va passar de tres a sis regidors. ERC, tot i tenir l’alcaldia, va continuar quedant amb quatre. Aquest recordatori ens permet saber com s’ha arribat fins aquí i alguns peatges que s’arrosseguen.
Set nobles, una corona
Al castell torroellenc tenim dos nobles que sobresurten, si ens basem en els resultats del 2019: UMP i ERC. I precisament del resultat que facin aquestes formacions, així com naturalment la resta –i amb totes les sorpreses que es poden donar– tindrem un govern. Aquest mandat, i amb Josep Maria Rufí ja jubilat, l’alcalde, Jordi Colomí (UMP) i el seu soci de govern, Marc Calvet (ERC), han sabut mantenir una cuina política força endreçada; amb un govern, si més no de portes enfora, que ha estat d’una placidesa anestesiant. Tots dos eren conscients que calia mantenir una cordialitat fresqueta, sense ser glacial. Aquest és el punt de la qüestió. ERC era conscient que una acció de govern tranquil·la, sense picabaralles amb el seu soci, era el camí. Els republicans, doncs, volen treure rèdit de la seva gestió i de l’autoritat d’haver estat un bon soci. També és cert que s’hauran d’enfrontar a fenòmens adversos, com els efectes imprevisibles de com es ressituarà el vot postprocés, o com els pot afectar un transvasament de vots cap a Objectiu Torroella, amb una CUP amb ganes de governar, propositiva i molt allunyada de la filosofia que ha imperat fins ara.
UMP sempre ha tingut dues màximes clares aquest mandat: gestió i transmetre tranquil·litat. Colomí no és estrident ni impulsiu, mai ho ha testat; sempre ha estat un polític prudent, a vegades fins a l’exasperació. Però ell ja fa campanya des de l’endemà de les eleccions del 2019. En fons, aquí el que es veurà és si aquest projecte que va néixer fa dècades, aglutinant forces d’esquerres –després cadascuna va anar al seu aire– té un segon i important ressorgir com a acció de govern. No hi ha gaire més. El fracàs d’UMP, en bona part, seria no fer un millor resultat.
La constitució del nou consistori pot tenir elements curiosos: un que UPM sumi amb Objectiu Torroella, en cas que aquest surti; o el paper d’ERC, que estaria oberta a estudiar pactes més enllà d’UMP, si això li dona l’alcaldia. Com es veu, el pati d’armes del castell està, ara mateix, mogudet. Hi ha elements a destacar: JxCat presenta com a cap de llista Francesc Puig. Havia estat el segon de Jordi Cordon i, pel que sembla, la seva relació, ara mateix, no és per anar de pícnic. Haurà de pedalar i força. No s’ha de deixar de banda la candidatura de Jordi Cordon, el guanyador de les eleccions del 2015, destronat per Josep Maria Rufi amb la seva jugada de saló, que va fer que es tornés a presentar, i sortís. Una mica el que ara passa, si bé vuit anys després, i per altres motius, amb Maria Teresa Ferrés a Palamós. Cordon, incansable, infatigable, torna a capitanejar una llista, CambTE, que té, tot sigui dit, molt de familiar. L’Est, per la seva part, és una constant i ha jugat sempre molt bé les seves cartes; si bé es nota que d’un temps ençà arrossega un cert cansament. També caldrà veure què és el que passarà amb l’EMD de l’Estartit. Un artefacte fruit del procés segregacionista estartidenc, que aquest darrer mandat a tornat a posar de manifest que els d’arran de mar van sempre amb les marees.
